La Unió Europea en un món de gegants

Acabada la Segona Guerra Mundial i fins a la caiguda del Mur de Berlín, l’any 1989, va imperar la guerra freda i es va implantar un món bipolar amb dues potències dominants -els  Estats Units i la Unió Soviètica- cadascuna d’elles amb sistemes polítics, econòmics i socials oposats i  totes  dues amb pretensions de domini universal. Els millors analistes de l’època  pensaven que aquell món  podria durar  temps. Descartaven un enfrontament bèl·lic amb l’ús d’armes nuclears entre les dues potències dominants,  a causa del risc d’una  destrucció  mútua total  (estratègia MAD, mutual assured destruction). Javier Solana, per exemple, escrivia  i dissertava  els anys vuitanta del segle passat sobre el futur del Pacte de Varsòvia en el segle XXI.

El final d’aquell món va arribar l’any 1989  amb la caiguda del Mur de Berlín, i ho va fer, per a experts i menys experts, de manera inesperada

El final d’aquell món va arribar l’any 1989  amb la caiguda del Mur de Berlín, i ho va fer, per a experts i menys experts, de manera inesperada.  Grans esdeveniments produïts  les darreres  dècades també han arribat  de manera inesperada, com el col·lapse del sistema financer mundial   l’any 2008 o l’aparició de la pandèmia del coronavirus l’any 2020.

A partir de l’any 1989 -considerat per molts historiadors com el final del segle XX-  es va imposar  un nou món de caràcter unipolar, amb una  sola potencia dominant: els Estats Units.  L‘any 1989  va suposar una victòria sense pal·liatius d’Occident. Els guanyadors eren tres: l’ordre liberal occidental a escala planetària, la  democràcia liberal  i de l’economia de mercat  com a model polític i econòmic-social universal i un ordre mundial basat en regles, sota la vigilància d’institucions democràtiques multilaterals. El sociòleg nord-americà Francis Fukuyama va batejar aquells moments  com  “fi de la història“, perquè, segons ell, la història de la humanitat, en sentit filosòfic hegelià, hauria arribat a la seva plenitud.

Però aquella Arcàdia feliç tampoc va durar gaire. Avui ens trobem que  el factor determinant de la política mundial és el reconeixement de què no s’ha produït la consolidació d’aquell món liberal  triomfant, sota l’ègida occidental. És més, a partir de 1989 va començar un  procés de “desoccidentalització“ del món.  La potència hegemònica, els Estats Units,  es va veure atacada l’any 2001 en el seu propi territori pel terrorisme islàmic. A conseqüència d’aquest atac, es va embarcar en un estol de guerres a l’Orient Mitjà, que encara duren.

Per la seva banda, la Xina començava una meteòrica  carrera ascendent fins a convertir-se  en una potència global capaç de reptar a l‘hegemon americà. Mentre els americans estaven empantanegats a l’Orient Mitjà, la Xina feia una  galopada econòmica sense precedents,  sobre la base del canvi de model econòmic adoptat l’any 1978, que va significar l’abandonament del maoisme comunista i l’adopció de l’economia de mercat, en el marc d’un model polític autoritari i de capitalisme d’estat. Avui la Xina ja ha superat  l’economia dels Estats Units en termes de paritat de poder adquisitiu i aviat ho farà a  preus de mercat.

Els analistes ja no parlen avui d’un món unipolar,  sinó d’un nou  món bipolar més o menys perfecte -amb els Estats Units i la Xina com les dues potències dominants- o d’un món multipolar amb la presència de noves potències emergents. El nou escenari és fluid,  canviant i desordenat.

Actualment, una vegada superat l’episodi lamentable i degradant del trumpisme, amb Joe Biden ja instal·lat a la Casa Blanca -gran esperança de recomposició de l’eix transatlàntic amb la UE-  es pot parlar d’una nova distribució de poder en el món.

Per una banda, existeix  una Tríada del poder econòmic mundial, formada pels Estats Units, la UE i la Xina. La UE és encara una gran potència econòmica, la primera potència comercial i la primera  en  ajudes a la cooperació i al desenvolupament,  però continua sent feble en termes polítics  i militars, comparada amb els dos primers.

Per altra banda, es pot observar la formació d’un quadrilàter, en el que la Xina i Rússia han avançat aprofitant la feblesa  occidental, mentre que els Estats Units i Europa han retrocedit durant el trumpisme. Rússia és una amenaça europea, especialment per als països veïns que van abandonar l’imperi soviètic a partir de 1989 i ara es troben integrats a la UE i a  l’OTAN.  La Xina constitueix  una seriosa amenaça per a l’hegemonia nord-americana.

