Les 36 grans tendències que marquen el 2025. Els seus perfils estilitzats

1. La Unió Europea travessa una gran crisi que, alhora, representa una gran oportunitat i una amenaça de col·lapse. Amb tot, la UE ha mostrat certa resiliència en moments crítics (Brexit, pandèmia, fons Next Generation). Tot i les dificultats, conserva una capacitat de maniobra que no s’ha de subestimar.
2. La por és una característica creixent; com es va veure amb la COVID-19, aquesta por facilita la manipulació per part de qui controla l’Estat. A més, el sistema democràtic i constitucional no garanteix necessàriament la protecció contra aquesta manipulació. No és evident, però sí possible, que els moviments ciutadans i ONG que promouen la transparència i la rendició de comptes contrarestin el potencial abús. L’actual cultura de l’individualisme i la subjectivitat no afavoreixen la consciència ciutadana. En qualsevol cas, aquesta variable no resol el problema de la por com a característica.
3. Vivim sota una burocràcia excessiva, ineficaç i ineficient, que degrada les institucions i la vida de les persones. Està sobredimensionada, però és incapaç de proporcionar una bona sanitat, educació pública, habitatge social i cures de dependència adequades i a temps. Alguns països destaquen per una bona gestió pública i serveis de gran qualitat (escandinaus, Països Baixos), cosa que indica que la burocràcia no sempre és sinònim d’ineficàcia.
4. Hi ha una crisi institucional caracteritzada per l’anomia. Aquests senyals de crisi en la legitimitat institucional poden matisar-se en el sentit que organismes (Tribunals de Comptes, Defensories del Poble, agències de supervisió) continuen funcionant i assenyalant irregularitats. No és evident que siguin un contrapès suficient. Per exemple, a Espanya el Tribunal Constitucional i el Defensor del Poble són apèndixs del partit al poder. L’“anomia” no és total ni potser irreversible, però, sumada a altres factors de crisi (burocràcia, partits, individualisme hedonista), pot estar generant una crisi sistèmica.
5. La natalitat és desastrosa i el balanç vegetatiu apunta cap a l’extinció, tot i que també hi ha iniciatives per fomentar la conciliació i polítiques de natalitat (per exemple, ajudes a les famílies en alguns països de l’Est i del Nord). Caldrà veure si resulten eficaces a llarg termini. Un dels pitjors escenaris és l’espanyol i, per extensió, el català: nivells de natalitat dels més baixos, les menors ajudes a la família i als fills d’Europa, i una clara aposta ideològica pel foment de l’avortament, que ja significa entre el 30% i el 40% dels naixements (Catalunya).
6. La desigualtat creix: augmenta el nombre de superrics, i un 10% dels treballadors són pobres. La precarietat és una característica comuna. A més, els joves no reben salaris ni perspectives que els permetin emancipar-se. El problema de la precarietat juvenil i les dificultats d’emancipació no és homogeni en tots els països. Així mateix, sorgeixen nous nínxols d’ocupació (economia digital, transicions verdes) que podrien oferir oportunitats si van acompanyats de formació adequada. No està clar que la seva sincronització permeti evitar altres efectes adversos com la introducció de la IA.
7. Avanços (i retrocessos) en la Digitalització i Ciberseguretat.
8. 1. La rapidesa de la transformació digital a Europa (teletreball, administració electrònica, digitalització de pimes) comporta tant oportunitats com vulnerabilitats (ciberatacs, bretxa digital, manca de competències tecnològiques).
   2. L’accés desigual a la tecnologia agreuja la bretxa educativa i productiva, perpetuant la precarietat de certs col·lectius.

8. Es veu una degradació i un creixent descontentament de les classes mitjanes. Es produeix una fragmentació interna: alguns subsegments de la classe mitjana ascendeixen (professionals digitals), mentre que altres se senten amenaçats (empleats de sectors tradicionals en reconversió). En alguns casos, com Espanya, la fiscalitat els resulta clarament desfavorable, així com la tendència a pagar per serveis en funció del nivell de renda (llei futura sobre farmàcia, per exemple) sense accedir a cap mena d’ajudes.

9. Hi ha una creixent polèmica crítica sobre la immigració massiva. Una variant és la por a la islamització o a l’existència d’una minoria en augment que mai s’integrarà (com es tem a França). La immigració agreuja els seus problemes quan:

• • És massiva i ràpida.
  • Té un capital humà inferior al de la població autòctona.
  • Presenta un cicle productiu deficitari en relació amb el balanç amb l’estat.
  • Per les seves característiques, és difícil d’integrar a la comunitat preexistent de cultura, manera de viure, memòria col·lectiva i projecte de futur.
  • És percebuda, erròniament, com el substitut d’una taxa de natalitat insuficient.
  • Pel seu nombre, pressiona sobre determinats serveis públics infradimensionats (escolars, sanitaris, etc.).
  • Estimula el creixement de sectors productius de baixa productivitat.
  • Determinades elits (polítiques, culturals, mediàtiques) practiquen i fomenten una lectura acrítica dels problemes que genera.
  • Per iniciativa o reacció, es genera una resposta hipercrítica a la immigració.

