Aquesta setmana, que a efectes pràctics ens situa fins a just passat Reis, esdevé decisiva per a la política espanyola i catalana.
Ho és perquè serà determinant per tancar el suport d’ERC a la candidatura de Sánchez i també perquè situarà el marc de referència en el qual es mourà el calendari electoral de Catalunya.
El pacte del PSOE amb els republicans catalans està pràcticament tancat, a l’espera que l’advocacia de l’estat presenti el seu informe al Tribunal Suprem. Els negociadors, però, coneixen a hores d’ara les línies generals del text que en cap moment qüestionarà la sentència, però sí que determinarà que Junqueras hauria d’haver estat deixat en llibertat per poder recollir les seves credencials com a diputat al Parlament Europeu.
El punt suspensiu és si aquesta constatació determina que el líder d’ERC podrà sortir ara de la presó per fer allò que en un moment previ el Tribunal Suprem li va impedir. Si és així, l’excarceració d’Oriol Junqueras seria un fet perquè en llibertat i a Brussel·les, el Suprem hauria de cursar el corresponent suplicatori al Parlament demanant el seu ingrés a presó. Un procediment que trigaria mesos a realitzar-se i que permetria a Junqueras viure en llibertat alhora que comptabilitza temps de condemna. Naturalment el Tribunal Suprem no té per què acollir aquest informe i pot considerar que ara, un cop jutjat, aquell dret que tenia ja ha prescrit.
Aquest fet es pot veure encara més embolicat perquè el dia 3 la Junta Electoral Central decidirà sobre la inhabilitació de Junqueras a conseqüència del recurs presentat pel PP sobre la base jurídica que un condemnat en ferm és inelegible. La troca es pot embolicar més perquè posteriorment, aquesta instància considerarà fer immediata o no la inhabilitació de Torra per raó de l’argumentació jurídica que ja està privat de la seva condició de diputat, necessària per poder ser president de la Generalitat.
És evident que tot això condiciona el procés d’investidura. Totes les pilotes però convergeixen a la mateixa porteria, al Tribunal Suprem, perquè les resolucions que emeti la Junta Electoral Central són també recurribles davant d’aquella instància.
El problema d’ERC és que la seva negociació ha arribat a un punt que el cost polític de no pactar és pràcticament el mateix que dur a terme el pacte, si bé a curt termini i si les eleccions catalanes fossin imminents, és més perillós concórrer a elles sota la crítica d’un mal acord amb els socialistes.
Pel que fa a Sánchez, no és exacte que no hi hagi un “pla B”. Aquest és un argument més per pressionar l’acord. Però, en realitat, el “pla B” existeix i es diu Inés Arrimades. L’actual dirigent de Cs ha superat personalment prou bé la crisi quasi terminal d’aquest partit, i té una bona valoració política. Aquest fet, i el que una part molt majoritària de l’electorat accepta que faciliti la investidura de Sánchez fins i tot amb l’acord amb Podemos, pot donar lloc a una sortida que acabaria sent més còmoda per al PSOE que el projecte amb ERC. L’inconvenient en aquest segon cas és que perjudicaria el PSC i la seva visió de jugar a la política catalana a una nova versió del tripartit amb ERC i els Comuns. I és sabut que l’organització d’Iceta té un notable ascendent sobre Sánchez, si més no com a deute històric per tots els serveis que li ha prestat, malgrat que el president en funcions té un reconegut prestigi com a persona que és capaç de passar per sobre del que calgui per aconseguir els seus objectius.
