La credibilitat periodística es mesura pel seu rigor a l’hora de seleccionar fonts informatives i contrastar-les adequadament, una regla bàsica que sembla haver oblidat recentment La Vanguardia en la seva cridanera doble pàgina dedicada a exaltar el poder militar d’Espanya. Amb titulars pomposos i dades espectaculars, aquest diari assegura que Espanya figura entre les vint principals potències militars del món, basant-se en una única font: el polèmic índex Global Firepower.
El que és realment preocupant no és tant el rànquing en si —encara que ja és qüestionable considerant el PIB espanyol— sinó l’absoluta manca de rigor a l’hora d’acceptar xifres delirants sense contrastar-les mínimament amb dades oficials, fàcilment accessibles des del mateix Ministeri de Defensa espanyol. Segons la font esmentada, Espanya comptaria amb 133.282 efectius “llestos per al combat”, una xifra irreal i inflada fins a fregar el grotesc. Qualsevol persona mínimament informada sobre defensa sap que les Forces Armades espanyoles mai no han pretès disposar, ni tan sols sobre el paper, de més de 70.000 o 80.000 soldats actius, fet que ja hauria d’haver encès alarmes en una redacció rigorosa.
El problema s’agreuja en comprovar que cada any el Ministeri de Defensa publica, en un anuari detallat, xifres oficials dels seus efectius. L’últim publicat, corresponent al 2023, estableix en tan sols 53.816 soldats el nombre total d’efectius amb què compta Espanya, la qual cosa implica una diferència abismal, gairebé dues vegades i mitja menys que el publicat per La Vanguardia.
Aquestes dades oficials estan desglossades amb precisió: 26.695 pertanyen a l’Exèrcit de Terra, 11.498 a l’Exèrcit de l’Aire i de l’Espai, i únicament 9.718 formen part de l’Armada. És especialment cridanera la precarietat d’aquesta última xifra, tenint en compte que Espanya és una península amb àmplies costes per protegir.
Però encara n’hi ha més. El diari insisteix a atribuir al país capacitats militars que directament no posseeix. Per exemple, afirma que Espanya disposa d’un portaavions, la qual cosa és categòricament falsa. Espanya opera en realitat un portaaeronaus de desenganxament vertical, el Juan Carlos I, equipat amb avions la tecnologia dels quals, segons reconeix la mateixa Armada, comença a quedar obsoleta. La diferència no és merament terminològica o menor: un autèntic portaavions té capacitats bèl·liques, logístiques i estratègiques radicalment superiors a les del vaixell espanyol.
En un intent més d’embellir artificialment el panorama militar espanyol, s’ometen greus deficiències en el seu equipament naval. Espanya no compta amb vaixells moderns com creuers o destructors, elements fonamentals en una marina contemporània d’alt nivell. Resulta xocant que, davant evidències clares de limitació operativa i tecnològica, s’intenti presentar una imatge de fortalesa que no es correspon en absolut amb la realitat.
Per què aquesta obstinació a distorsionar tan descaradament la situació de les Forces Armades espanyoles? Difícilment es pot entendre si no és sota el prisma polític. Aquesta narrativa afavoreix clarament el govern de Pedro Sánchez, que afronta crítiques pels seus baixos pressupostos en defensa, els quals el situen a la cua de l’OTAN. En difondre una falsa impressió de força i potència militar, s’intenta contrarestar les crítiques internes i externes per la insuficient inversió en defensa.
L’error periodístic comès per La Vanguardia no és, per tant, trivial ni menor. En utilitzar dades sense contrastar amb les referències oficials a l’abast de tothom, el diari no només compromet greument la seva credibilitat, sinó que també manipula la percepció pública sobre un tema crucial per a la seguretat nacional. El resultat és un periodisme superficial i, en última instància, poc responsable. Cal exigir més rigor i responsabilitat, sempre, però sobretot en moments tan seriosos com els actuals.
Loading ...
