Malgrat la insistència que des d’àmbits cristians se li ha vingut demanant any rere any, s’ha tornat a produir l’estranya exclusió de la referència a la Missa de la Mercè de l’ampli programa oficial de la Festa Major de Barcelona, en motiu precisament de la festivitat de la Mare de Déu de la Mercè.
L’estranyesa té nombroses raons. La primera, l’evidència que és entorn d’aquesta festivitat que se celebra la Festa Major, i que la commemoració religiosa n’és el fet tradicional de més llarg recorregut històric, amb diferència. Que no figuri en un programa que conté desenes i desenes d’activitats no deixa de cridar l’atenció. Ho fa encara més quan el que podria ser un oblit el primer any de consistori d’Ada Colau, ha vingut compensat per reclamacions des d’àmbits diferents, que van arribar fins a la Sindicatura de Greuges de Barcelona, que va respondre el 5 de juliol del 2017 confirmant que efectivament es tractava d’una celebració, la de la Missa, protocolaritzada. Tant és així, que el Plenari de febrer del 2010 va aprovar el Protocol Festiu de la Ciutat de Barcelona en el qual, entre altres festes, assenyala com de particular importància la de la Mercè i especifica el detall de la Missa.
No són les úniques festivitats que per protocol l’Ajuntament contempla. N’hi ha d’altres de caràcter menor que afecten districtes de la ciutat i es seves festes majors i altres celebracions. Concretament en les festes protocolaritzades de Barcelona, hi figura a més de la Mercè, la del Guinardó, Hostafrancs, Poble-Sec, Plaça Nova, Sagrada Família i Sarrià. A més de les ofrenes florals a la Mare de Déu del Remei de les Corts, a Sant Josep Oriol i a Santa Maria del Pi. En totes aquestes activitats, l’Ajuntament hi té una presència simbòlica. Recull en la seva activitat el que són tradicions de llarga durada de la ciutat, com la que la pròpia Colau fa cada any visitant les monges del Monestir de Pedralbes per menjar mató. Potser caldria que després de la Missa de la Mercè s’oferís als assistents algun menjar dolç i d’aquesta manera propiciar una major comprensió per part de l’alcaldessa.
Però no és ja només una qüestió que afecti els Comuns, perquè en aquest cas es tracta d’un govern de coalició, del que en forma part de manera determinant el PSC. I cal dir que tota aquesta recuperació de les tradicions religioses de Barcelona i la seva relació amb l’àmbit municipal ha estat duta a terme pels diversos governs socialistes de la ciutat, començant pel de Narcís Serra, i acabant amb l’esmentat ple del 2010 en que es va donar forma jurídica a tot el conjunt. També cal esmentar, malgrat la seva presència molt minoritària, però no poc important, la participació en el govern municipal d’Units, un petit partit, que reclama la seva inspiració cristiana.
