L’URSS, una potència imperial que competia globalment amb els Estats Units, va desaparèixer ràpidament i de manera inesperada per a la majoria de governs i experts. Només alguns, molt pocs, com Andrey Alexéyevich Amalrik i el seu agosarat i en part profètic assaig “¿Sobreviurà la Unió Soviètica fins al 1984?”, van assenyalar un final proper. Podria passar alguna cosa semblant a la Unió Europea en l’època de Trump?
A l’hora de comparar la situació de la Unió Europea (UE) amb la que va travessar la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) abans del seu col·lapse, és important subratllar que es tracta de dues realitats molt diferents: l’URSS era un estat altament centralitzat amb economia planificada, mentre que la UE és una unió supranacional d’estats amb sistemes de mercat i estructures democràtiques pròpies. Tot i així, sí que es poden observar certs paral·lelismes o elements comuns que convé matisar.
Ràpida revisió de les causes del col·lapse de l’URSS
- Estancament econòmic i productiu
- Manca d’innovació, planificació excessivament rígida, baixos incentius.
- Alts costos de la cursa armamentista
- Pressió econòmica derivada de la competència militar amb els Estats Units.
- Reformes fallides (Perestroika i Glàsnost)
- Intent de liberalitzar parcialment l’economia i d’atorgar més transparència política, la qual cosa va desencadenar tensions internes.
- Crisi política i auge dels nacionalismes
- Les repúbliques soviètiques van començar a demanar més autonomia, fracturant el poder central.
- Descontentament social i esgotament ideològic
- Escassetat de béns de consum, corrupció de l’elit i pèrdua de credibilitat del règim.
- Impacte de la guerra a l’Afganistan i caiguda dels preus del petroli
- Un conflicte costós que va drenar recursos, i la baixada del preu de la seva principal exportació.
- Fracàs del cop d’estat de 1991
- Culminació del deteriorament polític, que va accelerar la desintegració de l’URSS.
Situació actual de la UE: problemes i tensions
La UE travessa en aquests moments (en un sentit ampli, des de l’última dècada fins avui) una sèrie de desafiaments que han posat en qüestió la seva cohesió:
- Diferències econòmiques i tensions entre estats membres
- Alemanya i França, com a motors econòmics de la UE, sovint marquen el rumb polític, cosa que genera desequilibris amb altres països (per exemple, el sud d’Europa o els països de l’Est).
- Persistents diferències en productivitat, competitivitat i inflació que, sumades a crisis com la financera de 2008 o la crisi energètica recent, tensionen la solidaritat interna.
- Burocratització i percepció de dèficit democràtic
- Moltes decisions es prenen des de les institucions de la UE (Comissió, Consell, Parlament), de vegades percebudes com a allunyades de la ciutadania.
- L’“excés de reglamentació” i la complexitat normativa alimenten moviments euroescèptics.
- Crisi política i ascens dels nacionalismes
- L’auge de partits anti-UE o euroescèptics (a Polònia, Hongria, França amb el Front Nacional/Rassemblement National, Itàlia amb algunes formacions sobiranistes, etc.) qüestiona la integració europea.
- El cas més extrem va ser el Brexit, que va trencar per primera vegada la cohesió del projecte.
- Descontentament social i tensions internes
- Sectors socials que se senten perjudicats per la globalització o per certes polítiques de la UE (retallades, austeritat, etc.) donen ales a protestes internes.
- La desigualtat econòmica dins d’alguns països es vincula amb les polítiques de la Unió, generant percepcions d’injustícia.
- Reptes geopolítics i energètics
- Dependència de gas i petroli externs (sobretot després de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia) o problemes en la transició ecològica.
- La despesa militar i l’estratègia de defensa comuna continuen sent un punt feble, encara que augmenta el debat sobre una major autonomia estratègica de la UE.
Paral·lelismes i diferències amb les causes de la desintegració soviètica
Paral·lelismes
- Qüestió de nacionalismes i identitats
- A l’URSS, la diversitat de repúbliques amb llengües, cultures i aspiracions pròpies va derivar en forces centrífugues que van desmembrar l’Estat.
