Sembla que existeixi una llei històrica que faci que tots els rebotats del govern Sánchez acabin trobant acollida a Catalunya. Ha passat amb Pablo Iglesias, que s’ha refugiat com a professor de la UOC a temps parcial i com a tertulià a RAC1 del Grup Godó, i d’una manera més espectacular procedeix amb Iván Redondo, el gurú de Sánchez fins a la seva defenestració`, que disposa cada dilluns de la plataforma d’una pàgina sencera a La Vanguardia.
Cal dir que hi havia unes notables dosis de morbo per conèixer què podia escriure una persona que ha estat al rovell de l’ou del govern, que ha disposat de grans poders més enllà de l’assessoria àulica de Sánchez i que venia precedit de la fama de persona amb gran visió de la vida política.
Ara, després d’un bon nombre de pàgines escrites, ja es pot extreure un patró que és extraordinàriament reiteratiu, i que cada vegada més s’acosta a un relat ficcionat d’una anàlisi política rigorosa.
Els seus articles setmanals es caracteritzen pels següents perfils sistemàtics:
- L’autoelogi. És imprescindible que cada article reiteri la bondat dels seus coneixements i diagnòstics, i critiqui aquells qui innominadament no ho veuen així.
- La pedanteria, el llenguatge amb pretensions científiques que utilitza. La superioritat des de la qual pretén parlar fins a l’extrem d’usar habitualment el singular majestàtic, l’antiga fórmula en que parlaven els papes.
- Fer la pilota. Si el primer article es va destacar, i era lògic, per les raspallades al personal de La Vanguardia, en els articles posteriors es ressituen en un continuat afalac a Yolanda Díaz primer, i després, associada a aquesta, al mateix Sánchez. Ara sublima tot el plantejament, afirmant que la nova solució d’èxit, el “laborisme”, té una “màtria” que és Yolanda Díaz, si bé el pare (aquí no parla de pàtria) del laborisme a Espanya és, com no podia ser d’altra manera, Pedro Sánchez que resulta que ja des del 2018 tirava endavant aquest projecte. Una afirmació ben curiosa si es recorda les anades i vingudes que van acabar petant en unes eleccions, el seu refús a pactar amb UP. Però, per a Iván Redondo la realitat no importa, el que importa és ressaltar, per això formula sense cap mena de complex, que la generació de Sánchez ha superat els marcs de la social democràcia de González i Zapatero.
- L’ús immoderat d’adjectivacions insòlites. Per exemple “electorat progressista dona suport a una socialdemocràcia d’esquerres laborista”. Aquest és el nou cavall blanc que ha descobert Redondo. Una social democràcia que és d’esquerres i que a més és laborista. Més és impossible.
- Ens descobreix nous horitzons també sense massa respecte per la realitat. Per exemple, ara declara que aquest final d’any Ada Colau ha renascut electoralment i vincula aquest enlairament a la relació amb Yolanda Díaz. El que no diu és que tot això arrenca de la malaguanyada enquesta municipal que atorga una mínima victòria a Colau, després de consultar els qüestionaris amb una mostra en el qual els votants a l’alcaldessa estaven desmesuradament sobrerepresentats. El renaixement de Colau només opera en la imaginació de Redondo. I acudint a la mateixa enquesta, i malgrat el biaix, es pot constatar que ella i el seu govern són els més mal valorats de tota la sèrie d’enquestes municipals que es remunten al període de Clos.
També ens descobreix que la contrareforma laboral, que ha quedat molt per sota d’una adequada valoració a l’alçada dels temps que vivim, la qualifica de “llei de lleis de l’esquerra“. Home!, potser en fa un gra massa. Reduir per exemple la temporalitat sobre el paper està bé, però fer-ho sense contemplar l’estructura productiva del país marcada per la microempresa i amb un sector agrari amb uns necessitats específiques, és sens dubte un qualificatiu exagerat.
Però allà on l’anàlisi de Redondo brilla amb més capacitat innovadora, és quan afirma que els que donen suport a l’acord perquè consideren que canvia poc la reforma del PP duta a terme per la ministra Fátima Ibáñez, en realitat el que volen és “aniquilar el laborisme a Espanya”. Raonament que condueix a la conclusió que l’oposició frontal del PP sigui una mirada del nou laborisme que té com a pare i mare a Sánchez i a Díaz. No ens negaran que original Iván Redondo n’és, i molt.
Loading ...
