L’economia no resistirà una quarta onada

Amb aquest mateix titular La Vanguardia feia un dramàtic editorial el dia 10 d’abril. En resum deia que si no es controlava la Covid-19 i se salvava la temporada d’estiu, el dany seria irreparable.

Aquesta consideració d’un diari més aviat ponderat, cal relacionar-la amb el mal comportament de l’economia del primer trimestre d’enguany i la rebaixa de les previsions del PIB, que fins i tot ja ha assumit el mateix govern espanyol, reduïnt més de 3 punts la previsió que va fer als pressuposts per al 2021, situant ara aquest creixement en el 6,5%. Cal tenir present que aquesta xifra es relaciona amb la de l’any anterior que venia d’una caiguda de prop de l’11%. Per tant, no es pot parlar ni molt menys de rebot, perquè fins i tot si es complís estaríem lluny de gaudir de la mateixa situació econòmica de desembre del 2019. Però és que a més, el Banc d’Espanya en la seva última previsió qüestiona que s’arribi ni tan sols al 6%. Totes aquestes males notícies també volen dir que el pressupost que es va aprovar per al 2021 ha quedat totalment desballestat, perquè els ingressos quedaran molt lluny del què preveien.

En aquest context el govern espanyol s’esforça en escenificar notícies positives que, davant l’embat de la realitat, duren pocs dies.

Sánchez va presentar un pla de vacunació que no resolia l’estiu perquè l’inici de temporada estaríem lluny de la xifra del 70% de vacunats que només s’assoleix el 30 d’agost, però que podia ajudar a pensar que la situació seria clarament millor. Però tot seguit la confusió sobre la vacuna AstraZeneca, primer a escala comunitària, i després amb el ministeri de Sanitat encara embolicant més la troca, ha començat a punxar les expectatives de manera que ni tan sols se sap si els menors de 60 anys que van ser vacunats amb aquest producte el repetiran amb la segona dosi que dóna la immunitat.

El problema és que no està comprovat el resultat d’utilitzar vacunes diferents. Si es fes seria temerari perquè s’estaria duent a terme un experiment, fent servir la població com a conillets d’índies. Altres països prenen decisions més clares i ràpides. Per exemple el Regne Unit, que està demostrant una excel·lent resposta després de la rectificació dels seus fracassos inicials, ha decidit que la utilitzarà per al conjunt de la població amb l’única excepció dels menors de 30 anys. Ho ha dit sense vacil·lacions ni rectificacions, de manera clara, que és el que li manca al govern espanyol. A més, el problema que s’ha produït als EUA amb la vacuna Janssen pel fet d’haver-se produït 6 casos de coàguls entre 6,8 milions de vacunats, ha significat frenar la seva arribada a Espanya, fet que també alterarà provisionalment els plans de vacunació.

I per si les incerteses no fossin suficients, es produeix l’anunci que Sánchez no prorrogarà l’estat d’alarma sense definir altres mesures que la legislació ja existent. Sembla una decisió precipitada, perquè encara estem en la fase ascendent de la quarta onada i desconeixem la seva dimensió i durada.

El perquè ho ha anunciat amb tanta anticipació forma part dels enigmes de l’estratègia d’Iván Redondo. El raonament del govern, que amb la legislació existent es poden adoptar les mesures adequades, qüestiona la mateixa utilitat de tants mesos d’estat d’alarma, perquè si es pot fer igualment, si bé d’acord amb els jutges, per què hem estat sotmesos a tants mesos de limitació de les garanties constitucionals?

Cal recordar en aquest sentit que Espanya és pràcticament l’únic estat de la Unió Europea que ha fet servir aquesta figura excepcional. Portugal ha estat una altra excepció, però amb un caràcter d’aplicació molt més gradual. La resta de països van recórrer a la legislació de malalties infeccioses o a lleis específiques amb motiu de la pandèmia. Espanya també disposa d’una reserva d’aquestes lleis, però no ha fet res per adequar-les a la situació actual. D’altra banda hi ha comunitats autònomes com Catalunya, Aragó, Galícia, Navarra i el País Basc, que tenen legislacions sanitàries específiques que permeten intervencions limitatives.

Cal recordar que a Catalunya la Conca d’Òdena es va tancar abans de l’estat d’alarma. En realitat l’aplicació d’aquesta mesura pel govern central no va venir de la impossibilitat de seguir altres camins legals, sinó en primera instància de voler assumir un lideratge centralitzador que va fracassar i que es va transformar en tot el contrari, i també perquè li ha permès viure durant un any amb un Congrés dels Diputats de capacitat limitada, lligat de peus i mans.

Tot plegat dibuixa un panorama molt confús, que posa en risc la recuperació que tots necessitem.

 Loading ...