- A la UE, encara que no es tracta de repúbliques socialistes sota un comandament únic, l’auge de partits nacionalistes o euroescèptics (més autonomia regional, crítiques a la “tutela de Brussel·les”) sí que genera tensions que posen a prova la cohesió del projecte europeu (exemple: Brexit, moviments separatistes a Catalunya, Escòcia, Flandes, etc.).
- Desequilibris econòmics i tensions distributives
- L’URSS destinava enormes recursos a la indústria pesada i la defensa, desatenent altres àmbits. Això generava desigualtats i crisis de subministrament.
- La UE, encara que no pateix escassetat de béns, experimenta disparitats en competitivitat, deute públic o mercat laboral (nord vs. sud, est vs. oest), i la imposició de certes polítiques pot generar un ressentiment semblant a la “imposició de quotes” (tot i que en un context radicalment diferent).
- Percepció de burocratització
- L’URSS tenia una estructura burocràtica rígida i centralitzada; la UE, tot i ser democràtica, també afronta crítiques per la seva complexitat institucional.
- Això es pot traduir en una desconnexió entre la “capital” (Moscou abans, Brussel·les ara) i les regions perifèriques, alimentant la narrativa que les decisions es prenen lluny de la realitat local.
Diferències clau
- Naturalesa política i ideològica
- L’URSS era un estat únic, amb un partit hegemònic i economia planificada; la UE és una unió d’estats democràtics amb economies de mercat independents i llibertat de moviment de persones, capitals i béns.
- No existeix a la UE un “partit” únic amb monopoli del poder ni una imposició ideològica comparable al comunisme soviètic.
- Flexibilitat institucional
- L’URSS, amb una estructura centralitzada, no podia adaptar-se fàcilment a demandes d’autonomia. Qualsevol fissura (com a les Repúbliques Bàltiques) es convertia en amenaça directa a la integritat de l’Estat.
- La UE, en canvi, disposa de mecanismes de sortida (Brexit) o de negociació (opt-outs, clàusules d’excepció), i cada país conserva la seva sobirania fiscal (encara que amb matisos de disciplina pressupostària). És menys rígida i, per tant, més resistent als xocs.
- Pes de la cursa armamentista
- A l’URSS, la necessitat de competir militarment amb els EUA va ser un llast decisiu.
- La UE no dedica percentatges del PIB tan aclaparadors a la defensa comuna. Tot i que hi ha debat sobre augmentar la despesa militar, està lluny de ser tan elevada com a la Guerra Freda soviètica.
- Descontentament per escassetat i benestar
- El col·lapse de l’URSS va estar acompanyat de problemes de subministrament de béns bàsics. A la UE, tret de conjuntures específiques (crisi energètica puntual), no es viu un desabastiment crònic de béns de consum.
Reflexió final
- La UE afronta reptes considerables: divergències econòmiques (Alemanya vs. França vs. països del sud i de l’est), tensions polítiques (auge de populismes), crisis internacionals (migracions massives, guerra a Ucraïna), etc. Aquests factors sí que podrien recordar-nos, en un sentit molt general, alguns dels problemes de cohesió interna que va patir l’URSS.
- No obstant això, el marc polític i econòmic és diferent: la UE no és un estat centralitzat amb planificació econòmica i supressió de la competència política. La seva estructura institucional (i la seva pròpia essència democràtica) li atorga una capacitat d’ajust més gran que l’URSS.
- Riscos de fragmentació: un paral·lelisme clar és el potencial que la unió es debiliti si persisteixen o augmenten les tensions nacionalistes/estatals i els desequilibris econòmics. El precedent del Brexit mostra que la desintegració parcial pot ocórrer, encara que no necessàriament impliqui un col·lapse a l’estil soviètic.
Conclusió: Tot i que la UE pot experimentar “crisis” internes i algun grau de desafectació popular (similar al descontentament que va alimentar els independentismes a l’URSS), les diferències estructurals —sistemes democràtics, economies de mercat, menor centralització, possibilitat de diàleg i acords— fan molt menys probable un desenllaç tan dràstic. No obstant això, la sostenibilitat a llarg termini de la UE depèn de la seva capacitat per reformar-se, reduir desigualtats entre estats membres i mantenir la legitimitat davant la ciutadania.
