Les dificultats de viure a Catalunya: això no millora

L’Idescat, l’Institut d’Estadística de Catalunya, ha fet pública l’enquesta de condicions de vida 2023, sobre com ha evolucionat des de fa 8 i 10 anys enrere la situació de la pobresa, les desigualtats i, en definitiva, les dificultats per viure que té una part de la població catalana. Els resultats indiquen que en els últims 8 anys, sobre els quals ara facilita informació l’Idescat, la cosa no ha millorat i en algun aspecte, com veurem, ha empitjorat. La base del diagnòstic és la denominada taxa AROPE, que mesura el risc de pobresa o d’exclusió social, que és un indicador bàsic de la Unió Europea. Té tres components: la taxa de risc de pobresa, la població amb baixa intensitat de treball i la privació material severa.

L’evolució des del 2015 fins al 2023 assenyala que la taxa AROPE ha crescut del 23% al 24,4%, afecta 1 de cada 4 catalans, i això és molt. Aquesta evolució negativa és deguda sobretot al notable augment de la pobresa severa, que ha passat del 6,5% al 8,9%, perquè els dos altres components han millorat, sobretot pel que fa a la població amb baixa intensitat de treball, que s’ha reduït del 9,1% al 6,6%. Mentre que la pobresa relativa, que mesura aquella part de la població que té uns ingressos situats per sota el 60% de la mediana de renda, també s’ha reduït del 19% al 18%.

Per tant, el que ha passat és que ha augmentat el nucli de població que viu amb més dificultats i això ho ha fet malgrat que ara hi ha més gent amb feina.

Aquesta primera aproximació pot assenyalar l’existència de dos factors interrelacionats. D’una banda, el gran augment de la immigració. D’una altra, la baixa remuneració del treball, perquè aquest es produeix sobretot en sectors d’escassa productivitat.

Si observem la taxa AROPE d’aquest 1 de cada 4 ciutadans de Catalunya que es troba en situació de pobresa i exclusió social, podem constatar alguns fets d’importància rellevant que assenyalen algunes patologies socials:

1. Els més perjudicats són els menors de 16 anys, perquè 1 de cada 3 es troba en aquesta situació. A l’altra banda de l’espectre d’edats es troba la població de 65 i més anys és la que presenta una millor situació, ja que no arriben al 20% les persones que cauen dins la definició de la taxa AROPE. Per tant, aquí tenim un primer i greu problema, la pobresa i les mancances s’acarnissen sobretot amb els més joves, que són el nostre principal capital per al demà. Si 1/3 d’aquests viuen en males condicions, difícilment aixecaran el vol en el que els hi queda de vida. Això sense considerar un altre aspecte negatiu que s’abat sobre la nostra joventut i que és un compendi de mals: les dependències i addiccions, l’extensió de les malalties de transmissió sexual, la manca de criteris morals sòlids, una notable desorientació. Si 1/3 de la nostra població futura està en males condicions per encarar l’esdevenidor, difícilment pot anar bé el país.
2. Els que pateixen més situació de pobresa són les llars amb fills dependents perquè assoleixen el 28,1% per sobre de la mitjana. Aquest fet és consistent amb la pobresa infantil i tot plegat assenyala les dues grans mancances cròniques d’Espanya, que a Catalunya no només no hi han posat remei, sinó que el govern ha mirat cap a una altra banda. Es tracta de la manca d’ajut a les famílies amb fills, un escàndol si ho comparem amb la mitjana europea, i que contribueix a explicar que estiguem en els primers llocs en el rànquing de pobresa infantil a Europa.
3. L’altre factor que explica el creixement de la taxa AROPE és la immigració. Mentre que en la població de nacionalitat espanyola aquesta assoleix el 19,2%, en els estrangers arriba al 48%, quasi el doble. L’excés d’immigració que enregistrem altera profundament les condicions de vida amb diverses ramificacions. La idea enlluernadora de que fa créixer el PIB hauria de desmuntar-se perquè al mateix temps dificulta el creixement d’aquest PIB per persona, donada la baixa productivitat, i augmenta la pressió sobre necessitats mal resoltes, sobretot en matèria d’habitatge i educació.
4. Un quart factor a tenir en compte és com les transferències públiques ajuden a reduir la pobresa. Si aquestes fossin zero, la taxa AROPE estaria en el 40,2% el 2023. La injecció de les pensions redueix aquella xifra en16,3 punts, mentre que el conjunt de les altres prestacions només ho fan en un 5,9. Aquest fet explica per què són els jubilats els que presenten una millor situació en relació amb la pobresa perquè el factor més compensatori de tots és precisament la seva pensió de jubilació, mentre que totes les altres ajudes de l’estat a la família, ingrés mínim vital, la renda garantida de ciutadania, etc., tot sumat representa aquell minso 5,9%, és a dir, de l’ordre de només 1/3 del que signifiquen les pensions.

Aquesta radiografia assenyala que els mecanismes socials d’Espanya i de Catalunya estan profundament descompensats en l’última etapa de la vida de la gent, mentre que són obertament insuficients per dotar d’una mínima igualtat d’oportunitats a la gent jove i de compensar a les famílies el seu esforç i evitar a moltes d’elles que tenir fills els situï en el pendent de la pobresa. Mentrestant, any rere any, cada vegada neixen menys nens i arriba més gent de fora. Aquest seria el resum de la política social espanyola i catalana.

COL.LABORA EN L’ENQUESTA DE CONVERSES SOBRE LA SITUACIÓ DE CATALUNYA :