Els criteris bàsics
El document acordat assumeix la interpretació sobre el conflicte de l’independentisme a Catalunya feta des d’aquesta opció. De fet, reprodueix l’alineament de l’acord que van signar Santos Cerdán pel PSOE i Puigdemont: tot remet a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya com a causa determinant del conflicte. Oblida deliberadament que la reducció de l’Estatut, substancial, es va fer abans, quan va passar pel Congrés, com ja va anunciar en el seu moment Alonso Guerra.
És més fàcil posar-se d’acord contra un tercer que no assumir la responsabilitat del PSOE de Rodríguez Zapatero amb les retallades de l’Estatut. També s’omet una qüestió important, l’alteració de l’ordre en què es produïa la tramitació. En els precedents, l’Estatut d’Autonomia era posat a referèndum a Catalunya un cop el Congrés l’havia examinat i el TC havia dictaminat, de manera que el que es refrendava ja tenia totes les garanties institucionals. Però aquest procediment, que sembla més racional, es va substituir, començant per un referèndum abans de passar per les altres instàncies. Aquí rau una part del conflicte.
El text també assenyala la “incapacitat de donar resposta democràtica a la voluntat de la ciutadania de Catalunya” com a causa fonamental del conflicte, així com “la judicialització i resposta policial vers el moviment independentista”.
La consulta del 9-N i l’1-O
El text subratlla que en “l’última dècada, les institucions catalanes han cercat diverses vies per donar resposta a la demanda de més autogovern” i, en aquests camins, assenyala “la consulta del 9-N de 2014 o el referèndum de l’1-O de 2017“. El PSOE, per tant, accepta aquestes dues actes com una cerca de vies de solució i no com una ruptura amb la legalitat espanyola. És un paràgraf al qual no se li ha donat massa importància, però que la té, perquè assenyala l’assumpció per part del govern de l’estat que tant la consulta com el referèndum són opcions legítimes i, en aquest sentit, no sancionables. Pot ser un precedent important de cara al futur si l’independentisme aconseguís recuperar la força perduda.
Els indults i l’amnistia
Assenyala també que “els indults i la llei d’amnistia sobretot han permès obrir un nou camí de la nova fase de negociació entre Catalunya i l’estat”. Aquesta forma d’expressar-se determina un fet que no respon exactament a la realitat, com és el que l’independentisme, en aquest cas representat per ERC, expressa la voluntat política de Catalunya i, en el seu nom, negocia amb l’estat. Aquesta acceptació deixa sense cap mena de representació les altres formulacions no independentistes que són evidents a Catalunya, perquè només la que postula la independència té aquesta mena de reconeixement com a interlocutor. Que això hagi estat assumit quan ERC només té 33 diputats sobre 135 escons és una anomalia democràtica.
Assenyala que la llei d’amnistia significa entrar en una nova fase de negociació que comporta el debat sobre el reconeixement nacional de Catalunya i la forma de vehicular institucional i jurídicament aquest reconeixement, i que els seus acords siguin refrendats per la ciutadania, si bé no assenyala si aquesta condició es limita a la gent que viu a Catalunya o a tot l’estat.
L’Acord de Claredat i els compromisos immediats
Assumeix l’Acord de Claredat que en el seu dia va formular Aragonès, i per impulsar-lo s’estableix el compromís “que el primer plenari del parlament posterior a la constitució d’un nou govern de la Generalitat s’acordarà una convenció nacional formada per representants de tots els grups, presidida per un membre d’ERC, amb l’objectiu de promoure un debat a nivell polític, social i ciutadà de com abordar la resolució del conflicte polític, i presentarà les seves conclusions al Parlament. Aquesta convenció farà un seguiment de l’aplicació de la llei de l’amnistia. El govern crearà una oficina per garantir els recursos humans i materials perquè la convenció pugui desenvolupar la seva tasca”. Aquí tenim un compromís que s’ha de complir pràcticament de manera immediata, perquè, amb el govern constituït, hi ha de ser en el pròxim ple quan aquesta qüestió es dugui a terme.
Canvi de context polític
El document també assenyala que les últimes eleccions han determinat un canvi, “un nou context polític” que “ofereix l’oportunitat de refer la confiança entre l’independentisme i el federalisme d’esquerres (…), però l’independentisme i el federalisme d’esquerres són conscients que estan lluny d’un enteniment de compartir la possibilitat d’un camí compartit de llarg recorregut”. El que ens ve a dir que hi ha acords, però que no es contempla la possibilitat de participar en el govern, si bé l’estabilitat parlamentària que aporta ERC a Madrid, i que també ha de contribuir a Catalunya, equivaldria a un pacte d’aquesta mena, malgrat que el document sigui només un acord d’investidura i no un pacte de legislatura.
Compromisos bàsics
En aquesta part inicial sorgeix un altre compromís que no està prou destacat i que cal demanar que es compleixi: “l’empoderament democràtic de la ciutadania”, que s’hauria de concretar i exigir que es concretés.
Quatre són els compromisos bàsics:
- Solució al conflicte polític.
- Finançament singular que “avanci vers la plena sobirania fiscal”.
- Reforçar els pilars del reconeixement nacional català (en especial escola catalana, ús social del català i acció exterior de la Generalitat).
- Compromís genèric de polítiques públiques que cerquin la prosperitat compartida, el benestar i les oportunitats.
El segon aspecte important és el de l’acord de finançament
Loading ...
