Després que el ministre Escrivá presentés el seu pla de pensions com la gran solució, s’han produït nombroses crítiques i, deixant al marge les procedents dels partits polítics, cal dir que les reserves que es van fent públiques són molt contundents. Alhora sembla que el pla disposa del vistiplau de la UE i en concret del comissari d’economia Paolo Gentiloni i l’acceptació de la presidenta de la Comissió, Úrsula von der Leyen. Tot plegat dibuixa un escenari ben embolicat. Com podem intentar entreveure la veritat?
La reforma garanteix l’equilibri entre ingressos i prestacions, sí o no?
L’AIReF, l’autoritat independent imposada en el seu moment per la UE precisament per controlar des de fora els comptes de l’estat, ha fet un informe francament demolidor. Recordem que Escrivá va ser l’anterior directiu d’aquest organisme.
El resultat és que el que fa Escrivá no garanteix l’equilibri futur. En aquesta mateixa línia, i amb càlculs diferents, s’han expressat també críticament la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (CEDEA) que considera que el 2030 el dèficit podria arribar a significar el 5% del PIB, quan el 2019 estava situat en l’1,3%.
L’Institut d’Actuaris considera que la reforma deteriora “l’equitat contributiva i la sostenibilitat del sistema”. La conclusió és bastant clara: el que ha plantejat Escrivá no resol el problema del dèficit i aplica una solució desequilibrant que el Financial Times del dimecres 29 de març definia amb un titular: “La solució espanyola al dèficit de les pensions: que paguin els joves”. I aquesta és la clau de volta una mica fraudulenta de l’acceptació de Gentiloni i la Comissió.
La clàusula que ha incorporat Escrivá estableix que en la mesura que es vagi produint dèficit, hi haurà un mecanisme automàtic per pujar les quotes de les cotitzacions per sobre de la puja que la reforma ja explicita i que pot arribar a ser molt greu.
Per exemple, per als treballadors autònoms es registrarà una pujada substancial que pot arribar als 2.500 euros més l’any. Aquestes pujades es produirien sobretot en el període 2024 a 2027 on l’augment dels ingressos per la reforma per part dels autònoms es doblaria, del 0,3% del PIB al 0,6%. I després un segon període del 2027 al 2031, quan s’incrementaria 3 dècimes arribant a significar aquest ingrés de l’1,1% del PIB. És una xifra realment molt gran.
Per tant, el que fa el govern és xutar la pilota cap endavant. Manté les pensions indexades en la inflació, augmenta significativament el cost que han de pagar empreses i treballadors, i com sap que malgrat aquest increment els comptes no s’anivellaran a mitjà termini, deixa tota la solució en progressius augments de la cotització, amb el dany que significa per a la generació d’ocupació, perquè estem davant d’un impost al lloc de treball i per la productivitat.
Es tracta, per tant, d’una reforma que a mitjà termini opera en sentit contrari a superar els dos colls d’ampolla crònics de l’economia espanyola: l’elevat atur, i la dificultat per millorar la productivitat.
Loading ...
