Malgrat la resistència en acceptar-ho, les eleccions al Parlament Europeu estan canviant Europa. Només cal veure la repercussió en un país tan important com França per constatar-ho. La força governamental per excel·lència, la del president Macron, s’ha ensorrat i apareix un nou aspecte polític molt polaritzat entre un heterogeni front popular i l’Agrupament Nacional de Le Pen.
Però, és que, a escala europea el canvi també s’està produint i va a més perquè és un procés. Els partidaris dels poders establerts fins ara (liberals, verds i socialdemòcrates), que han sortit derrotats de les últimes eleccions i els seus mitjans de comunicació, malden per construir el discurs que res ha canviat i que cal mantenir el poder europeu en mans d’aquestes forces aliades amb els populars, que són generalment els que han guanyat.
Si bé faran bé en llegir correctament la direcció de la seva victòria i mesurar si han d’aferrar-se al que s’està autodestruint o bé treballar per forjar noves majories i noves centralitats. Berlinguer, el mític líder del partit comunista italià, escrivia que “la contraposició i el xoc frontal entre partits que tenen una base en el poble i pels quals importants masses de població se senten representades, condueixen a una ruptura, a una veritable escissió en dos de cada país, que seria fatal per a la democràcia i atropellaria les bases de la supervivència de l’estat democràtic”.
Aquesta advertència continua vigent, però els derrotats de l’aliança liberal progressista (verds, socialdemòcrates i liberals), continuen aferrats a predicar la polarització i la dialèctica amic-enemic en lloc de generar una força centrípeta cap a la centralitat, que és el paper que hauria de ser capaç de desenvolupar el PPE.
Aquells partits s’han oblidat de quina és la seva missió: la de proporcionar béns públics a la població i resoldre problemes. És una radiografia generalitzable a molts països, en particular a Catalunya, on tots els partits confonen els béns públics amb els seus interessos partidistes. En realitat, i és una opinió generalitzada, els responsables de la crisi d’Europa només es poden culpar a ells mateixos.
En lloc d’això i a més de reiterar la construcció d’aliances passades, confegeixen estranyes teories, com per exemple la que diu que tots els problemes que deriven de l’emergència de la dreta alternativa són conseqüència de les polítiques de Thatcher i Reagan. Déu n’hi do! Ambdós dirigents, que certament han marcat un període de la història, van acabar els seus mandats a la ratlla de 1990. Si després de 34 anys continuen sent la causa del que succeeix ara, és que algú ha perdut l’oremus.
Es diu que el problema és que els estats no han proveït prou de béns públics i que això ha creat malestar. Doncs, no serà perquè no s’hagin endeutat fins a les celles i la despesa estatal no hagi crescut d’una manera exorbitant al llarg d’aquestes dècades. Per exemple, a Espanya la despesa pública s’acosta ja a la meitat de tot el PIB, més del 46%. Si amb això no aconsegueixen resoldre problemes d’injustícia social, vol dir que són notablement incapaços i malgastadors.
El problema de fons és que l’establishment europeu, començant per la mateixa Comissió, viu aliè a la realitat. Només cal constatar aquest aspecte, que no és certament un detall: mentre que Europa imposa polítiques terriblement restrictives de transició energètica per protegir el clima dels estralls de les emissions de CO₂, resulta que 2023 ha marcat el cim en aquest tipus d’emissions. La raó? Els bons preus del carbó han disparat el consum històric a l’Índia i la Xina, que constitueixen una part cada vegada més gran de la humanitat.
De què serveix una transició energètica que es carrega sobre l’esquena dels més febles i que no resol el problema del canvi climàtic perquè l’origen està en altres llocs? Europa prefereix ignorar aquesta complexitat i fa exercicis de saló que encanten a les elits que governen i passen factura a empreses i treballadors, a sectors industrials i agrícoles.
En lloc d’interrogar-se sobre les causes que han comportat la davallada dels seus partits (socialistes, liberals i verds), en lloc de criminalitzar els partits de la dreta alternativa, haurien de preguntar-se per què, per exemple, un obrer francès vota a l’agrupament nacional i no als partits d’esquerra.
Després hi ha l’estrabisme desmesurat d’aquests líders que es passen el porró entre ells. Per exemple, es demonitzen les aliances amb partits com el que pugui significar Meloni, excepte si ho fan alguns del grup dels que van passant-se el porró del poder europeu entre ells i de fa anys. És el cas del líder liberal Mark Rutte, que ara passarà, perquè és dels que beuen del porró, a dirigir l’OTAN, que és un dels grans porrons de l’elit europea.
Doncs bé, el partit liberal de Rutte ha pactat la formació d’un nou govern a la Haia amb l’extrema dreta antiimmigració de Geert Wilders, que són membres del grup del Parlament Europeu d’Identitat i Democràcia, que lidera Le Pen i és més radical que el grup dels conservadors i reformistes europeus de Meloni. Però a Rutte ningú li retraurà res, començant pel mateix Pedro Sánchez.
Amb fets d’aquesta mena no és estrany que cada vegada hi hagi més gent que estigui fins al barret de jocs d’arbitrarietats i interessos que en res els beneficien, i estiguin disposats a trobar noves solucions encara que pensin que potser també formen part del problema.
Loading ...
