L’avortament s’ha convertit en un tema polític de primer ordre, com ho demostra el fet que el president Biden confiï en ell com una arma poderosa per intentar evitar la victòria de Trump. Macron ho va utilitzar situant-lo com un dret constitucional amb la confiança que el rellançaria políticament. El resultat ha estat desastrós, com han mostrat les últimes eleccions europees.
No es pot dir que Macron perdés les eleccions per l’avortament, però sí que utilitzar-lo com a arma política no li ha servit de res i més aviat ha tingut un efecte bumerang. L’avortament es va situar insòlitament al centre de la notícia de l’última reunió del G7 presidida per Itàlia. Al costat de les tensions amb la Xina i de la guerra d’Ucraïna, l’avortament es va convertir en un dels principals arguments informatius de la reunió a causa de la posició triomfadora de Meloni d’oposar-se a que en l’acord final hi figurés una referència a ell, seguint l’exemple de l’anterior reunió duta a terme a Tòquio.
No va ser l’única, cosa que va frenar Meloni. També va excloure la referència als grups LGBTI. En ambdós casos, malgrat la posició bel·ligerantment contrària de la representant de la UE, Ursula von der Leyen, i sobretot de Macron. És clar que aquest venia afeblit per una derrota electoral monumental mentre que Meloni gaudia de la força que sempre dona guanyar unes eleccions.
En realitat, qui ha situat l’avortament al centre del debat ha estat el liberalisme i la progressia de gènere en convertir-lo en un tòtem de la llibertat basat en una terrible fal·làcia: l’ésser humà engendrat no existeix. És un simple apèndix de la mare. No importa que la genètica digui que ja en l’embrió hi ha la dotació genètica d’un nou ésser humà que, seguint el seu camí natural, creixerà i es desenvoluparà.
No n’hi ha prou que els científics que es dediquen a l’experimentació amb embrions humans, un ram que no té massa manies ètiques, tinguin com a consens el criteri de destruir tot embrió de més de 14 dies perquè consideren per convenció que a partir d’aquesta data ja està prefigurat l’ésser humà. Tot això no compta i demostra que vivim en una època post il·lustrada on la ciència ha d’agenollar-se davant la ideologia.
Les arbitrarietats que s’han comès per defensar aquesta qüestió afecten també el camp del dret. L’actual Tribunal Constitucional espanyol, amb una majoria que menja de la mà de Sánchez, va liquidar “impassible el ademán” la mateixa jurisprudència del més alt tribunal que establia uns determinats drets del nasciturus, deixant-lo reduït al no-res.
L’avortament també consagra un principi incompatible amb la nostra societat: que el cuidador, la mare en aquest cas, té dret a la vida del cuidat. El cuidador d’un malalt terminal d’Alzheimer no pot determinar el fi de la seva vida. Si ho fa, serà acusat d’homicidi, malgrat que aquella persona tingui poc temps de vida i totes les seves condicions humanes radicalment deteriorades. Però, un nen engendrat que té per davant seu una expectativa de 80 anys o més pot ser liquidat per simple desig, malgrat que només depèn de la seva mare de forma absoluta en un 0,9% de la seva existència.
L’avortament, tal com està plantejat, ha significat la recuperació massiva de les pràctiques eugenèsiques. Ja no poden néixer nens imperfectes. L’associació de familiars de nens amb síndrome de Down assenyala que el 90% són avortats.
Al mateix temps, els mitjans de comunicació celebren que aquestes persones, les que han sobreviscut al cribratge dels seus pares, s’integrin cada vegada més bé a la societat. És una altra contradicció insuportable. Com que l’avortament és massiu, malgrat l’existència d’abundosos mètodes anticonceptius, el seu impacte és notori en la natalitat. Ja significa entre 1 de cada 3 o 4 naixements. En el cas d’Espanya, això representa que cada any el país destrueix un capital humà potencial per valor del 2% del seu PIB. És una brutalitat si pensem que el creixement mitjà d’aquesta magnitud ha estat d’1,7 al llarg d’aquest segle.
