Les 5 claus de la destrucció educativa de Catalunya

Com és possible que Catalunya es trobi a la cua en els resultats PISA quan som la tercera comunitat autònoma en renda per càpita?

En realitat som l’antítesi de Polònia, que obté grans resultats educatius amb molta menys despesa que Espanya i Catalunya. En altres termes, el seu rendiment escolar és extraordinàriament gran. Per cert, que aquest rendiment escolar, que mesura la relació entre despesa educativa i resultats, és una paraula maleïda per al nostre establishment polític i educatiu. Segurament perquè fotografia la seva ineficàcia.

Hi ha diverses raons que, agafades una a una, expliquen els mals resultats. Però, aquesta pràctica que és la que sovint apliquen els professionals del departament d’Educació i de l’acadèmia s’assembla molt a aquell conte en el qual uns savis amb els ulls tancats intenten descriure un elefant a força de palpar-lo. Descriuen parts, però es perden el tot. I no serà que no hi hagi estudis.

Des de la dècada dels 80 coneixem l’estreta relació entre capital social i capital humà en la seva aplicació als resultats a l’escola. I, per tant, podem identificar amb claredat els factors que estan en joc. N’hi ha un de ben conegut, atès d’una manera insuficient a casa nostra, que és el nivell d’ingressos que alhora acostuma a presentar cada vegada més una relació directa amb el nivell educatiu de la família, que pressuposa una determinada capacitat educadora. El fet que Espanya, i Catalunya no n’és una excepció, sigui capdavantera en pobresa infantil 28%, assenyala un dels focus del problema en aquest àmbit. Però, en realitat és més gran perquè no fa altra cosa que reflectir que a Espanya i a Catalunya no hi ha política d’ajut econòmic a la família. En general, com a ajut universal que és el que s’aplica a Europa, i incremental per a aquelles situacions més desfavorides econòmicament.

Situat aquest element transversal, hi ha 5 factors determinants més

El més decisiu de tots és la família. El 60% o més del rendiment escolar depèn de la capacitat educadora depèn. Una escola mediocre i una família ocupada en l’educació dels fills obté millor rendiment escolar que l’alumne d’una escola de qualitat d’una família que delega tota la qüestió en l’escola.

Segons el sociòleg Javier Elzo en el seu estudi del 2010 “Diversitat de les famílies davant l’educació dels fills” hi havia una tipologia de 4 tipus al nostre país:

• La “família progressista” que significava ¼ parts de les famílies catalanes.
• La “família conservadora”, amb un 30%.
• La “família conflictiva” amb un 15%.
• La “família convivencial” amb un 32%.

Doncs bé, d’aquestes només la conservadora i la convivencial, que representaven poc més del 60% de la població, tenien diferents capacitats de situar els seus fills en condicions de rebre bé l’ensenyament a l’escola. Mentre que les altres dues, per raons ben diferents, no ho assolien o ho feien d’una manera molt defectuosa. Tot això amb un afegit important: la família progressista era la que tenia un nivell d’ingressos més alt i malgrat això el rendiment escolar dels seus fills era inferior al dels altres grups, el convivencial i el conservador. I aquest fet ens ajuda a entendre per què Catalunya malgrat la seva renda més elevada se situa a la cua d’Espanya en anàlisi PISA. Ha passat més d’una dècada i amb seguretat que aquesta proporció s’ha mogut i segurament ara hi ha més famílies progressistes i també més conflictes, i el resultat es produeix a l’escola.

Un seguit d’indicadors assenyalen la salut de les nostres famílies. La taxa d’avortaments catalana 2021 per cada 1.000 dones és de 13,42, mentre que l’espanyola és de 10,7. Els fills nascuts fora del matrimoni són el 46,8% a Catalunya i a Espanya el 45,9%. La taxa de divorcis catalana per a cada 1.000 és de 2,1, superior clarament a l’espanyola i ha crescut ràpidament en aquest segle multiplicant per tres el seu impacte. La taxa de fecunditat per cada 1.000 dones de 15 a 49 anys és de 37,4% a Catalunya per sota la d’Espanya de 40,1%.

I per arrodonir aquesta radiografia podríem introduir la taxa de malalties per transmissió sexual per cada 100.000 habitants que és un bon indicador del nivell de promiscuïtat sexual. Per a Catalunya és de 178,9 i per a Espanya de 152,6. Hi ha, per tant, un clar deteriorament de la capacitat de la família, producte d’una cultura i unes dinàmiques polítiques i, lògicament, això es reflecteix en l’ensenyament. No s’hi atorga atenció perquè és un d’aquells fets que evidencien la crisi en la qual està instal·lada la nostra societat i que els polítics, per por a la pèrdua de vots o perquè ja hi estan d’acord, no s’atreveixen a encarar.

El segon factor en importància pel rendiment escolar és l’aula, és a dir, el professor que imparteix la docència, l’assignatura de la qual es tracta i el comportament del conjunt dels alumnes. Sense bones aules no hi ha bon rendiment escolar.

El tercer és el capital social de l’escola que implica aspectes com l’existència d’ideari i si aquest és favorable per al rendiment escolar, la metodologia que aplica al pla d’estudis, la capacitat del centre per tenir valors compartits i que aquests estiguin alineats amb el rendiment escolar, una bona pràctica esportiva i una bona selecció dels esports practicats i com es practiquen lligada a la formació de l’alumne, són, entre altres, els elements que integren aquest complex del capital social del centre educatiu.

El pla d’estudis, que és un dels punts febles d’Espanya per la seva variabilitat, canvia segons el govern de torn, s’aplica malament i a mitges i és inadequat, sempre ho ha estat. Perquè entre altres raons tendeix a ignorar l’educació en virtuts, el paper de la família en l’educació i l’exigència del professorat.

Per acabar, un que té avui en dia un efecte demolidor. L’ús del temps de lleure, els hàbits que genera, els amics de fora l’escola. Aquí hi ha moltes ocupacions extraescolars que contribueixen molt poc a la formació de la personalitat dels alumnes en termes positius per a la seva capacitat d’aprenentatge. A més, la dependència del mòbil, de les consoles de videojocs, l’extensió global de la pornografia, el relaxament o incapacitat de les famílies per adreçar el que es torça, són altres factors que determinen que el lleure, en lloc de jugar a favor, ho fa en contra del bon ensenyament.

Si a això se li afegeix la cultura hegemònica de la nostra societat basada en la satisfacció dels impulsos del desig i la generalització d’ideologies que trastoquen el fonament antropològic de l’ensenyament, vinculades a la ideologia i al feminisme de gènere, tindrem servit el perquè el resultat de Catalunya és tan dolent.

Ho és perquè el nostre país ha emprès el camí de voler excel·lir en tot allò que és contrari a l’assoliment d’unes bones condicions per a l’educació i l’ensenyament dels nostres infants i adolescents.

 Loading ...