Si no totes, bona part d’elles voten el PSC convençuts que d’aquesta manera estan optant per la solució que dona més estabilitat al país i als seus interessos.
És una teoria ben estranya, com aquella que defensa que Collboni és l’alternativa a les destrosses que ha infligit Colau, malgrat que ell és el soci de govern, ha practicat el seguidisme més absolut i ha votat a favor de totes les grans iniciatives. Aquest fet ajuda a entendre perquè Catalunya fa temps que va malament. És així, entre altres raons, perquè una part de la seva classe diguem-ne dirigent des del punt de vista de l’economia ha perdut tota capacitat d’interpretar els interessos i necessitats de la nostra societat catalana a mitjà i llarg termini.
També succeeix que el que predomina és purament i simplement l’interès de quedar bé amb el que mana. Queda molt lluny el temps en què la burgesia d’aquest país, quan existia, tenia capacitat de definir o inspirar projectes i de contribuir al fet que es realitzessin. La millor constatació radica en l’anomalia catalana: és l’únic lloc d’Europa on les forces de centredreta no tenen un pes polític important; són insignificants, per no dir marginals. I, per tant, no hi ha alternativa de govern, perquè el bloc de passat, present i futur és el que configuren el grup de Colau, ERC i precisament el PSC, que té la gran capacitat de fer passar la seva voluntat d’alimentar als seus seguidors amb càrrecs públics, per tant, a tort i a dret, com a voluntat de donar estabilitat.
Davant la preferència pel PSC, cal recordar que aquest no només és un component indissociable del PSOE, sinó que és una peça clau en el sanchisme que avui el governa. En els socialistes catalans, Sánchez va trobar en el seu moment la punta de llança necessària i sempre ha disposat d’uns fidels servidors, poc a veure amb les seccions socialistes de Castella- la Manxa, Aragó o fins i tot la fidel València que, arribat el moment, són capaços d’aixecar la veu en defensa dels seus interessos. Això no ha passat mai en el PSC de Miquel Iceta i Salvador Illa.
Com poden considerar que són un factor d’estabilitat quan contribueixen eficaçment a la polarització de la política a Espanya, que és el signe de la forma de governar de Sánchez? Com poden assumir que el PSC ens defensa si són part indestriable de les polítiques fiscals de Sánchez de l’impost sobre el patrimoni, del frau de llei que significa l’anomenat impost sobre les grans fortunes i altres maleses fiscals? El PSC és corresponsable de lleis com la de l’ensenyament, que ofega a la concertada, que ha reduït l’exigència d’un sistema educatiu en crisi que en 20 anys ha retrocedit posicions en el marc de l’OCDE, que impulsa un canvi radical en la forma d’ensenyar sense haver preparat abans el professorat, i que justifica una menor exigència en els resultats quan aquesta ja és de per si baixa?
El PSC és també corresponsable del conjunt de lleis que tros a tros han quasi liquidat la pàtria potestat i la capacitat dels pares d’educar als seus fills menors d’edat. Els socialistes catalans fan possible, amb la seva disciplinada col·laboració, la invasió i colonització d’instàncies independents, el CIS, el CNI, la fiscalia, etc., per part de l’executiu de Sánchez. I són fidels celebradors de lleis de ruptura com la que legalitza l’eutanàsia i el suïcidi assistit, com la que encara vol facilitar més l’avortament, o l’estranya llei trans.
Pensar que qui és un agent actiu de totes aquestes normes jurídiques i polítiques públiques pot representar el que significa una part dels dirigents econòmics de Catalunya és un fet insòlit que contribueix de forma decisiva a la penosa realitat que no hi hagi alternativa en aquest tripartit de facto que governa a Espanya, Catalunya i Barcelona, i en el que cada força ocupa la presidència (socialistes al govern espanyol, ERC al català, Colau a Barcelona), sota la preeminència dels que gaudeixen del poder més gran, és a dir, el govern de l’estat.
Loading ...