10. Escassetat de mà d’obra qualificada i envelliment de la població activa. En alguns països europeus, la natalitat decreixent i la jubilació massiva de la generació del baby-boom estan deixant llocs vacants en sectors essencials (sanitat, enginyeria, tecnologies de la informació). Això repercuteix en la competitivitat i la sostenibilitat de l’estat del benestar.
11. Hi ha una legislació intrusiva en la manera de viure de les persones, que afecta els seus valors morals i el dret dels pares a l’educació dels seus fills.
12. La gent està cansada dels partits polítics, tot i que aquests són necessaris per a la democràcia liberal representativa. Les enquestes dels instituts socials indiquen que, a Espanya i Catalunya, per aquesta causa, la política s’ha convertit en un dels principals problemes per al país.
13. La població està fatigada de la manera de viure imposada per la cultura hegemònica, impulsada pel poder polític, mediàtic i cultural.
14. Creixen i prenen força les reaccions polítiques “antiliberals”, de la dreta radical o “alternativa”, o com se la vulgui denominar. L’etiqueta d’“antiliberal” pot designar realitats molt diverses.
15. Augmenta la polarització per una doble reacció:

• • D’una banda, a causa dels excessos del liberalisme cosmopolita de la globalització i la “progresseria de gènere” (feminisme, identitats de gènere, doctrina queer, wokisme, autodeterminació individual il·limitada, cancel·lació cultural cristiana, etc.), que han generat una dreta alternativa cada cop més forta.
  • D’altra banda, la contrareacció del liberalisme i la progresseria, que, en lloc de reconèixer errors i corregir-los —errors que han donat ales a la dreta antiliberal—, accentuen el seu propi discurs i demonitzen de manera absoluta l’adversari, convertit en enemic polític sense dret a ser alternativa de govern.

16. Cada cop més gent considera que l’escenari polític és un continuum, que es presenta com una falsa alternativa entre el liberalisme cosmopolita i la “progresseria de gènere”. Es percep com una llosa per a la llibertat, atrapada entre el políticament correcte i la cancel·lació woke.
17. El futur no es presenta com quelcom desitjable, ni tan sols per als joves; hi ha una certa por al que ha de venir, que contrasta amb altres períodes històrics recents.

18. La societat es configura amb un nombre creixent d’individus sols i, per tant, febles i cada cop més dependents de l’Estat, cosa que genera noves demandes sobre un sistema de benestar en crisi.
19. Increment del Treball Flexible i Models Híbrids. Després de la pandèmia, creix l’adopció de formats de treball remot o híbrid, amb implicacions en la conciliació familiar, la reestructuració de les ciutats i la deslocalització de certs llocs de treball. Al mateix temps, pot disminuir la interacció social i la cohesió laboral, augmentant la solitud i els problemes de salut mental.
20. En la previsió de futur no es té en compte el balanç generacional en conjunt ni l’efecte d’una immigració massiva amb baix capital humà que indica que, si la major part d’aquesta immigració, en la mesura que envelleixi, no torna als seus països d’origen, presentarà un balanç generacional negatiu per als comptes públics. Pot sostenir, a llarg termini, certs sectors productius i corregir l’envelliment. En qualsevol hipòtesi no existeix cap previsió quantitativa. Es camina a cegues.
21. Existeix un maltractament sistèmic de la UE al sector primari (agricultura, ramaderia i pesca).
22. Es promou una transició energètica sense planificació equilibrada, els costos de la qual castiguen sobretot la població amb rendes més baixes i la capacitat productiva, encara que no tota la UE manca de planificació.
23. S’observa un finançament creixent de certes elits “excedents”, que alimenten el relat del poder en temes com la perspectiva i identitats de gènere, la doctrina queer, la doctrina woke, els estudis culturals o la teoria crítica.
24. El poder se sent atemorit davant la possible pèrdua d’hegemonia i reacciona amb un discurs catastrofista (per exemple, John Carlin a La Vanguardia, parlant de “dos psicòpates amb el major arsenal nuclear del món”), cosa que impulsa el risc d’una profecia autocomplerta. Encara que el catastrofisme no sempre implica inacció: de vegades genera reformes.
25. Creix a Europa el poder de la gran delinqüència (per exemple: França amb la problemàtica a les banlieues i Marsella, la Mocromàfia als Països Baixos, o la lluita de bandes per la droga a Suècia).
26. Augmenten les dependències i addiccions de tota classe, així com les malalties mentals, cosa que danya el capital humà de manera “invisible”.
27. S’estén la sensació i consciència d’una “dictadura de la realitat” imposada pels grans mitjans de comunicació, que només presenten el que el poder desitja. (L’informe del Congrés dels Estats Units sobre la COVID alimenta aquesta interpretació). S’inclouen, a més, les guerres d’Ucraïna i Israel, la marginació de la guerra del Sudan, el canvi climàtic i la immigració. La manipulació és un perill real, però no absolut.
28. Hi ha una gran erosió de la institució bàsica per al bon funcionament de l’economia i l’estat del benestar: la família formada per la unió estable d’un home i una dona, amb vocació i capacitat de descendència i d’educar els seus fills. Hi ha confusió sobre l’equivalència funcional de diferents “models” de família. Si la qüestió passa per com sostenir la natalitat i l’educació dels nens, cal dir que l’evidència del fracàs de tot el que no sigui la família clàssica és un fracàs verificat empíricament.
29. S’adverteix un discurs militarista creixent per part de les elits del poder europeu, cosa que fomenta la por i la inseguretat davant el futur.
30. Existeixen amenaces reals i tangibles, almenys en:

