La part governamental ha presentat textos que permeten veure per on aniran les línies del raonament per justificar jurídicament l’amnistia. Per una banda, la sentència del mateix Tribunal Constitucional, concretament les que es van produir el 1983 i 1986, ambdues referides a l’amnistia establerta pel govern Suárez durant la transició.
En el primer cas, el TC va declarar la validesa de la norma perquè “respon a una raó de justícia, com a exigència derivada de la negació de les conseqüències d’un dret anterior”; és a dir, l’amnistia era vàlida perquè la circumstància anterior, el franquisme, denegava uns drets absolutament vàlids. Tres anys després, el 1986, va reiterar el caràcter constitucional en nom d'”eliminar en el present, les conseqüències de l’aplicació d’una determinada normativa que es refusa avui per contrària als principis inspiradors d’un nou ordre polític”. És clar, la justificació era clara i es fonamentava en l’existència d’un nou ordre polític que afirmava com a drets el que l’antic ordre polític havia denegat.
El problema d’aquesta jurisprudència del TC és com la pot utilitzar el govern perquè no entri en col·lisió amb les instàncies judicials i les sentències dictades, perquè en aquest cas les circumstàncies que es donaven en el passat en principi no sembla que existeixin. Ni hi ha un ordre nou, ni en el moment que es va sancionar el delicte estaven limitats un conjunt de drets que ara sí que estan vigents. Del 2017 ençà res ha canviat, però en tot cas com el dret interpretatiu fa miracles, cal veure que dona de si.
L’altre eix de fonamentació jurídica fa servir el dret comparat i concretament les amnisties d’Itàlia, França, Portugal i Alemanya. En aquest cas la dificultat rau en el fet que, excepte en el cas alemany, en els altres països l’amnistia figura a la Constitució, circumstància que no es dona en el cas espanyol, amb l’agreujant que el text constitucional prohibeix específicament els indults generals i és obvi que una amnistia és un estadi superior al d’aquest tipus d’indult.
El cas alemany podria servir, però també presenta una dificultat que fa difícil l’amnistia. La llei d’amnistia d’aquest país es va realitzar com a compliment d’una reforma que s’havia dut a terme en el Codi Penal en el que s’eliminaven determinats delictes de manera total o quasi. Era una amnistia instrumental. Però aquest no és el cas espanyol perquè, si bé és cert que s’ha eliminat el delicte de sedició i s’ha reformulat el de malversació, el cert és que la figura delictiva continua existint i té efectes, per exemple, en les inhabilitacions, i a més perquè hi ha nombroses persones que estan encausades, relacionades amb el procés, en processos judicials per altres figures que no són ni la sedició, ni la malversació que continua vigent al Codi.
Vistes així les coses, la iniciativa s’acosta bastant a la quadratura del cercle, però té un avantatge indiscutible. L’àrbitre, el que ha d’acabar determinant si és un quadrat o és un cercle, el TC, cada vegada més semblant a un tribunal constituent, té una clara propensió a sacralitzar tota norma emanada del govern i, per tant, amb certes aparences de legalitat més el dret creatiu, l’amnistia pot ser considerada dins el marc de la Constitució.
Ara mateix s’ha produït un nou cas que assenyala com estem davant d’una transmutació de la més alta instància constitucional que reinterpreta les qüestions en funció de l’interès del govern. Ho va fer amb l’avortament, amb l’eutanàsia, i ho ha fet amb la reforma que el govern Sánchez va dur a terme legislant per impedir que el poder judicial dugués a terme nomenaments, donat que era una instància que estava en mandat prorrogat des del 2018. El TC ha considerat que el govern podia limitar de manera substancial les potestats essencials del tercer poder i ho ha fet amb tots els magistrats de majoria governamental votant en bloc.
El fet té encara un agreujant, que és que d’aquesta prohibició de fer nomenaments va excloure el nomenament de la magistrada que s’havia d’incorporar precisament al TC, M. Luisa Segoviano, perquè aquesta pertanyia a aquesta fracció. Clar, que el govern pugui determinar que un poder teòricament independent no pot exercir en plenitud les seves funcions, liquida òbviament el principi constitucional de la divisió de poders que, pel que s’ha vist, aquest fet no és incompatible amb la interpretació creativa de la Constitució que ve fent el president del TC, Cándido Conde-Pumpido, i els altres membres de la majoria.
En aquestes condicions és possible que l’amnistia arribi a tirar endavant. Una altra cosa seran les conseqüències estructurals a curt i mitjà termini que tot aquest agregat d’alteracions de la constitucionalitat estan generant.
Loading ...
