Ve de Les claus de la victòria d’Ayuso (I)
En l’humus polític de més d’un quart de segle de governs del PP, ha crescut Ayuso, gràcies a la combinació de tres grans components:
Un, ja apuntat, és la capacitat per donar una identitat ideològica a Madrid que, amb una població farta de la pandèmia, aportava una visualització molt senzilla a l’abast de tothom, de l’alegria de viure.
La caiguda de Cs, un partit que ha oblidat que ser de centre no significa repetir fins l’avorriment que ho són, i que són moderats, sinó que tenen un projecte cultural diferent amb els altres dos blocs, cosa que Arrimades i Bal estan a anys llum d’encarnar, ha permès recuperar força al PP. No es pot oblidar que la victòria socialista en les generals guarda relació amb el fraccionament de la dreta en tres partits, fet que el sistema electoral castiga notablement.
L’altre gran component de la victòria d’Ayuso és el mateix Sánchez, qui l’ha convertit en una líder. Ja ho va fer abans de les eleccions. Qui no recorda aquella excessiva cerimònia envoltats de banderes on Ayuso i Sánchez van signar uns papers que ningú recorda de què anaven? Es tractava de la fàbrica estratègica d’Ivan Redondo, i en aquest cas apuntava a afeblir més al ja afeblit Casado. Després, amb la pandèmia, l’enfrontament amb Ayuso ha estat continu i aquesta ha sabut capitalitzar-lo bé. Fins i tot recordant l’estil Pujol: qui defensarà millor els interessos de Catalunya?“. Doncs poseu-hi Madrid i estarem al cap del carrer.
Després, els errors en la campanya induïts per la Moncloa són molt evidents en haver-se deixat arrossegar per la dialèctica d’Iglesias, l’entestament, com fan a Catalunya, amb els cordons sanitaris, la intromissió i rectificacions que han obligat a Gabilondo i que l’han fet aparèixer com un home de palla de Sánchez, la qüestió determinant dels impostos. Tot això li han fet fàcil el plantejament de la campanya a Ayuso i han situat al segon pla el terreny on ella podia ser més feble, el de la gestió política. Qui ha recordat una sola vegada el desastre del Filomena?
El tercer gran component és el vot en contra del govern espanyol que s’alimenta de tres refusos. Un, la seva política d’aliances amb Bildu i l’independentisme català. L’altre, la guerra cultural. Qui pot pensar que després de la llei Celaá els pares i mestres de l’escola concertada votessin PSOE? La forma de conduir la memòria històrica esbiaixada, partidista i molt ideològica. Lleis conflictives com l’eutanàsia aprovada sense el més mínim diàleg, i que ha posat en peu de guerra als catòlics i fins i tot a la molt discreta actual jerarquia espanyola. L’afartament de les lleis del desig que fabrica “indústries Montoro”, gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals, identitats sexuals, feminismes, deixant de banda qüestions realment rellevants com és la situació de les famílies, les dificultats de les dones embarassades o de les vídues que cobren pensions miserables. En aquesta guerra cultural mereix un capítol propi la deriva woke, l’expressió anglesa que literalment significa “despert” i que vol dir que són conscients de totes les iniquitats de la vida, i que estan atents a afrontar-les i a donar-hi complida justícia. El que passa és que el woke, i el govern progressista no és una excepció, viuen en un etern estrabisme que només té ulls per a determinades iniquitats convertint un puritanisme repressiu en ideologia totalitària, mentre celebren com a virtuoses moltes altres injustícies.
Finalment la política fiscal, impostos baixos o pujar-los, que és una dicotomia que a l’hora de la veritat ha pesat més del que podia semblar.
Loading ...
