L’era post-Merkel està a punt de començar

Després de quinze anys en el càrrec, Merkel deixarà aviat de ser  cancellera. Les pròximes eleccions generals alemanyes són el 26 de setembre i  ella no s’hi torna  a presentar.

Merkel ha sigut la primera dona i  la primera persona provinent de l’extinta República Democràtica Alemanya (RDA)  en arribar a cancellera.  Molts pensaven que no duraria gaire en el càrrec que va estrenar l’any 2005   i per això varen qualificar el seu triomf de “temporal“.  La realitat ha estat ben diferent. Durant els seus llargs anys al capdavant de la cancelleria alemanya, ha tractat amb cinc primers ministres britànics, quatre presidents francesos, set primers ministres italians, quatre presidents dels Estats Units i  vuit primers ministres japonesos.

Els seus biògrafs consideren que la clau del seu èxit polític consisteix  en una combinació única d’experiència vital, fortes conviccions ètiques i habilitats personals.

Merkel va néixer l’any 1954 filla d’un pastor protestant de la RDA i és de fe cristiana. Ha  patit en les seves carns  les privacions d’un règim  comunista totalitari. És una persona acostumada a l’austeritat. Té un doctorat per la Universitat de Leipzig sobre química quàntica i això  fa que estigui entrenada en l’anàlisi de  problemes complexos amb rigor científic. El seu mentor polític fou Helmut Kolh, un altre gran canceller demòcrata cristià alemany. Fou  el que va saber aprofitar el moment històric de la  caiguda del mur  de Berlín,  l’any 1989,  per posar la directa amb èxit cap a la reunificació del país. Merkel el va substituir a conseqüència d’unes acusacions de corrupció i ella mateixa no va dubtar en  demanar-li  que deixés el càrrec per aquest motiu. Merkel valora molt la integritat de les persones. No se li coneix cap cas de corrupció. Traspua   empatia, senzillesa,  credibilitat  i confiança. És molt hàbil a l’hora d’afrontar situacions de crisi. Ho fa com si es tractés d’un problema de física, la seva especialitat. És una persona calmada, analítica, pragmàtica i diplomàtica. No és una persona  loquaç.   Només li agrada parlar  quan té realment alguna cosa a dir. És conscient  que  els alemanys estan històricament cansats de líders parladors i carismàtics que han portat el país a l’abisme.  Merkel es mostra sempre partidària de situar-se en  posicions centristes, propiciar consensos, analitzar els temes  en profunditat i tractar d’arribar a acords transaccionals. És seriosa i, al mateix temps, té un  fi sentit  de l’humor.

Al llarg de la seva vida ha estat fidel a una certa manera  d’exercir la política, que  consisteix a “no tenir un  afany per passar a la història, sinó en servir i  en  fer el que cal  en cada moment“.  Ha presidit molts governs de coalició. Actualment en presideix un amb els socialdemòcrates. De fet, a Alemanya, des de 1949, quan es va formar el primer govern de la República Federal Alemanya (RFA),  presidit per Adenauer, els governs de coalició no han estat  l’excepció sinó la regla.  La manca de disposició al compromís entre els partits democràtics fou una de les causes de la inestabilitat  política  durant la República de Weimar, que va  facilitar l’ascens dels nazis al poder.

Els que la coneixen bé  asseguren que li fa il·lusió deixar el càrrec de cancellera, perquè així tindrà més temps per llegir i fer vida de família. També pensen, però,  que  no deixarà  d’interessar-se  pels afers públics i que, vulgui o no vulgui, seguirà exercint una gran  influència  tant  a Alemanya  com  a Europa i a la resta del  món.

Merkel haurà  liderat el seu partit, la CDU (Unió Demòcrata  Cristiana), durant divuit anys, des de l’any  2000 fins a l’any 2018, quan va ser elegida successora Annegret Kramp-Karrenbauer, primera ministra  del land del Sarre, promoguda per la mateixa Merkel, que només ha durat un any en el càrrec. No va aconseguir consolidar-se i al final va renunciar. La setmana passada ha sigut elegit  nou líder del partit  Armin Laschet,  de 59 anys, president del land de Rin del Nord-Westfàlia, altra vegada el  candidat  més pròxim a  Merkel.  S’ha imposat amb una ajustada victòria per 52,79 % a 47,21 % al seu  rival de l’ala més dretana del partit, Friedrich Merz, un  personatge  brillant, ben valorat pel món econòmic  i el món polític liberal.   És un home de negocis milionari que va tornar a la política a finals del  2018, quan Merkel- a qui li té jurada perquè ella el va desallotjar el 2002 com a cap del grup parlamentari conservador- va anunciar que deixava la presidència del partit.  Als seus 65 anys ha estat vençut per segona vegada en poc temps en el seu intent d’aconseguir les regnes de la CDU. El desembre del 2018 el va derrotar l’esmentada Kramp-Karrenbauer i aquesta darrera vegada Laschet. En els dos casos les seves derrotes s’han produït per un  marge estret de vots, una clara senyal que l’ala dretana del partit és molt forta. Hi ha hagut un tercer aspirant, Norbert Röttgen, de 55 anys, cap del comitè d’Exteriors del Bundestag,  centrista, que no ha sortit malparat a les votacions.