Els papers en aquest difícil quadrilàter estan clarament definits  en els casos de la Xina (pretén el lideratge mundial), els Estats Units (aspira a  mantenir la seva hegemonia i  marcar a la Xina de prop) i Rússia (voldria  recompondre l’imperi soviètic), però no pas encara definits en el cas de la UE. Els analistes esperen que “el  debat europeu” acabi d’analitzar i decidir el  paper que li correspon a la UE en el nou escenari internacional, comptant  amb el retorn dels Estats Units a les aliances tradicionals amb Europa.

Europa només pot aspirar a jugar un paper com a actor global si profunditza en la seva integració i és percebuda com un sol interlocutor. Cada país de la UE per separat és irrellevant.

És urgent que la UE augmenti la seva capacitat d’actuar en un món de gegants, cada vegada més perillós i que aprengui a utilitzar el llenguatge del poder. Europa ha de contribuir a revitalitzar el multilateralisme i un ordre mundial basat en regles.  Europa ha sigut l’espai territorial més propici per a un ordre mundial regulat i continua sent-ho.

La UE ha travessat des de 2005 fins a 2020  una veritable “crisi existencial“, en paraules de l’anterior president de la Comissió Europea, el luxemburguès Jean-Claude Juncker. S’han viscut esdeveniments molt difícils: el fracàs del projecte de tractat constitucional, la Gran Recessió, la policrisi de l’euro (crisi econòmica i monetària, crisi de relat, crisi institucional, crisi de legitimitat), la crisi migratòria, la crisi del Brexit, l’arribada de Donald Trump, un  antieuropeu,  a la presidència dels Estats Units, etc.

Amb  la Comissió Von der Leyen  estrenada l’any 2019, la UE  començava la remuntada d’aquella “crisi existencial“ i enfilava  una  etapa de recuperació. L’aprovació de l’ambiciós  programa federalitzant Next Generation EU (NGEU), el mes de  juliol de l’any 2020, així ho prometia. Però actualment, amb les dificultats de la vacunació contra el coronavirus i el retard en l’arribada dels fons europeus promesos en el programa NGEU,  tornen els nervis i abunden les crítiques, no sempre ben fonamentades.

Que el pla de vacunació no funcioni o funcioni malament no ha de portar-nos a pensar que Europa és un desastre

Que el pla de vacunació no funcioni o funcioni malament no ha de portar-nos a pensar que Europa és un desastre, perquè al final la vacunació funcionarà i serà molt millor que si cada país ho hagués resolt pel seu compte. La UE haurà pogut pecar de  certa ingenuïtat respecte als compromisos amb alguna empresa  farmacèutica, però ja es veurà com tot es va resolent amb rapidesa i a finals d’estiu la UE haurà arribat probablement a la  immunitat  de remat. És preferible el cost d’haver gestionat les vacunes  d’una forma centralitzada, al cost de què cadascú hagués entrat en una competició per veure qui posava més diners sobre la taula.

Europa ha sigut raptada una vegada metafòricament a la mitologia grega, però molts voldrien raptar-la de veritat per fer-la desaparèixer de l’escena internacional.  No podem caure en la temptació  de barrejar determinades incapacitats de la UE en respondre a la crisi sanitària (recordem que no té competències transferides pels Estats per fer-ho) amb  un totum revolutum intencionat antieuropeu, promogut  per determinades patums acadèmiques anglosaxones,  el nou imperialisme rus  o els partits  nacionalpopulistes  europeus.

La UE és un projecte encara  a mig construir  i cal jutjar-lo amb  perspectiva històrica.

L’aconseguit en el camí de la integració europea que va començar els anys cinquanta del segle passat, sobre les cendres d’una Europa arrasada per la Segona Guerra Mundial, és molt important, però certament insuficient. Han passat setanta anys, però pensem que els Estats Units en  varen necessitar encara molts més  per arribar a la federació.

No hi ha alternativa a una  plena integració europea o,  com a mínim, no hi ha una alternativa millor. El pròxim 9 de maig comença la Conferència sobre el Futur d’Europa, organitzada per les institucions de la UE, que durarà un any. Allà s’hauria d’establir, com a mínim, un full de ruta per a l’assoliment ràpid del paper que li correspon a Europa com a actor global. L’únic camí de futur sensat i prometedor per a la UE  consisteix a  completar la seva integració. Si no ho aconseguim -això és cosa de tots els europeus-  ens espera un paper irrellevant en un món de gegants.  O en paraules pronunciades  fa poc a Barcelona per Enrico Letta, exprimer ministre d’Itàlia,  “només podrem decidir entre ser un domini dels Estats Units o de la Xina“.

 Loading ...