Amb la Segona Guerra Mundial es va obrir un nou període de la història mundial que tenia com a subjecte principal els Estats Units, i més concretament el seu exèrcit i el dòlar, convertit en moneda de reserva mundial. La seva dinàmica ha portat al que coneixem com a globalització i, en la pràctica, a la financerització de l’economia.
No és un canvi irrellevant. En la pràctica significa un procés econòmic i social en el qual les finances adquireixen una importància dominant en el funcionament de l’economia i en la presa de decisions polítiques, empresarials i individuals.
La generació de beneficis deixa de dependre principalment de la producció o comerç de béns i serveis, passant a centrar-se cada vegada més en activitats financeres i especulatives, com inversions en mercats de capitals, endeutament, titulització, derivats financers i altres instruments d’enginyeria financera. Es caracteritza pel predomini del sector financer enfront del productiu.
Financerització és també orientació a curt termini: prioritat en l’obtenció ràpida de guanys especulatius enfront d’inversions productives a llarg termini. Augment de l’endeutament: tant en l’àmbit públic com privat, impulsat per l’expansió del crèdit. Especulació financera: increment d’operacions especulatives, afavorides per la liberalització dels mercats financers globals. Impacte social i econòmic: aprofundiment de la desigualtat econòmica, volatilitat econòmica, i una creixent desconnexió entre el valor financer i l’economia real.
La globalització ha compensat en part aquests mals, com mostra la “corba de l’elefant” de Branko Milanovic, el gràfic més influent de l’última dècada, que, malgrat la seva simplificació, serveix per explicar amb traç gruixut un auge dominat per economies asiàtiques emergents, especialment la Xina, i la corresponent reducció de la dimensió de la pobresa en termes estadístics per aquesta causa. Els ingressos estancats o fins i tot en descens per a la classe mitjana baixa del món ric, països com els Estats Units, el Regne Unit i França, i un fort creixement de l’u per cent global més important.
Les reaccions polítiques a tot això, el que simplificant podem anomenar l’hegemonia de Wall Street, són a la vista i, en el cas dels Estats Units, signifiquen un dèficit pressupostari del 6,4% del PIB, més del doble que l’espanyol i un deute de 36 milions de dòlars, un consum interior en gran part basat en el crèdit, i una economia que consumeix molt més del que produeix i unes infraestructures cada vegada més velles si no deficients.
Ser l’agent de la globalització implica una exigència més: tenir una força militar que intervingui a la mateixa escala. Els Estats Units han dimensionat el seu exèrcit per sostenir dues grans guerres simultàniament. Resultat: una despesa militar de 900.000 milions de dòlars. Les elits dels Estats Units i occidentals en general viuen bé sota aquesta bombolla, que té, però, un problema fins i tot per als més beneficiats: és insostenible, seguida d’un altre problema encara més gran. Qui li posa el cascavell al gat?
Trump ha tingut el valor de fer-ho i ha causat espant i commoció a la major part del món. Ho fa aparentment per una via brusca, tot i que cal veure si darrere no hi ha una estratègia negociadora molt més sofisticada, i en qualsevol cas els resultats són dubtosos per als Estats Units, però el dubte no és una catàstrofe.
Per a Europa significa clarament que s’ha acabat el paraigua nord-americà. I ara veurem què significa en termes de factura.
Tot això és massa seriós per transformar-ho en una pel·lícula de “bons i dolents”, per això des de Converses presentem una anàlisi que ofereix una perspectiva àmplia que ajudi a interpretar en lloc de posar-nos a dictar sentències i a castigar culpables.
1- Context dels nous aranzels i reacció inicial
El 2 d’abril de 2025, el president Donald Trump va concretar la seva promesa d’implantar aranzels universals a les importacions de gairebé tots els països, incloent-hi socis importants dels Estats Units com la Unió Europea (UE), la Xina, el Japó i el Regne Unit. La mesura consisteix en un aranzel base del 10% per a totes les importacions cap als EUA, complementat amb gravàmens addicionals molt més alts per a certs blocs i països. Així, la UE s’enfronta a un 20% total sobre els seus productes, el Regne Unit un 10% (sense recàrrecs addicionals), mentre que la Xina, el Japó i altres socis asiàtics com Corea del Sud i l’Índia veuen aranzels que superen el 25–30%.
Trump va justificar aquests aranzels, que alguns mitjans van anomenar “aranzels recíprocs”, argumentant que altres països havien mantingut durant dècades barreres o pràctiques deslleials que perjudicaven la indústria nord-americana. La seva administració també va assenyalar que esperava recaptar amb això centenars de milers de milions de dòlars anuals, buscant reduir el deute públic i forçar els socis comercials a renegociar acords més favorables als interessos dels EUA.
La reacció mundial va ser immediata. Les borses van caure de manera notable davant el temor d’una recessió global, ja que aquesta mesura implicava una escalada de la guerra comercial.
