Ara sembla que tota Europa corre a rearmar-se, sense tenir gaire clar en què i com, quan hi ha 27 exèrcits diferents. Però, igual que la “moda” de la transició energètica a qualsevol preu i “el tot elèctric”, hem passat a “tots armats”, perquè “ardor guerrer clamen nostres veus“, encara que francament, veient la Comissió Europea i la seva presidenta, costa d’imaginar. És clar que segurament deuen pensar que això del guerrer ha de recaure en altres, en els nostres fills i néts, per exemple, perquè “vénen els russos”.
En aquest context, i malgrat que Espanya és l’última de la fila, i la seva coalició de govern és com un trineu estirat per una munió de gats, treu pit militarment. I diu que hi posarà més diners, encara que intenta que els pagui la Comissió Europea, és a dir, alemanys i holandesos, i que, a més, es comptabilitzi tot el que tingui relació amb la seguretat com a despesa militar.
A veure, si sumem totes les assegurances a tot risc, que és el màxim en seguretat, segur que ho complim. En altres paraules, que Sánchez intenta complir a la seva manera, com Sinatra, és a dir, amb poca “pasta” per a armament i exèrcit i molt retoc per guanyar en aparença.
I si cola, cola, que per alguna cosa és el predilecte d’aquesta gran estadista que és Von der Leyen, la presidenta de la Comissió.
El problema és que serà difícil per l’estat tan deficient de l’Exèrcit, no per voluntat dels seus membres, és clar, sinó pel sistema de “pa i aigua” amb què sobreviu.
De manera que, per tenir una força militar decent, hauria de superar de llarg i ràpidament el 2% del PIB en despesa militar real; més a prop del 3% que de la xifra compromesa inferior.
Primer, per augmentar substancialment els salaris, que són deplorables i difícilment serviran per atreure especialistes.
Però la segona qüestió multiplica el cost, perquè es tracta d’augmentar notablement el personal efectiu de les Forces Armades.
A veure, així d’entrada, si li pregunto quin és el nombre total d’efectius que té ara mateix l’Exèrcit de Terra, què em diria? Cinquanta mil? Quaranta mil? No seria gaire per a un país de més de quaranta milions de persones? Doncs fred, fred.
El nostre Exèrcit de Terra, segons l’últim anuari militar del 2023, disposa només de 26.695 efectius, dels quals 2.422 són dones. És fàcil comprendre que amb aquesta capacitat militar, tenint en compte a més la necessitat de dotacions fixes al territori, tota aportació externa és simbòlica, amb l’agreujant que en el cas d’Espanya la reserva pràcticament no existeix i té un valor més testimonial que efectiu.
Però encara està pitjor, si això és possible, l’Armada. Un país gairebé envoltat de mar, com correspon a la definició d’una península, té menys de 10.000 efectius destinats a la seva Armada. Exactament 9.718, dels quals 876 són dones. Això tenint en compte, a més, que hi ha unitats d’Infanteria de Marina, de manera que és fàcil deduir que senzillament hi ha pocs mariners perquè no tenim naus, i encara menys aquelles que estan en condicions de navegar amb garanties.
L’Exèrcit de l’Aire supera fins i tot l’Armada i compta amb 11.489 persones, de les quals 1.135 són dones. Aquí cal considerar que el nombre de tècnics en terra de tota mena i condició, des de mecànics especialistes en sistemes, control aeri i múltiples facetes tècniques, és elevat, i sense oblidar que l’Exèrcit de l’Aire disposa també d’una unitat de paracaigudistes.
No fa gaire temps que li van afegir l’apel·latiu “de l’Espai” i ara es diu Exèrcit de l’Aire i de l’Espai, però no consta que aquest canvi comportés nous recursos, perquè és una pràctica tradicional de l’administració espanyola, especialment reforçada pel govern Sánchez, la de l’estètica, que fa temps que s’ha menjat l’ètica.
En total, Espanya disposa per a les 3 armades de tan sols 53.816 efectius, que inclouen un contingent de 5.488 dones. Pel seu volum, és un exèrcit bonsai, que a més és molt mal pagat i deficientment equipat, a diferència del francès. Això de l’exèrcit de 80.000 efectius, res de res.
Però això no és tot, perquè hi ha un tercer component que sembla increïble: l’edat dels seus membres. Perquè la mitjana se situa, en conjunt, en 43,30 anys, una mica més alta a l’Exèrcit de Terra (43,45) i una mica inferior a l’Exèrcit de l’Aire (43,18).
En general, i per al conjunt de la població, es considera que una població és jove quan la mitjana d’edat és baixa, per exemple, per sota dels 30 anys. Una població envellida, quan la mitjana d’edat és alta, per sobre dels 40 anys. Això és comú en països amb baixes taxes de natalitat i alta esperança de vida. L’edat mitjana de l’Exèrcit Espanyol s’acosta a les edats, no ja dels exèrcits, sinó dels països més envellits.
Però, a més, això significa que la major part dels efectius estan en edat, o molt pròxima a ella, de la segona activitat, la situació administrativa especial que permet als militars continuar exercint funcions adaptades a la seva aptitud psicofísica, sense ocupar un destí actiu.
Les edats per passar a aquesta situació són:
- Soldats i mariners: a partir dels 45 anys, si no aconsegueixen la condició de permanents, poden passar a ser reservistes d’especial disponibilitat amb assignació econòmica mensual.
- Oficials: les edats varien segons el rang:
- Tinent general i almirall: 64 anys.
- Coronel, capità de navili: 58 anys.
- Comandants i capitans: 56 anys.
Això significa que una part majoritària i creixent de l’Exèrcit Espanyol està o estarà en els pròxims cinc anys en condició de segona activitat i, per tant,
A/ inhàbil per ser desplegat, i
B/ generant un cost creixent sense cap contrapartida efectiva en capacitat de combat.
Per tant, l’Exèrcit ha de fer un esforç econòmic extraordinari per incorporar massivament nous soldats i afrontar la factura creixent de la segona activitat.
Després de fer això, podrà pensar en un material millor, més nou i més complet, però fins que aquesta qüestió bàsica del personal no es resolgui, Espanya només tindrà un exèrcit per cobrir mínims.
Potser ara s’entengui millor per què cal estar ben avingut amb el Marroc, que quan vulgui ocupa Ceuta i Melilla, i s’ha acabat.
Loading ...
