El que semblava una qüestió superada s’ha convertit en un gran debat, com ho mostrava un titular de La Vanguardia “L’avortament emergeix com a gran debat de les pròximes eleccions als EUA”. Cal recordar que els EUA va ser el país que va desencadenar la reacció en cadena que va portar a la legalització de l’avortament a Europa.
Va ser el 1953 quan el cas Roe contra Wade va arribar al Tribunal Suprem, que va decidir a favor de la demandant que volia avortar. Ho va fer sense entrar en el fons de la qüestió i emparant-se en la catorzena esmena de la Constitució que garanteix la privacitat. És a dir, va considerar que la decisió d’avortar era una qüestió que corresponia només a la intimitat de la dona. És evident que en actuar d’aquesta manera va esborrar de tot dret jurídic l’ésser humà engendrat, un fet que ha tingut i té àmplies repercussions posteriors.
Cal dir que els EUA són la manifestació clara de les contradiccions que entranya l’avortament, perquè molts anys abans de la seva legalització, la gran potència nord-americana, en la seva funció de força d’ocupació al Japó, el va legalitzar. Naturalment, no ho feia per atorgar a la dona japonesa més drets que a la dels EUA, sinó per exercir un control sobre la natalitat especialment per evitar la descendència dels emparellaments dels soldats americans amb les dones japoneses.
La sentència històrica Roe contra Wade incorpora aspectes interessants que normalment no s’han fet palesos. En primer lloc, el famós nom Roe és un pseudònim (“Jane Roe”) que va escollir la demandant, qui realment es deia Norma McCorvey, que va ser la que va tirar endavant amb ajut dels grups proavortaments la demanda contra el fiscal del districte de Dallas Henry Wade.
El resultat d’aquesta sentència va ser que es permetria interrompre l’embaràs fins a la setmana 23, quuan es considerava que el fetus era viable. Però és precisament aquest punt, que ara està en revisió al Tribunal Constitucional, on està discutint-se una llei de l’estat del Mississipí que vol situar aquesta frontera en les 15 setmanes. La majoria conservadora del tribunal, 6 jutges en relació a 3, i que trenca la tradicional majoria progressista del Tribunal Suprem nord-americà, fa pensar que quan arribi la resolució a l’alçada de l’estiu farà un gir a la situació de l’avortament a l’estat que el va introduir en el món occidental.
Cal ressenyar que des d’aquella data, que s’acosta ja al mig segle d’existència, la ciència s’ha desenvolupat molt en el coneixement del procés de formació de l’ésser humà. En aquesta dinàmica que porta a experiments sens dubte d’elevat risc ètic, com és la creació d’embrions artificials, preval en el món científic un criteri que és encara més restrictiu que el de les 15 setmanes. Els científics que treballen amb embrions, tant naturals com artificials, no deixen que visquin més de 13 dies. De fet, hi ha una prohibició a molts països europeus, com és el cas d’Espanya que impedeix desenvolupar embrions més enllà dels 14 dies. Això és així perquè es considera, a través del coneixement sobre la gènesi biològica de l’ésser humà, que és just a partir de les 2 setmanes quan apareix un nou individu. Hi ha, per tant, una línia vermella.
Es produeix, per tant, la paradoxa dels investigadors que en els seus treballs se situen al límit o més enllà de les convencions ètiques, mantenen aquella línia roja de contemplar que el futur individu, és a dir un ésser humà, es fa present a partir de la segona setmana, molt lluny de les 15 setmanes que incorpora la restrictiva legislació de l’estat de Mississipí. És evident que la ciència permet debatre per què l’ésser humà concebut no té cap dret en protegir el seu desenvolupament natural, i ha de ser la seva vida violentament interrompuda per mitjà de la pràctica avortiva.
L’argument que és propietat de la mare no és sostenible en cap legislació occidental perquè un ésser humà en cap cas pot ser propietat d’un altre. D’altra banda, la seva dependència de la mare tampoc atorga cap dret per posar fi a la seva vida, de la mateixa manera que el cuidador d’un malalt d’Alzheimer avançat, malgrat la seva discapacitat total, no li atorga el dret a matar-lo. Totes aquestes i altres qüestions estan aflorant ara amb força. És clar que es veuen afavorides per un procés que ha durat dècades dels defensors de la vida que no es van conformar amb la sentència i que al final han aconseguit que almenys en el partit republicà es convertís en una gran bandera política.
El cas Roe contra Wade presenta encara més elements d’interès. La senyora Norma McCorvey, “Roe”, no va arribar a poder avortar la seva primera filla, perquè la sentència hauria arribat tard i la va donar en adopció. Però és amb posterioritat que va tenir dos fills més i en cap cas es va decidir per l’avortament, sinó que va procedir de la mateixa manera. En altres termes, la impulsora del gran canvi, a l’hora de la veritat no el va utilitzar.
Anys després, ja el 1994, McCorvey va publicar un llibre “I am Roe” (Sóc la Roe), en el qual es mostrava penedida i decidida a passar a engruixar les fileres dels que defensaven la vida. També per aquest mateix temps va rebre el bateig en la fe protestant i va abandonar el seu treball a la clínica que practicava avortaments a la qual havia estat lligada durant dècades.
Uns anys després, el 1998, es va fer catòlica i va morir el 2017 en el si d’aquesta fe als 69 anys. Cal dir que Roe va tenir una vida de jove i d’inici d’edat adulta molt moguda marcada per un entorn familiar i social desgraciat que la va portar a l’alcoholisme, la drogoaddicció i la prostitució, i que va influir de manera decisiva en la seva vinculació a la campanya a favor de la legalització de l’avortament quan es va prestar a ser la demandant en el primer cas que va arribar al Tribunal Suprem i va triomfar.
Ara les coses han canviat i fa pocs dies aquest mateix Tribunal ha acordat mantenir la llei contra l’avortament de Texas, que havia estat recorreguda i que encara és més restrictiva que la de Mississipí. Aquest manteniment no impedeix que les clíniques avortistes puguin recórrer a jutjats federals, però deixa clar que el Tribunal màxim dels EUA no considera que les rigoroses limitacions texanes siguin contràries a la constitucionalitat.
Loading ...
