L’ensenyament concertat està en risc

Sobre l’ensenyament concertat s’acumulen múltiples dificultats que enfosqueixen el seu futur, cosa particularment greu, perquè en ell radica la gran responsabilitat de garantir el dret constitucional dels pares a l’educació moral i religiosa dels seus fills.

El primer problema és compartit amb la pública, i neix de la confusió que impera tant en el Ministeri d’Educació com en el Departament de com serà el curs 2020-21. Sembla com si ambdues instàncies no tinguessin gens clar ni decidit com volen enfocar el nou any escolar. És evident que sobre ell planen incerteses, però és també evident que l’administració ha de comprometre’s amb una resposta i el Departament d’Ensenyament i el Ministeri han d’actuar a partir de les previsions que tenen els governs de com evolucionarà la pandèmia. No se’ls demana que tinguin una visió profètica, però sí la previsió raonable que permeti als centres organitzar-se i això a hores d’ara no existeix.

Per exemple, no s’entén què significa habilitar espais com a aules perquè no es concreta si hi haurà horaris de matí i tarda, si les classes seran en dies alterns, si es mantindrà el  programa o hi haurà menys matèries. La capacitat que demostra l’administració per concretar respostes és molt pobre, i és que la pandèmia ha posat als nostres polítics davant una exigència d’eficàcia i responsabilitat que no es pot maquillar amb publicitat i discursos,  aleshores es demostra que molts  dels equips que regeixen els diferents àmbits no disposen d’aquestes virtuts.

Un segon problema, aquest específic de l’ensenyament concertat, és la seva situació econòmica. Si una part dels pares deixen de fer l’aportació i si a sobre hi ha campanyes en aquest sentit, l’escola concertada s’ensorrarà.

La raó és molt concreta: l’aportació pública ve a cobrir com a ordre de magnitud el 50% del valor real de la plaça. En altres paraules, el cost de l’alumne a l’any a la pública és de 6.000 euros, el concert només lliura a les escoles que s’hi acullen 3.000 euros. La diferència l’han de cobrir les aportacions dels pares, que serveixen bàsicament per fer front a la despesa ordinària que no cobreix la subvenció, el personal d’administració i servei de l’escola (des de persones de la neteja, al conserge, secretaria, etc.), l’amortització dels crèdits per nova construcció o arrendaments, el manteniment dels immobles i la conservació de les instal·lacions, i les despeses extraordinàries, com per exemple les llicències per a les plataformes online que han hagut d’adquirir per la pandèmia.

Per si això no fos suficient, les instruccions per al curs que ve de la ministra Celaá, amb l’excusa de la COVID, signifiquen una clara intromissió en l’autonomia dels centres, que ha mogut a una àmplia reacció de protesta.

Per últim, recordar que malgrat passa desapercebuda, està en tramitació i període d’esmenes la nova llei d’ensenyament, que en cap cas és una llei consensuada, i per tant reitera una vegada més els defectes de totes les anteriors, i que si acaba prosperant, significarà més problemes per a l’ensenyament concertat i pel dret dels pares a l’educació religiosa i moral dels seus fills.

Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS

 Loading ...