L’avortament sempre ha estat entre nosaltres, però hi ha una diferència radical entre el nostre temps i el passat: la conversió d’un mal, o en tot cas, un mal menor, en un dret. Aquest és un canvi qualitatiu d’una transcendència extraordinària: el dret a matar l’ésser humà engendrat, un tercer diferent de la mare, com a expressió d’un desig. El segon canvi és quantitatiu: la massivitat de l’avortament malgrat la generalització dels mètodes anticonceptius. Mai abans s’havien produït cada any tantes víctimes. Per últim, un tercer element que també imprimeix mentalitats. L’eugenèsia ha tornat per la porta de l’avortament. Es practica de forma generalitzada i sense pal·liatius. El fiasco nazi la va desautoritzar, però ara hi és de nou.
Doncs bé, tot això té el seu origen i desenvolupament en el feminisme, el de segona generació als Estats Units, de les dones WASP (Blanca anglosaxona protestant de la burgesia americana), el que va passar a les sufragistes i als actuals de la guerra de gèneres i el feminisme queer.
El feminisme contribueix, d’una manera cada cop més creixent, a la polarització i al conflicte al si de la societat. Ho fa contaminant la seva ferocitat a totes les idees polítiques, com s’observa en la pràctica política quotidiana i al Congrés i als parlaments en general. Però fa, a més, un mal més profund perquè està creant una polarització ideològica entre homes i dones, nois i noies, que ja és observable per la seva magnitud en les enquestes.
A molts països, els homes estan virant cap a posicions de dretes mentre que les dones giren cap a posicions d’esquerres; més ben dit cap a posicions progres, i això acabarà causant un mal incalculable perquè uneix l’antagonisme polític amb el de sexe com a classe enfrontada. Perquè el fonament de la nostra vida social i de la nostra felicitat personal, passa necessàriament per la relació complementària i positiva entre home i dona amb caràcter general i sobretot en la unió que és a la base i és fonament de tot, en el matrimoni, la formació d’una família amb els fills i la cura, i educació positiva d’aquests fills basat en el compromís i la voluntat de l’estabilitat de la parella. Tot això ha entrat en crisi i la culpa és de les ideologies feministes.
Però hi ha més factors negatius. Aquest feminisme persegueix la igualtat desigual, com bé exemplifica el cas de les proves a sergent a la policia catalana. El que està aixecant aquest sistema de privilegis és el descrèdit cap a les dones que ascendeixen, cosa que és injusta per a les que realment són mereixedores de l’avenç, les quals ha de compartir una crítica, si és el cas, immerescuda. Algunes en són conscients, però cal una dosi important de lucidesa i de valor per assolir aquesta condició.
Aquest feminisme ha aconseguit enfosquir, més ben dit, fer desaparèixer la causa fonamental de tota desigualtat, que és la desigualtat econòmica. Avui hi ha un paral·lelisme entre el creixement del feminisme de la guerra de gèneres a la nostra societat i el creixement rampant de la desigualtat. Perquè el que ha aconseguit és desplaçar el focus de la distribució del guany i de la productivitat, cap a la desigualtat més gran entre homes i dones, de manera que la directora d’una cadena de supermercats pertany al mateix pla reivindicatiu que la caixera pel fet de ser dona, i aquesta última està enfrontada amb l’home que reposa els productes als lineals, pel fet de ser home, quan tots dos estan units per les seves condicions de treball en la forma com se li redistribueix els beneficis a l’empresa, i confrontada amb la directora.
Si no enviem a l’aigüera de la història aquestes concepcions, la igualtat continuarà imparable. Només cal prendre nota del Ministeri per a la Igualtat d’Espanya, sense la més mínima competència econòmica, per constatar la sibil·lina estratègia que uneix tiris i troians. Aquest és el desideràtum del poder econòmic, com mostra la manera entusiasta de com la majoria de grans empreses celebren el 8 de març i feminisme. D’aquí l’aliança objectiva entre les elits, o gran part, les que només viuen per als diners i el seu gaudi, el liberalisme de la globalització, amb la progressia, perquè a tots ells els convé situar el focus, no pas en la injustícia econòmica, sinó en les pugnes entre homes i dones. La coincidència amb la progressia resulta que el feminisme és la seva principal bandera, després que les idees marxistes passessin a pitjor vida. Avui és un invent fantàstic per a les elits dominants i el poder establert. En realitat, l’esquerra entesa com a tal, aquella que vol fer una gran transformació en nom de la justícia social i la solidaritat, mai no tornarà si abans no renega de les concepcions i pràctiques del feminisme de la lluita de gèneres i el feminisme queer .
Loading ...
