Un capítol que anirà aflorant en el transcurs dels dies és el de les múltiples i ramificades conseqüències que tindria l’acceptació de les condicions prèvies que formula Puigdemont, amb el benentès que és evident que moltes d’aquestes només es poden formular com a intenció de complir-les, perquè no hi ha temps material de realitzar-les en els terminis que hi ha per exhaurir el període que un cop transcorregut obliga a convocar eleccions i que ens situa en el mes de novembre.
Està sobre la taula la forma de recuperar les competències perdudes de l’Estatut d’Autonomia en el seu pas pel Congrés dels diputats i per la sentència del Tribunal Constitucional. Aflora la qüestió del pacte fiscal de la diferenciació de Catalunya sortint del sistema general de finançament. També el compromís amb un muntant de la inversió pública i sobretot en el seu compliment, que excepte un any, no s’ha fet mai. I també el traspàs de Rodalies.
Significa també la modificació de la directiva de seguretat aprovada pel Consell de Ministres que assenyala l’independentisme com el segon problema després del terrorisme i que faculta realitzar les actuacions necessàries per reunir el seu esclat, infiltracions, seguiments, escoltes telefòniques, etc.
Evidentment, allò que qualifica de mecanisme de verificació, que és l’existència d’una tercera part, que cal definir, que vetlla sobre el compliment dels acords. Cal recordar que una condició semblant ja es va produir durant la negociació del mandat del president Torra al govern que va crear fortes tensions en el PSOE i que finalment va ser refusada.
Una altra condició gens fàcil és fer abandonar a la fiscalia tots els casos que porten relacionats amb l’independentisme. És clar que ja hi ha la clàssica de l’administració espanyola que és enterrar-los sota una pila de paper.
Un fet que pot esdevenir clau i que mesura si l’envit de Puigdemont és rigorós o més aviat una façana, és l’exigència que el 19 de setembre el català sigui llengua reconeguda com a oficial per la UE. En la llista també hi ha, com és lògic, l’anul·lació del decret que facilita els canvis de seu a Catalunya i el compromís de no aplicar més el 155.
És clar que la proposta estrella és la llei d’amnistia, que ha de ser aprovada de pressa i corrents, cosa que no és fàcil perquè, recordem-ho, es necessita una llei orgànica amb el problema afegit que no estan constituïdes encara les comissions del Congrés. La solució seria una llei orgànica de lectura única, que és un procediment insòlit i molt forçat, que es debatria en unes sessions en el plenari. Després s’hauria de passar pel Senat, on la majoria del PP podria tombar-la obligant a una nova sessió d’urgència del Congrés.
Es pot fer tot això en 90 dies?
Sí, però triturant totes les garanties parlamentàries, fet que s’afegirà als arguments de contingut per demanar la inconstitucionalitat de la llei.
Aquí el govern juga amb avantatge perquè mai com ara el TC actua d’una forma tan descarada d’acord amb els interessos del govern practicant el “fet creatiu” per donar sempre raó al que li interessa a Sánchez. Per tant, el Tribunal Constitucional podria acordar perfectament la constitucionalitat de la llei amb la composició actual, per molt que una majoria de juristes proclamin el contrari.
Però, hi ha més conseqüències
Les condicions deixen desarmat l’estat davant l’independentisme, que a més no assumeix cap compromís en el sentit de no tornar a repetir l’intent que tindria, en aquest cas, un cost penal insignificant o inexistent.
La qüestió també afecta a la política catalana. La previsió d’unes possibles eleccions l’any que ve no resulta inimaginable d’una candidatura encapçalada per Puigdemont. En aquest cas el que sí que és evident és que ERC ha quedat totalment desbordada pel plantejament de JxCat.
Un altre capítol important és el de les reaccions en la mesura que es vagi reflexionant sobre les conseqüències. Per exemple, l’amnistia de Puigdemont exclou els policies i aquest és un cop molt gran. Però és que a més tot el paquet de condicions prèvies deixa cap per avall la justícia espanyola, perquè el que ve a dir és que tant el Codi Penal com les lleis que s’han aplicat i la forma d’aplicar-les és inapropiada i que, per tant, queden invalidades totalment.
En tot això el que també està a prova és el poder de coacció de l’estat. Un estat sense aquesta capacitat és molt poqueta cosa. I de moment està demostrant que l’estat espanyol no en té cap. Tot plegat fa que des de les conselleries europees es comenci a veure amb recança el que està passant en aquesta dinàmica de formar govern per part de Sánchez perquè no es veu amb bons ulls que un govern important dins la UE pacti amb un territori i un grup independentista unes condicions que automàticament contaminaran totes les altres reivindicacions territorials europees. Pel fet de pertànyer a Europa té també aquestes conseqüències. Si l’acord afecta la pròpia consideració dels jutges i fiscals vers ells mateixos i els cossos policials, també, i aquesta és una qüestió que fins ara els comentaristes eviten curosament, també incideix sobre el gran mut, l’exercit, que té l’encàrrec constitucional de vetllar per la unitat espanyola. Cal estar atents al que es mogui en aquest terreny sempre tan poc visible.
Finalment, els plantejaments de Puigdemont actuen com a catalitzador del pla presentat pel PNB i les exigències de Bildu sobre l’autodeterminació. En concret, el pla basc i el que diu Puigdemont pertanyen a dos ordres de raonament polític diferent i això també fa difícil d’encaixar la qüestió.
Per acabar, i no és un tema menor, encara que sí que molt més lent, com afectarà tot plegat la vida en comú, a la formació de la mentalitat de la gent sobre el respecte a les lleis i a la justícia? En la mesura que es vegi que en funció d’un interès concret, coses que reiteradament s’havien donat per “sagrades” poden ser llançades a la paperera de la història. Sobretot, considerant que del que es tracta no és de posar fi a un gran cataclisme o una guerra, sinó que el que hi ha és simplement un intercanvi de vots per fer president a Sánchez. És difícil per no dir impossible trobar en la història de les democràcies europees que una negociació per formar govern pugui tenir conseqüències tan extraordinàries per al seu estat.
Loading ...
