La Vanguardia contra la dreta

El diari La Vanguardia ha estat, juntament amb el Barça i la Caixa, una de les tres grans institucions de la societat civil catalana. Cadascuna, com és lògic, amb les seves peculiaritats perquè responen a àmbits radicalment diferents.

Avui aquests perfils han quedat més o menys difuminats amb el pas del temps, si bé en el cas de la Caixa la seva essència es manté a la Fundació que fa una obra social extraordinària.

La Vanguardia sempre va ser un diari ponderat que tendeix a ser amable amb el color del poder, el de l’Ajuntament, la Generalitat i per descomptat el del govern espanyol. Però aquest fet no desprestigiava el seu caràcter institucional, perquè diguem que practicava una simpatia envers el poder en termes molt ponderats i amb una pluralitat interna notable amb una orientació resultant del que simplificant podem qualificar, segons l’època, de centrada o de centredreta.

Quan s’havia d’emprendre un reajustament important de línia en relació amb el gran poder, que sempre ha estat el del govern de l’estat, perquè havia canviat substancialment el cicle polític, es canviava el director i tema resolt.

Però amb el pas del temps i en època ja molt recents, La Vanguardia ha anat modificant aquells plantejaments interns, i ja en temps de Sánchez, si bé la transformació comença amb Rodríguez Zapatero, el diari ha anat derivant fins a construir un marc de referència que té més punts de contacte amb el diari emblemàtic de la progressia espanyola, El País, que amb La Vanguardia de tota la vida.

És evident que avui és un dels diaris que més pàgines dediquen a lluitar contra el masclisme, el patriarcat, a promoure la ideologia de gènere, dedicant una atenció insòlita a temes sexuals en dobles pàgines centrals.

Però el més sorprenent d’aquests darrers dies és que, tot i que es percep un canvi de govern a Madrid, encara que ni de bon tros estigui assimilat, el diari ha passat a un alineament total amb la recent i més bel•ligerant estratègia de Sánchez de desqualificar totalment a tot allò que està a la seva dreta convertint el PP en “dreta extrema”.

La Vanguardia, en la seva editorial del 5 de juny, amb l’explícit títol de “La dreta europea es revitalitza” fa una interpretació que construeix un marc de referència que dona la raó a Sánchez i que un dels més fins periodistes de La Vanguardia, Enric Juliana, percebi. El diari defineix que a tot Europa la dreta s’està convertint en extrema dreta i Juliana afavoreix la importància en aquest context del triomf de Sánchez, li atorga un valor afegit.

La frase destacada de l’editorial ho diu tot: “partits conservadors de diversos països s’acosten als postulats d’extrema dreta”.

En realitat el que està passant a Europa és que hi ha una sèrie de qüestions que deliberadament s’han anat arraconant i com són problemes per a la gent normal van emergint. Poden ser la seguretat, la immigració que encara no ha trobat una bona resposta. Es pot tractar de les reivindicacions de valors morals i institucions que han configurat Europa. El sentit de nació, el matrimoni, la família, els drets dels pares i la pàtria potestat, etc.

Es podria enfocar per aquest altre costat, indagar per què una part de la política europea se situa al voltant d’aquestes qüestions d’una manera diferent de com ha passat fins ara. I la resposta resultaria molt evident: perquè l’electorat reclama aquesta atenció, però com que no encaixa en l’imaginari progressista ocupar-se d’aquests temes es transforma automàticament en ser un radical de dretes o encara pitjor.

Les solucions seran diferents entre els uns i els altres, però no es tractarà d’una pel•lícula entre bondadosos elfs i tremebunds éssers malignes.

Que els mitjans de comunicació optin per una opció política és perfectament legítim. El que ja no és tan positiu és que s’alineïn amb plantejaments que desqualifiquen absolutament l’adversari. Això fa inviable la lògica democràtica que es basa en la igualtat de drets per alternar-se en el poder. Les solucions seran diferents entre els uns i els altres, però no es tractarà d’una pel•lícula entre bondadosos elfs i tremebunds éssers malignes.

Per això el gran servei que podria fer La Vanguardia avui en la tradició dels seus millors moments seria recollir el que en aquest mateix diari declarava en una entrevista el Premi Nobel d’Economia Finn Kydland en el sentit que el que permetia el progrés econòmic i social dels països era la construcció de grans consensos en allò que és decisiu a llarg termini i l’existència d’institucions independents dels qui governin a cada moment.

Kydland, que va guanyar el premi Nobel precisament amb la seva teoria de la consistència temporal, sosté i demostra que van bé aquells països que són predictibles a llarg termini perquè tenen polítiques que es desenvolupen en aquest àmbit i no a força de batzegades. És a dir, tot el contrari del que passa a Espanya.

La recuperació de La Vanguardia demanaria recuperar aquest gran servei de reconstrucció de la voluntat de consens i dels seus avantatges, i no pas en l’alineament amb un dels dos blocs enfrontats que basen la seva acció política en la desqualificació absoluta de l’adversari.

Promoure aquesta tasca, estimular l’existència d’institucions independents i assegurar en el seu si, com a gran diari, el pluralisme necessari per enriquir aquella perspectiva des de posicions distintes, però que coincideixen a practicar l’argumentació racional, significaria recuperar en un moment de gran necessitat el millor del que ha estat la història d’aquest diari.