Laschet  serà  molt probablement el candidat a les eleccions generals de setembre per la CDU, si bé aquesta candidatura l’haurà de consensuar amb la CSU (Unió Social Cristiana), la seva sòcia històrica de Baviera. Laschet ha declarat que seguirà una línia centrista i  continuadora de la marcada tradicionalment per la cancellera.

Laschet és natural d’Aquisgrà, l’antiga capital del Sacre Imperi Romanogermànic. És un europeista convençut que es declara admirador de l’emperador Carlemany. A diferència de Merz, té un profund coneixement  de la UE i ningú posa en dubte les seves credencials europees. Ha sigut acusat per Merz  de ser  un candidat continuista de polítiques que, exitoses en el seu moment, ara s’estan quedant obsoletes.  Merz i els seus afins pensen  que l’Alemanya de Merkel ha recollit els fruits d’innovacions i empreses d’una era analògica que ja és el passat, i que   Alemanya,  com la resta d’Europa,  corren el risc de quedar endarrerides respecte als Estats Units i la Xina. Acreditats analistes han escrit que la CDU que sortirà de les pròximes eleccions legislatives continuarà probablement governant Alemanya, però seguirà essent centrista i continuista de Merkel a l’antiga manera, inflexible i cautelosa  respecte a la modernització de l’economia. També han criticat la política antinuclear de la cancellera, que ha imposat el tancament de totes les centrals nuclears del país a terme. Des d’aquests punts de vista, Merz era sens dubte als ulls de molts alemanys el millor candidat. Ho ha intentat dues vegades i no ho ha aconseguit.

Durant els seus quinze anys al davant de la cancelleria alemanya, Merkel ha hagut de viure el període més llarg i dur d’europessimisme de la història de la UE (2005-2020), els difícils quinze anys de “crisi existencial“ del projecte d’integració comunitari, segons definició de l’expresident de la Comissió Europea, el luxemburguès Jean-Claude Juncker. Merkel ha viscut les crisis de 2005 (fracàs del projecte de Tractat constitucional), 2008 (Gran Recessió), 2010 (crisi de l’euro), 2015 (crisi dels refugiats), 2016 (Brexit i elecció de Trump) i 2020 (crisi del coronavirus).

La crisi més difícil de totes les que ha enfrontat ha sigut probablement  la crisi dels refugiats de 2015. Aleshores es va erigir en la consciència dels valors de l’humanisme europeu. Va obrir les fronteres alemanyes a més d’un milió de refugiats, fidel a la seva consigna que es va fer famosa: Wir shaffen das (ho podem fer), que recordava al Yes we can d’Obama. Es parla poc dels resultats d’aquella obertura generosa de fronteres, potser perquè està resultant un  èxit i les bones notícies interessen menys que les dolentes. Segons dades oficials alemanyes, el 49 % de refugiats arribats a Alemanya des del 2013 tenen feina, el 17 % estan rebent cursos de formació, el 3 % es troben en règim de pràctiques professionals  pagades i  el 85 % han seguit cursos de llengua alemanya. Aquella obertura de fronteres va ser un gran acte d’humanitat que va tenir com a conseqüències una injecció d’energia  a la feble demografia alemanya i la pujada amb força del partit ultradretà Aliança per Alemanya. També és cert que va ser  mal rebuda per diferents estats membres de la UE, partidaris de mà forta contra la immigració, com Hongria,  i per les mateixes institucions de la UE en tractar-se d’una decisió unilateral de Merkel.

