Visions de futur sobre la Unió Europea (III). Rafael Termes

Rafael Termes i Carreró (1918-2005) va ser un reconegut financer català, acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències  Morals i Polítiques, conseller delegat del Banc Popular des de 1966 a 1977, president de l’Associació Espanyola  de Banca entre 1977 i 1990 i professor de finances de l’IESE Business School de la Universitat de Navarra. L’any 1997 va publicar el llibre “Desde la libertad “, en el que desenvolupa  propostes sobre la defensa de la llibertat de les persones,  promociona  l’economia de mercat com el millor sistema d’organització social i  tracta sobre el futur de la  integració europea.

Rafael Termes explica en aquest llibre que una persona  és lliberal perquè creu en la llibertat de l’home. Encara més, pensa que no es pot ser lliberal, si hom creu que la naturalesa de l’home és “ser lliure“. La llibertat és valuosa pel bé que permet assolir. Sense llibertat no hi pot haver bé vertader. Però la llibertat només és vertadera llibertat quan hom s’adhereix a la veritat i al bé. La lliure elecció de l’error o del mal és el fracàs de la llibertat, al mateix temps que la prova de  l’existència de la nostra llibertat com a éssers humans, completa però imperfecta.

La gran diferència entre l’economia de mercat i la socialista consisteix, segons Termes, en la diferent percepció de la realitat que uns i altres fan. L’aspecte principal de l’antagonisme entre socialisme i economia de mercat és l’oposició frontal que existeix entre l’antropologia que es troba en el fons de cada sistema. És a dir, la diferent idea de l’ésser humà que tenen els partidaris d’una i altre corrent en relació amb la llibertat, que és la característica essencial i definitiva de la persona  i en l’exercici de la qual radica el fonament de la seva dignitat.

Sobre el procés d’integració europea per la via comunitària (Comunitat Europea, avui Unió Europea), Termes es mostra molt interessat per la polèmica històrica mantinguda entre “federals“ i “confederals“.  Els “federals“ són els partidaris de crear un Estat europeu amb una constitució, una bandera, un cap d’estat, un govern, un exèrcit, una moneda, un dret, potser més endavant una sola llengua… Els “confederals”, en canvi, són partidaris d’un conjunt d’Estats que, conservant la seva pròpia identitat, encarreguen a la  Confederació, en aplicació del principi de subsidiarietat, aquelles poques funcions  que els Estats confederats  no poden o no volen exercir, al mateix temps que es posen d’acord sobre el conjunt de coses -i solament aquelles coses- que són necessàries  per establir una àrea, tan amplia com sigui possible, que gaudeixi d’una plena i total  llibertat de moviments de béns, serveis, capitals i persones (les anomenades  “quatre llibertats“ del Tractat de Roma de 1957). En aquestes condicions, el mercat s’encarregaria de generar la convergència allí on fóra necessària.  Aquesta configuració, diuen els “confederals“, asseguraria dins de cada Estat el manteniment de les diferents nacions o regions amb les seves respectives idiosincràsies específiques.

A primer cop de vista, sembla que els “federals” són més propers als socialistes i als partidaris d’economies centralitzades, planificades i intervingudes per l’Estat. En canvi, els “confederals“ serien els lliberals i afins que postulen, a grans trets, la primacia de l’individu i de la societat civil sobre l’Estat. El pilar fonamental de la construcció de caràcter confederal és el principi de subsidiarietat. En Rafael Termes s’alinea naturalment amb els “confederals“. I afegeix que, sigui com sigui, si volem que Europa, federal o confederal, camini cap a un creixement sostingut i estable, caldrà que els europeus no deixem que els intervencionistes se surtin amb la seva.

Pensa Termes que des de la  fundació de la UE fins a la caiguda del Mur de Berlín l’any 1989, semblava que anaven guanyant els “federals“, però després, amb el descobriment del fracàs del socialisme real allà on s’havia  aplicat, semblava que els “confederals“ guanyaven terreny. No obstant això, al cap de poc temps, els “federals” tornaven  a agafar avantatge amb la signatura del Tractat de Maastricht (1992).

Rafael Termes fa una anàlisi molt crítica del Tractat de Maastricht, que finalment va entrar en vigor el primer de gener de 1993.

Argumenta que el Tractat de Maastricht pot marcar un abans i un després en el procés d’integració europea i  pot  canviar el seu destí. El mateix nom d’Unió, predominant sobre el de Comunitat, ja és significatiu, a  parer seu.  Aquest Tractat pretén essencialment tres coses: 1) una unió econòmica i monetària amb una moneda única, 2) una política exterior i de seguretat comuna, i 3) creació d’una ciutadania de la Unió.

Els danesos varen votar en contra del Tractat de Maastricht. Termes va escriure sobre aquest vot negatiu dels danesos el següent: “Jo em considero profundament europeista, me n’alegro del “no“ dels vikings  perquè no és un no a Europa, la construcció de la qual ha de seguir,  sinó una càrrega de profunditat contra la socialista o socialitzant burocràcia de Brussel·les. El Tractat de Maastricht respon als punts de vista de Jacques Delors i dels seus sequaços, partidaris d’una unió europea corporativista i altament centralitzada”.

