El president Torra ha recuperat l’exigència de la figura d’un mediador internacional a la taula de diàleg sobre Catalunya, que el Govern va pactar inicialment amb Esquerra Republicana, i que fa molt poc va ratificar Torra a la visita de Sánchez a la Generalitat.
La primera reunió d’aquesta instància ha d’estar encapçalada pels dos presidents, d’acord amb les declaracions que tots dos van fer després de la reunió que van celebrar dijous passat al Palau de la Generalitat.
Aquesta demanda de Torra xoca frontalment amb els límits que el govern espanyol ha marcat per a aquesta negociació, i que en cap cas passen per acceptar un mediador internacional Share on X. En definitiva, amb aquesta estratègia, el que persegueixen els partits independentistes és aproximar al màxim la imatge d’una negociació entre dos governs estatals per reivindicar ara el que Torra no va formular en presència de Sánchez.
Per a això, es recolza en l’acord de Parlament de Catalunya aconseguit amb els vots favorables d’ERC, JxCat i la CUP, així com amb l’abstenció dels Comuns, que reiterava la necessària presència de la figura d’un mediador internacional que vetlli pel compliment dels acords que puguin aconseguir-se.
D’aquesta manera, Torra situa a Sánchez en una difícil situació, perquè no es pot permetre acceptar aquesta condició, però corre el risc, si no l’assumeix, de paralitzar l’acord assolit amb Esquerra Republicana, deixant a l’aire l’aprovació vital dels pressupostos de l’Estat, necessaris per garantir la continuïtat del seu Govern.
No és aquesta l’única dificultat a afrontar, perquè el president de la Generalitat també ha anunciat que vol posar en marxa de forma immediata la comissió bilateral, molt de temps congelada, Estat-Generalitat. Pot fer-ho perquè el torn de la presidència d’aquesta comissió, que és rotatori, li correspon precisament ara a Catalunya.
En principi, que es convoqui aquest àmbit institucional de treball conjunt és positiu, atès que és un pas en el camí de la normalització de les relacions autonòmiques. El problema és que aquesta obertura de Torra té com a finalitat situar en l’àmbit d’aquesta comissió tots els temes concrets que Sánchez li va plantejar a la seva llista de 44 qüestions, que venien a recollir penes i reclamacions dels dos anteriors presidents de la Generalitat, Artur Mas i Carles Puigdemont.
Amb aquesta estratègia Torra passa a dominar l’agenda i els temps polítics, perquè d’una part aconsegueix que es discuteixin aquelles 44 qüestions, que posaran a prova la voluntat de govern de Sánchez i Iglesias, i podrà pressionar-los amb força abans d’unes previsiblement pròximes eleccions a Catalunya, i al mateix temps haurà deixat sense continguts concrets al govern espanyol a la taula de diàleg, obrint el camp als grans temes que planteja la Generalitat: el referèndum per l’autodeterminació i l’amnistia pels presos polítics i pels que van fugir per no afrontar la seva responsabilitat davant dels tribunals.
Disposarà així de dos fòrums en els quals mantenir alta l’ensenya independentista. La de les grans qüestions per aconseguir la independència, i per primera vegada preocupar-se d’oferir als ciutadans la imatge d’un govern de Catalunya que es preocupa per les necessitats concretes, i és capaç de exigir-les al govern espanyol en el marc d’un àmbit tan formal com el de la comissió Estat-Generalitat. I tot això abans de les eleccions del Parlament de Catalunya.
Sánchez, en la seva necessitat d’obtenir com sigui els vots d’Esquerra, ha facilitat el millor escenari possible perquè una altra vegada els partits independentistes obtinguin la majoria a les noves eleccions i continuïn ocupant el govern de la Generalitat i el control de tots els seus mitjans.
Amb l’estratègia que està seguint el Partit Socialista i Podem, sembla evident que tots els avantatges s’inclinen cap al costat de l’independentisme. És clar que l’escenari pot canviar a partir del moment en què s’aprovin els pressupostos de l’Estat. Però sembla difícil que es facin grans canvis, i si es donen, aquests continuarien afavorint l’independentisme, perquè llavors podrien presentar l’altra cara de la moneda, la de l’incompliment sistemàtic per part dels governs espanyols dels seus compromisos amb Catalunya.
En realitat, el que succeeix és que la situació té difícil solució mentre per la part espanyola la qüestió catalana, que és indubtablement una qüestió d’estat, s’abordi sota l’estratègia partidista per aconseguir mantenir-se al govern. Això no és estrictament responsabilitat del PSOE, perquè el Partit Popular, amb les seves posicions maximalistes i tancades, que utilitzen el conflicte català per guanyar vots, també fa impossible una estratègia conjunta d’estat.
D’altra banda, el partit socialista català difícilment pot tenir un altre paper que el d’assessor àulic de Sánchez, i al mateix temps de seguidor disciplinat dels seus moviments per assegurar el seu manteniment en el Govern. En Comú Podem, l’alter ego d’Unides Podem a Catalunya, se sent còmode en aquesta situació d’ambigüitat amb l’independentisme, perquè li permet mantenir fixat seu electorat, que altrament podria fraccionar-se.
En realitat, mentre no hi hagi una força política que uneixi a la vegada els plantejaments i reivindicacions del catalanisme amb l’autogovern constitucional, la negociació no té sortida, perquè sempre redunda en benefici de l’independentisme, que ara ja més madur, espera, més aviat que tard, superar amb seguretat la barrera del 50% dels vots, que mai ha assolit, per tornar a intentar-ho, amb l’avantatge i ara sí, de disposar d’una rotunda majoria de ciutadans a favor seu, i una internacionalització del conflicte que abans no tenia.
