No per previsibles els resultats de l’èxit del PP a Madrid tenen menor impacte. Tots els anàlisis en aquest cas són coincidents: desaparició de Cs, un cop demolidor a la fragilitat de Podemos en retirar-se el seu últim fundador i líder màxim, Pablo Iglesias, i un forat a la línia de flotació del PSOE i més concretament a la Moncloa, que es podia haver estalviat si hagués mantingut una actitud més governamental i de major neutralitat. Ara Sánchez també paga els costos de la derrota.
Es diu, amb raó, que Madrid no és extrapolable a Espanya, però també amb raó s’ha de dir que la repercussió té una incidència clara en la política espanyola. I aquí hi ha una primera reflexió en relació a Catalunya. Fins fa pocs anys, les eleccions que eren seguides amb expectativa eren les catalanes, i el seu devanir governamental un afer espanyol. Ara, aquest paper també l’ha ocupat Madrid, igual que passa en l’àmbit econòmic. Malgrat que l’independentisme en teoria representa una amenaça vital per a l’estat, el fet és que mou una escassa atenció. Potser, l’única explicació possible és que es consideri com un fet per al consum intern dels catalans i sense repercussió política real.
Una segona qüestió és que la victòria de Madrid és també la victòria de les ganes de sortir de les constriccions de la pandèmia i, sobretot, un èxit dels baixos impostos. A Catalunya, a una herència de 800.000 euros li toca pagar quasi 10.000, a Madrid només 1.500. I una cosa semblant es podria dir de les altres figures impositives de caràcter autonòmic. Aquest fet té un especial impacte quan es veu que l’impost de successions ha incrementat els seus ingressos a Catalunya en un 72% a causa de la Covid-19. Molts diners rebuts a expenses de la mort del pare o de l’avi. I tot això encara que no es vegi, té conseqüències.
La contrapartida és que els serveis a Madrid no són bons, tant si es mesuren en funció de la despesa en relació al PIB, que és un enfocament que pot dur a conclusions enganyoses, com la percepció dels usuaris a través de les enquestes. El nostre problema és que els resultats de Catalunya no són gaire millors. No estem al final de la cua, però estem en el grup de cua. Catalunya en aquest sentit no és Cantàbria, ni tan sols Aragó. Paguem molt més que Madrid però no rebem molt més que els seus ciutadans.
Ara Madrid tindrà un govern monocolor, no de majoria absoluta, però sí de majoria de bloqueig, perquè és l’únic que es pot formar. A Catalunya fa, i aquí a la data inicial es pot posar la que es vulgui, des dels fets d’octubre 2017, des d’abans quan va començar el discurs de la independència en 18 mesos, després quan Torra va dir que el govern estava esgotat, i d’això fa 15 mesos des de les eleccions, que no hi ha encara nou govern. Es miri com es miri, és evident que estem sotmesos a una paràlisi estèril, sense president ni sense govern. I el país el dirigeix un òrgan espuri no sotmès a cap control democràtic, que és el Procicat. La degradació de les institucions és absoluta. El resultat serà que enguany Madrid continuarà distanciant-se de Catalunya en termes econòmics i també polítics: allí ha votat el 77% de la població, aquí amb prou feines el 50%. El grau d’identificació amb els partits polítics és radicalment diferent.
I és una llàstima perquè les perspectives econòmiques semblen dibuixar un horitzó positiu. Les reserves del turisme interior als hotels s’han disparat, el volum d’estalvi emmagatzemat és insòlitament alt i l’indicador PMI (Índex de Gerents de compres sector manufacturer), que serveix com a previsió anticipada de l’activitat industrial, assoleix 57,7 punts. El màxim des de 1999. Per tant, encarrilar bé tot això, aquestes expectatives, és vital com ho és abordar els grans forats negres provocats per la Covid-19. I un, no menor, precisament amb sanitat, amb tota l’acumulació de tractament suspès o malfet de totes les patologies que no corresponien a la covid-19.
Estan ERC i JxCat en condicions, d’una vegada per totes, de donar una resposta al que necessitem? Estan els altres partits a l’alçada d’aquestes necessitats? Que la resposta la doni cadascú, però de moment no es percep cap canvi substancial que permeti que neixi l’esperança.
Loading ...