• • Les xarxes socials dels plutòcrates tecnològics (encara que s’oculti concentrant l’atenció només en una d’elles, com X).
  • La IA, la robotització.
  • Una nova pandèmia (per exemple, la grip aviària), sense un aprenentatge suficient de l’anterior en molts països (com Espanya).
  • La crisi climàtica.
  • La inestabilitat geopolítica amb possibles conseqüències bèl·liques.

Són factors disruptius de primera magnitud. No obstant això, també hi ha iniciatives per regular la IA (marc europeu de la IA) i per millorar la vigilància epidemiològica. El resultat dependrà de la voluntat política i la cooperació internacional i de cada país. Per exemple, Espanya no ha revisat mai el que va funcionar malament durant la pandèmia del 2020; no ha desenvolupat la legislació necessària i, per consegüent, continua ancorada en la “solució” dels estats d’alarma declarats inconstitucionals i continua sense disposar d’un sistema estatal de prevenció i lluita epidemiològica.

31. Falta de Coordinació en la Política Exterior i de Defensa de la UE.

• La crisi a Ucraïna i altres conflictes posen de manifest la disparitat d’interessos entre els Estats membres, complicant l’acció conjunta i la credibilitat de la UE com a actor global.

32. Desafiaments en la Innovació i la Competitivitat.
    • La UE intenta desenvolupar la seva pròpia “autonomia estratègica” en semiconductors, intel·ligència artificial i energies netes. No obstant això, depèn en gran manera dels EUA i Àsia, cosa que pot generar tensions geopolítiques i retardar la modernització del teixit industrial europeu.
33. Creació de Narratives Alternatives (Informació vs. Desinformació).
    • La proliferació de plataformes digitals ha facilitat la difusió de tota mena de discursos (conspiracions, falsedats, campanyes d’influència estrangera).
    • Això augmenta la polarització i la desconfiança en les institucions, erosionant la cohesió social.
34. Impacte de la Nova Geopolítica Energètica.
    a. La cerca de proveïdors alternatius de gas i petroli, o la dependència de minerals crítics (terres rares, liti) per a la transició energètica, realineen la política exterior i generen noves tensions amb països proveïdors.
35. Les complexes polítiques de la UE, els diversos nivells de poder i la seva asimetria competencial segons els diferents estats (Lands, regions autònomes, regions, províncies, municipis, ens territorials intermedis) exigeixen una planificació que no existeix, per raons ideològiques i professionals. Ideològiques, per la visió liberal dominant; professionals, perquè la direcció està en mans de polítics professionals, juristes i economistes neoclàssics amb abundància de perfils financers. Hi ha un dèficit de dirigents amb formació científica i en enginyeries. Un exemple simple (que podria presentar-se en termes més complexos) es refereix al sector de l’automòbil. Es tracta d’una activitat industrial estratègica, que per una deficient previsió de futur, està cada cop més en crisi davant altres grans competidors com la Xina. L’acumulació de regulacions, la limitació de vehicles de motor per al 2025 i la demonització del vehicle privat en moltes grans ciutats constitueix una contradicció insuperable. Barcelona vol reduir el nombre de desplaçaments en vehicle a només un 20% del total el 2030, malgrat la seva deficient xarxa de rodalies i la dificultat d’accedir a la ciutat des de la seva àrea metropolitana si no és en cotxe. Alhora intenta mantenir una gran empresa automobilística, Seat-Cupra, i rellançar la factoria abandonada per Nissan. Es volen produir cotxes per no utilitzar-los o perquè els usin persones d’altres llocs llunyans. És un absurd que no pot funcionar.
36. Les ineficiències de la UE són degudes a les seves mancances democràtiques. En realitat, la direcció política, comissaris i president de la Comissió tenen com a primers interlocutors a qui servir: els representants dels estats membres, d’una banda, i els alts funcionaris de la UE, de l’altra. En segon lloc, la seva interlocució és amb els lobbies acreditats i, en tercer lloc, amb un Parlament que manca de relació amb els representats i obeeix a la partitocràcia estatal. Les llistes tancades i bloquejades pels estats impedeixen qualsevol indici d’interès de la institució pels ciutadans. Un cop més són els grups de pressió els que realment poden arribar als diputats perquè el canal teòric dels partits no assumeix aquesta funció.