El jutjat contenciós administratiu de Barcelona ha desestimat el requeriment de mesures cautelars que comportessin la paralització de les obres dels eixos verds iniciada al carrer Consell de Cent a Barcelona. La raó que addueix és que aquest recurs ha estat presentat quan el paviment ja estava totalment aixecat i que el vial ara com ara és intransitable pel trànsit rodat (en realitat hi ha un carril) i suspendre els treballs cautelarment seria perniciós perquè deixaria el paviment aixecat.
Cal dir que les obres van començar insòlitament el mes d’agost, precisament quan hi ha vacances judicials, i en conseqüència era evident que quan el recurs entrés en el circuit, part del carrer afectat ja estaria esventrat. Hi ha en aquest punt una mala fe notòria per part de l’Ajuntament per facilitar que es desestimin els recursos com aquest i també el de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona que demanaven la paralització preventiva.
El problema és que aquesta sentència, que de cap manera prejutja el resultat definitiu del judici sobre aquesta qüestió i que manté l’interrogant sobre si les obres fetes són irreversibles o no, genera més problemes a la ciutat dels que diu intentar evitar. Perquè si quan la sentència es produeix, aquesta és contrària a l’Ajuntament per no haver tramitat de manera adient aquesta important reforma i l’obra s’ha de desfer, el cost i les molèsties per a Barcelona seran molt més grans que una suspensió cautelar ara. Però, en fi, la justícia és la justícia i té la seva lògica.
En tot cas, el que resulta evident és que l’obertura d’aquests eixos verds es fa violentant els procediments legals, els drets dels ciutadans i la democràcia. Una reforma tan gran com la que es vol fer amb la superilla de l’Eixample es fa aplicant simplement la mateixa normativa que quan es reforma la vorera d’un carrer, fem pel cas. Quan el que es produirà aquí és una transformació radical de la mobilitat a l’Eixample de Barcelona i de les categories del sòl urbà a força de generar carrers de primera, els dels eixos verds, i de segona categoria, que concentraran tot el batibull dels cotxes, autobusos i camions desplaçats dels vials verds.
Aquesta modificació afecta substancialment al pla general perquè afecta l’àrea central de Barcelona, que repercuteix, a més, sobre el conjunt de la ciutat i, més enllà d’ella, sobre l’àmbit metropolità.
Per tant, el que hauria ofert garanties als ciutadans és la tramitació urbanística que portés informació pública i que només amb totes les garanties que li atorga una modificació del pla general. No fent-ho així, s’estan violentant els drets dels ciutadans. Com també es fa, i aquí hi ha a més una violència contrària a la participació democràtica, no duent a terme una consulta.
Colau es va presentar sempre com la persona de la participació. En realitat tot ha estat una immensa mentida i si hi ha hagut un període on l’Ajuntament fos més impermeable i volgués condicionar més les preferències dels ciutadans, haurien de situar el de la gestió de Colau en primer terme. A més, no només hi ha transformació de les superilles, que arruïnarà la vida i negoci de molta gent, sinó el tramvia per la Diagonal. En aquest cas hi ha el precedent de la consulta de l’alcalde Hereu i de la seva derrota a mans de l’opinió ciutadana. Segurament per aquest fet Colau vol imposar ambdues coses i deixar-les com un fet mig consumat abans de les pròximes eleccions, condicionant d’aquesta manera el futur govern.
Cada vegada més, però, s’aixeca un clam a la ciutat que demana una tramitació que respecti el Dret i els drets dels ciutadans i que faci efectiva la participació ciutadana. La qüestió rau en quant de temps ha de passar fins que el clam es transformi en una acció visible.