La UE va condemnar obertament la imposició d’aquests aranzels, qualificant-los d’“injustificats” i advertint que respondria amb contramesures proporcionals.
Alemanya, França i Itàlia van criticar la manca de respecte a les normes de l’OMC i van ressaltar el possible impacte negatiu sobre el comerç transatlàntic.
Per la seva banda, la Xina i el Japó també van deplorar la iniciativa, mentre que als Estats Units van sorgir divisions dins del mateix Partit Republicà, amb legisladors que temen represàlies contra productes agrícoles o manufactureres.
Aquest panorama obre la porta a un període de tensió, incertesa i possible reconfiguració de l’ordre comercial.
La qüestió ara, a l’espera de les negociacions, és interpretar què pot passar. Per presentar una resposta oferim diversos escenaris:
2- Pros i contres per als Estats Units: un debat entre escoles econòmiques
Les conseqüències d’aquests aranzels per a l’economia dels EUA es poden analitzar des de diferents tradicions de pensament. A continuació, s’exposen els pros i contres que plantegen l’escola neomercantilista, l’enfocament keynesià, la perspectiva clàssica (llibrecanvista) i la visió neoliberal/globalista.
2.1. Enfocament neomercantilista
Els economistes i assessors propers a postures neomercantilistes destaquen els següents arguments a favor de la mesura:
- Protecció de la indústria nacional i creació d’ocupació als EUA. Amb els aranzels es dificulta l’entrada de productes estrangers, afavorint la producció interna. S’espera que els consumidors i empreses optin per “productes Made in USA”, impulsant la reobertura de plantes manufactureres i generant nous llocs de treball. Sectors tradicionalment castigats per la competència global (acer, tèxtil, automoció) podrien beneficiar-se en no enfrontar-se a importacions tan barates.
- Reforçar la sobirania econòmica. S’argumenta que, en protegir indústries clau, els EUA redueixen la seva dependència de nacions que podrien ser rivals geopolítics, com la Xina. Disminuir la vulnerabilitat de les cadenes de subministrament es considera essencial per a la seguretat nacional i l’estabilitat de l’economia.
- Correcció del dèficit comercial. Els EUA arrosseguen un dèficit comercial crònic proper a 1,2 bilions de dòlars. Per a l’enfocament neomercantilista, encarir les importacions força a una disminució del volum importat, ajudant a reduir el dèficit. Paral·lelament, el país podria pressionar altres economies perquè eliminin les seves pròpies barreres i comprin més productes nord-americans.
- Recaptació fiscal. El govern calcula que els gravàmens podrien generar centenars de milers de milions de dòlars anuals. Es contempla destinar part d’aquests ingressos a reduir l’elevat deute públic. Des d’aquesta perspectiva, l’aranzel funciona com un impost a productes estrangers que, en teoria, podrien acabar pagant els seus exportadors.
Tanmateix, fins i tot en la visió neomercantilista es reconeix el risc que altres països responguin amb represàlies, perjudicant l’accés de les exportacions nord-americanes en mercats clau. A més, si la protecció es manté durant molt de temps, algunes indústries podrien perdre competitivitat en l’àmbit internacional, en relaxar-se la pressió competitiva externa.
2.2. Enfocament keynesià
Els economistes keynesians tenen una posició més matisada. D’una banda, si l’economia nord-americana no estigués en plena ocupació, encarir les importacions podria reorientar la despesa dels consumidors cap a la producció interna, impulsant la indústria local. A curt termini, s’injectaria demanda agregada en l’aparell productiu dels EUA i es generarien ingressos pels aranzels.
Tanmateix, la majoria dels keynesians ressalten que, en la situació de 2025, amb l’economia en expansió i la inflació moderada, un xoc proteccionista d’aquesta magnitud podria disparar els preus interns (per l’encariment de béns estrangers i dels inputs importats). Això suposaria una pressió inflacionària que portaria la Reserva Federal a repensar les seves polítiques monetàries i, potencialment, a elevar els tipus d’interès. L’efecte seria un refredament de l’economia, amb el perill de caure en estanflació (estancament més inflació). A més, els països afectats probablement adoptarien represàlies aranzelàries contra els productes nord-americans, perjudicant les exportacions de sectors com l’agrícola (soja, blat de moro) o la fabricació d’avions i béns de capital. Així, el saldo net podria derivar en un menor creixement que el buscat per la política de Trump.
I per al pròxim dia seguirem amb els altres enfocaments restants, la perspectiva clàssica (llibrecanvista) i la visió neoliberal/globalista, així com les conseqüències per a Europa i el balanç final.
Tot això és massa seriós per transformar-ho en una pel·lícula de bons i dolents, per això des de Converses presentem una anàlisi que ofereix una perspectiva àmplia Share on X
Loading ...
