L’amnistia tira endavant al Congrés dels Diputats per la majoria governamental prevista i en un clima de gran tensió. En el plenari, ERC i JxCat exhibeixen exigència davant un govern curiosament absent de la llei més important d’aquesta legislatura. És ben insòlit que ni el president del govern ni la majoria dels ministres estiguessin presents en aquest debat parlamentari, mostrant així el seu menyspreu per la instància legislativa, perquè Sánchez ni estava de viatge ni tan sols fora de Madrid.
Però tornem a allò que ens interessa. En paral·lel a aquest progrés en l’amnistia es produïen dos rellevants refusos en relació amb compromisos contrets amb els partits independentistes i, en particular, amb Puigdemont.
La UE va tornar a deixar al fons del calaix la normalització del català en les seves institucions. En realitat aquesta qüestió és vista com un incordi davant del qual es consideren problemes més greus. Això demostra un escàs treball de preparació prèvia sobre els governs i les delegacions presents a la UE. La reacció de Puigdemont en primera instància va ser donar-li la culpa al PP i després, segurament pensant que això no duia a cap banda, va acusar el govern espanyol de no haver actuat amb suficient decisió.
És el primer gran compromís incomplert i que difícilment podrà resoldre positivament, perquè Sánchez té l’avantatge de ser el president de torn de la Unió, una condició que s’acaba aquest mes de desembre. Que el president de torn no aconsegueixi tirar endavant una qüestió teòricament important per a ell i que, al mateix temps, es vanti del seu pes polític a Europa perquè ha situat Nadia Calviño a la presidència del Banc Europeu d’Inversions, constitueix una contradicció important i hauria d’encendre els llums d’alarma d’aquells que volen creure que Sánchez complirà els seus compromisos.
I si de l’exterior passem al règim intern, la plantofada també es produeix en un camp tan sensible com és el del finançament. Una obra curta i que es desplega en 3 temps.
Primer acte, la ministra d’Hisenda, Montero, convoca les comunitats autònomes al Consell de Política Fiscal i Financera. Segon acte, la consellera d’Economia de la Generalitat, Natàlia Mas, anuncia que no hi assistirà perquè no té sentit la seva presència, donat que estan negociant bilateralment el fiançament en línia a l’acordat en el text signat per ERC amb el ministre Bolaños i també reclamat per Puigdemont. Acte final, que els mitjans econòmics del règim de Catalunya han camuflat, Montero garanteix que Catalunya no tindrà un finançament a mida. I perquè quedi clar, detall que ometen els diaris catalans, va voler fer-ho constar a l’acta de la reunió amb els consellers d’Hisenda de les autonomies: no hi ha negociació amb la Generalitat per donar pas a un model exclusiu per a Catalunya. Més clar l’aigua.
El més sorprenent de tots és que després d’aquest fet, ni a Waterloo ni a la plaça de Sant Jaume hi ha hagut cap mena de reacció. Com és possible que s’accepti un desmentiment tan rotund i concret del què s’ha pactat i cap dels partits independentistes aixequi la veu?
Al final, els serà d’aplicació aquella expressió de Mao referida als EUA en el moment àlgid de les tensions entre Pequín i Washington: “Els EUA és un tigre amb dents de paper”. Doncs si no hi ha res que ens faci canviar d’opinió, ens sembla que aquesta definició s’escau com anell al dit a ERC i a JxCat.
Loading ...