En definitiva, l’avortament serveix per dividir el món en dos, segons la progressia de gènere. Si no l’acceptes, formes part de la reacció de la fatxoesfera. No importa el que pensis en l’àmbit econòmic, social o moral, ets un pària reaccionari. Si l’acceptes, no importa el que pensis en altres qüestions, estàs en el cantó bo de la història.
S’entén ara millor la crisi d’Europa?
El liberalisme ha convertit l'avortament en un tòtem de la llibertat. Però, quin és el preu d'aquesta llibertat? #Avortament #DretsHumans #Debat Click To Tweet
Loading ...
1 comentari. Leave new
La humanitat i la racionalitat són absolutament menyspreades en el cas de l’avortament, i també la igualtat, la justícia, el coneixement científic, …
En una època que és políticament correcte (i també ho es moralment) el no maltractar, o reduir al màxim el sofriment dels animals o de qualsevol ésser viu, … en canvi torturar i matar l’ésser humà més dèbil i indefens es reivindicat com un dret de la dona embarassada.
En una època que s’afirma com a feminista i reivindicadora dels drets de les dones, es reivindica el dret a matar-les sempre i quan estiguin dins de les seves mares i, doncs, quan son les dones més vulnerables; i aquesta reivindicació coincideix amb el masclisme més descarat que menysprea les filles davant dels fills.
En una època que es defensa la igualtat humana com un dels valors fonamentals que justifica que hi hagi un ministeri de igualtat, es precisament aquest ministeri el que promou la desigualtat radical entre un éssers humans i d’altres tot establint dues classes socials radicalment desiguals: els qui no tenen dret a viure, i els qui tenen dret a matar, aquells son els humans no nascuts, i aquests són les seves mares que tenen dret a condemnar-los a mort, i els metges i personal colaborador que tenen dret a matar-los.
En una època que s’ufana de ser la més progressista i promotora de la justícia són els qui es tenen per més progressistes i justos els qui reclamen al mateix temps la prohibició de la pena de mort contra els criminals culpables més sanguinaris, i la pena de mort contra els més innocents, débils i indefensos dels éssers humans. La prohibició de la pena de mort es un progrés real moral i jurídic; la pena de mort contra els més innocents es la contradicció i la injustícia més absoluta.
En una època que suposadament es pretén respectar i valorar la ciència i la raó, es menysprea absolutament el coneixement científic i racional de que l’ésser humà comença essent un zigot unicel.lular que es multiplica per si mateix fent altres cel.lules clòniques que compartiran totes elles el mateix genoma i que organitzant-se en òrgans diferents aniran construint l’individu progressivament adult i que comparteix amb aquell zigot no només el mateix genoma sinó també la vida que té i el fa créixer.
El respecte a la igualtat i a la justícia exigeix que als nostres fills i filles els hi respectem la vida en tot moment del seu recorregut vital com a nosaltres ens ho van respectar els nostres pares. Ni som Déu ni tenim cap dret a matar els nostres fills.
En una època desenvolupada humana, jurídica i políticament, que suposadament respecta la llibertat de consciència, i que en el seu dia va conquerir el dret a l’objecció de consciència per a no haver de prestar el servei militar en base a que l’Estat no té cap dret a obligar ningú a que utilitzi les armes per a matar algú, resulta absolutament contradictori i radicalment injust i inhumà que l’Estat obligui a metges o a altre personal auxiliar a matar innocents.
En una època en que es valora extraordinàriament el sentiment subjectiu, tant que es considera respectable el dret de la mare a condemnar a mort al seu fill/a no desitjat, es menysprea absolutament el sentiment subjectiu de no voler matar, i que aquell suposat “dret” implica l’anul.lació d’aquest dret.
En una època en que es considera un dret el matar, i un delicte el pregar o defensar la vida de tot ésser humà, es una època en que la mentida es la que progressa i la humanitat i la veritat reculen.