Cal parar atenció en allò que sembla que són línies confuses del projecte independentista tal i com s’estan formulant en l’actual contesa electoral.
ERC ha introduït la fórmula de dos referèndums. Un referit a l’autodeterminació de Catalunya, i l’altre a la república espanyola. La campanya hauria d’aportar precisions sobre aquestes dues grans qüestions.
En primer lloc aclarir si es tracta o no d’un referèndum pactat, característica que sembla que presideix la iniciativa però que caldria formular sense complexos. L’altra consulta és més difícil d’entendre. Per què si es vol la independència de Catalunya cal fer un referèndum sobre quin règim ha de regir l’estat del que hom es vol separar? Potser es considera que la separació seria més factible en un regim republicà? En aquest cas això significaria que assolir aquest objectiu precediria el del referèndum sobre l’autodeterminació de Catalunya, cosa que donada la dificultat dels dos objectius els situa en el temps a una distància incommensurable. Des de la sensatesa cal dir que en un escenari polític, en el que quasi la meitat dels vots aniran cap a partits com el PP, Cs i Vox, sembla molt difícil una reforma constitucional com l’apuntada.
Però sent important l’apuntat, si més no per l’envergadura del propòsit, cal dir que el que és realment decisiu és quin projecte de govern tenen, què proposen mentrestant. Perquè si és inqüestionable que el seu objectiu dels dos referèndums se situa molt més enllà de diguem els propers 4 anys, cal que es comprometin amb continguts concrets amb què pensen complir-los, perquè són aquests en definitiva els que cal posar de relleu en les presents eleccions. Tot el que no sigui això és confusió.
Quan es vota a JxCat, realment què s’està decidint amb el vot? Perquè allò que diu la carta dels empresonats, publicada a La Vanguardia el 13 d’abril i signada per Jordi Sánchez, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn, és ben diferent del que ha declarat posteriorment Carles Puigdemont que, a la seva vegada difereix dels titulars que van facilitar els seus candidats en la presentació del partit en el míting de Manresa. Sánchez, Turull i Rull junt amb Forn plantegen el camí del diàleg que no negui el referèndum d’autodeterminació però afegeixen “com una de les opcions de solució”. I també afegeixen amb una frase que queda una mica despenjada del text: “però no seran barreres infranquejables si hi ha bona voluntat de dialogar”. “Ser ferms i coherents no equival a ser inflexibles ni radicals”. Perquè quedés clara la seva posició afegien que “cap ciutadà no mereix que es mantingui una situació de governabilitat feble que no doni resposta als problemes reals dels ciutadans de l’estat”. La perspectiva que obria aquesta carta era clara i semblava refermada pel fet que en el seu primer míting els candidats de JxCat s’oferien a facilitar un govern de Sánchez. No deixa de ser amb tot paradoxal que els mateixos que el van enderrocar en negar-se a aprovar el pressupost que comportava beneficis clars, ara senyalin en direcció oposada, facilitar que torni el govern. Però tot aquest context va quedar desdibuixat amb la reunió dels candidats de JxCat amb Puigdemont a Waterloo. L’expresident en acabar les reunions va formular unes declaracions prou precises com per determinar que el pacte per dur a terme la consulta havia de ser una condició necessària de la negociació per donar suport al govern del PSOE.
L’embolic es fa una mica més gran si s’afegeix que Torra pel seu compte i el 10 d’abril en plena sessió parlamentària va demanar el suport a la CUP per tirar endavant la legislatura. Donada la radicalitat dels plantejaments d’aquesta formació, fa difícil entendre com seria possible combinar una majoria a Catalunya amb suport parlamentari de la CUP i donar suport a Espanya amb un govern de Sánchez.