La recent presidència alemanya de la UE (juliol-desembre 2020), liderada per Merkel,  és qualificada a Brussel·les com un gran èxit i el  colofó  de la seva trajectòria europeista. El fons europeu de recuperació (Next Generation EU) està considerat com el seu gran llegat històric, ja que es tracta de la primera emissió de deute comuna europea per fer front a la gran  crisi provocada per la pandèmia i un pas endavant molt important cap a la federalització. Aquell fons ha suposat un gir copernicà a la superlativa austeritat que Alemanya havia imposat durant la crisi de l’euro (2010), amb Merkel i el seu ministre de finances Schäuble al capdavant.  La gran sacerdotessa de la Next Generation EU és l’alemanya Úrsula von der Leyen, antiga ministra de defensa i protegida de Merkel. El president francès, Emmanuel Macron la va proposar com a candidata presidenta de la Comissió Europea i Merkel va acceptar complaguda, tant per ser una exministra seva  com pel que suposava  l’acceptació de la proposta de Macron de cara a l’enfortiment de l’eix francoalemany.

Merkel va començar el seu mandat com a cancellera el 2005 sense una carta especial de presentació europeista. Se l’ha hagut d’anar guanyant  amb el pas dels anys, fins a acabar col·locant Europa en el centre de gairebé totes les seves polítiques.  Per això alguns parlen de la “conversió progressiva“ de Merkel a l’europeisme. En qualsevol cas, Merkel sempre ha pensat que “a Alemanya només li anirà bé i si a Europa li va bé“.

Dues  actuacions  recents de Merkel acaben de donar  testimoni, una vegada més, del seu europeisme  i del seu  coratge  a l’hora de  defensar els valors europeus. Fan referència  a la vacunació contra la pandèmia i  a  les relacions de la UE amb la Xina.

Merkel s’ha mostrat partidària, des d’un principi, d’una gestió comunitària i solidària   de les vacunes contra la Covid-19 en el si de la UE per evitar possibles diferències  entre països.  Sempre ha vist la necessitat d’una gestió eficaç i eficient  del sistema de vacunació, però  al mateix temps  equitativa.  Amb un altre tipus de lideratge, la vacunació  hauria pogut originar carreres i rivalitats nacionalistes   entre els estats membres de la UE  més o menys avançats científicament per aconseguir dosis ràpides.  Si no s’hagués decidit centralitzar la compra de vacunes a la UE i que cada país s’hagués espavilat pel seu compte – com va passar els mesos de març, abril i maig de l’any passat  amb la cursa salvatge per la compra de material sanitari-  la competició hauria pogut ser molt aguda  i  segurament gens beneficiosa per a països com Espanya. Una altra cosa és, tot sigui dit, que en aquests  moments es posi en dubte la gestió de compra de vacunes feta des de Brussel·les, a la vista de  l’escassedat  de vacunes disponibles.  Els ciutadans de la UE es mostren decebuts i esperen una reacció ràpida i convincent per part dels responsables de la Comissió Europea i de la seva presidenta Úrsula von der Leyen. Tenen raó, però també cal reconèixer  que les competències de la UE són encara insuficients en la matèria i que  no estava preparada per a les pandèmies. Els estats membres  han trigat molt a autoritzar a la Comissió Europea a fer compres conjuntes  i  la seva proposta per crear una Autoritat Europea de Resposta a Emergències Sanitàries encara no ha quallat. En qualsevol cas, Merkel acaba d’entonar un mea culpa per la mala gestió contra el virus  que s’hagi pogut produir tant a Alemanya com a la UE i espera que les coses millorin de manera immediata.  Ho ha fet en el marc de la reunió de Davos organitzada pel World Economic Forum, que s’està celebrant aquests dies  de manera virtual,  degut precisament a la pandèmia.

Merkel és una política que no dubta en demanar perdó quan creu que les circumstàncies ho exigeixen.

La segona acció meritòria a destacar  s’acaba de produir en el mateix marc. En la seva intervenció estel·lar, el  líder xinès, Xi Jinping, ha convidat a les nacions a no ingerir-se en els afers interns del seu país i a respectar  els sistemes econòmics i socials de cada estat. Merkel  ha criticat  educadament  aquestes afirmacions. Ha dit que,  en la seva opinió,   tota cooperació entre països té els seus  límits, consistents  en el “respecte a  valors elementals  com  la dignitat de la persona“ i ha afegit   que “la transparència és la clau perquè es pugui saber des de fora  el que passa realment dins d’un país“. Un diplomàtic acreditat a Brussel·les ha elogiat d’aquesta manera la darrera actuació de la cancellera: “Merkel és l’única líder europea que ha sigut capaç de mostrar directament a Trump els seus desacords, també ho ha fet davant  Putin  i ara ho acaba de fer a Davos  amb el totpoderós líder xinès, Xi Jinping. Sempre   amb paraules suaus però fermes, amb valentia, convicció i en nom dels valors europeus. Per tot això, i per moltes coses més, la trobarem a faltar“.

 Loading ...