En un article publicat al diari Expansión l’any 1992, titulat  “Maastricht ha muerto: Viva Europa”, Termes escriu el següent:

“Hi ha molta gent vertaderament europeista, entre la que penso comptar-me, que pensem que el Tractat de Maastricht no solament no pot identificar-se amb la idea d’Europa, sinó que constitueix un pèssim camí per arribar a la construcció de l’ideal europeu que ens hem forjat. Ideal que és, per dir-ho amb poques paraules, el d’una confederació d’estats, cadascú amb la seva pròpia identitat cultural, que deleguin a la Confederació, d’acord amb el principi de subsidiarietat, allò i solament allò -que és poc- que els confederals no puguin o no hagin de fer; al mateix temps que es posen d’acord sobre aquelles coses -i solament aquelles coses- que són necessàries per constituir una àrea, tan amplia com sigui possible, en la que existeixi plena llibertat de moviment de béns, serveis, capitals i persones. Sens dubte, hi ha altres persones que van darrere d’un projecte “federalista“ per acabar convertint Europa en un superestat en el que tot quedi unificat i centralitzat“. Des del seu punt de vista,  “els socialistes voten a favor del Tractat de Maastricht, redactat sota la influència del socialista Delors i la seva cohort de Brussel·les, inspirat en l’intervencionisme superestatal “.

Rafael Termes alaba la construcció d’un mercat interior únic, objectiu 1992, impulsat també per Delors, però és molt crític amb el Tractat de Maastricht, també de 1992 i també impulsat per Delors. Afirma que són dues coses absolutament diferents, que no tenen res a veure una amb l’altre. “El mercat únic europeu no és cap tractat sinó un objectiu que consisteix a unir mercats dels diferents països per obrir-los a centenars de milions de consumidors potencials, i això és una bona cosa“. Un objectiu que ja s’anava realitzant des de 1985.

Les reserves de Rafael Termes sobre el Tractat de Maastricht són moltes i es poden resumir en les següents:

• Una moneda única planteja molts dubtes i no és necessària per al bon funcionament del mercat interior únic, que és una bona cosa. Molts economistes pensen que el mercat únic no necessita forçosament una moneda única, sinó que el millor és que el mercat únic  acabi conduint ell sol a l’estabilitat dels tipus de canvi de les diferents divises amb el patró elegit pel mateix mercat. Per exemple, el premi Nobel James Buchanan s’ha declarat partidari d’una Europa unida, però no creu en la unió monetària europea, el contrari del que pensa Delors. El principi subjacent en l’Informe Delors de què la Unió Econòmica, per ser efectiva, precisa d’una Unió Monetària i requereix un control centralitzat de l’oferta monetària, no és compartit per molts prestigiosos experts en la matèria. I en el cas que la Unió Monetària fos necessària, pensen que la millor manera d’aconseguir-la seria deixant flotar lliurement les monedes europees fins que les economies convergissin  substancialment i a partir d’aleshores passar a la moneda única, d’acord amb les paritats assenyalades pels mercats.
• No es veu clara la convergència programada entre economies dels estats membres (criteris de convergència per arribar a la unió monetària). Les llibertats bàsiques definides en el mercat comú, a condició que siguin efectivament aplicades, i ho siguin per part de tots els països, constitueixen la millor promesa d’obtenir la convergència dels indicadors econòmics dins de la Comunitat, així com d’assegurar la competitivitat enfront de tercers països.
• No es veu clara la política industrial proposada pel Tractat. No és bo construir una “fortalesa europea” proteccionista, amb abundància de subvencions i subsidis per qui estigui a dins.
• No és bo de preservar una política agrícola proteccionista, i els seus perniciosos efectes.
• No es veu clara la dimensió social que proposa el Tractat. És molt probable que una harmonització social d’alt nivell produeixi una igualació dels costos laborals unitaris entre el centre i la perifèria de la Comunitat, cosa que provocaria un augment de les diferències entre les respectives taxes d’atur. El benintencionat “progrés social“ provocaria conseqüències “antisocials“.
• No es veuen necessaris sinó potencialment contraproduents els fons de cohesió que proposa el Tractat.
• Els confederals no poden acceptar el procés gradual conduent a una unió federal.
• Els confederals tampoc poden acceptar la manera limitada del principi de subsidiarietat que proposa el Tractat.

Han passat molts anys d’ençà que Rafel Termes escrivís el seu esmentat llibre “Des de la llibertat“ (1997). Molts dels  seus advertiments no s’han tingut en compte.

El cert és que al llarg de les dues darreres dècades, la UE ha hagut de travessar una vertadera “crisi existencial”, passant per  una Gran Recessió  (2008) i una profunda crisi de l’euro (2010), que encara dura, tot això  amb una  Unió Econòmica i Monetària que ha mostrat importants defectes congènits i que encara no està acabada.

Per altra banda, la polèmica entre “federals” i  “confederals“ tampoc  està resolta. La pròxima Conferència sobre el Futur d’Europa, programada per la Comissió Von der Leyen, que ha de començar aquest any i culminar l’any 2022, haurà de tractar necessàriament  aquesta important qüestió.  

Visions de futur sobre la Unió Europea (II). El declivi de França

 Loading ...