El debat internacional sobre Veneçuela ha estat distorsionat per una interpretació selectiva —i profundament hipòcrita— del dret internacional. Conceptes com “sobirania”, “no-intervenció” i “ordre jurídic” s’invoquen com si existissin per protegir els governs, i no a les persones. Aquesta lectura transforma la sobirania estatal en un dogma que justifica fins i tot el col·lapse humà, econòmic i polític d’un país sencer.
Però la sobirania no és un fi en si mateixa. És un instrument funcional i legítim només mentre l’Estat compleix les seves obligacions mínimes envers la seva població. Quan un règim converteix el seu poble en ostatge —destrueix les institucions democràtiques, reprimeix, empobreix, persegueix dissidents i elimina qualsevol via d’alternança política— perd la legitimitat que dona sentit al principi de sobirania que diu defensar.
O no es va actuar així en el cas de la Sud-àfrica de l’apartheid, amb Sèrbia o Líbia?, amb resultats desastrosos en aquest últim cas.
Veneçuela viu una emergència humanitària que ha provocat l’èxode de més de 7,7 milions de persones, segons dades de l’ACNUR (2023). És el segon desplaçament forçat més gran del món, només per darrere del de Síria. Dins del país, els qui s’hi queden afronten una crisi estructural: més del 80% de la població viu en pobresa multidimensional, els serveis públics estan col·lapsats i la repressió política continua sent sistemàtica. No hi ha eleccions lliures, no hi ha premsa independent, no hi ha separació de poders. I el més greu: no hi ha canals interns efectius perquè els veneçolans puguin transformar la seva realitat pel seu propi compte.
Tanmateix, davant d’aquesta tragèdia, moltes veus —sobretot des de l’estranger— insisteixen que només els veneçolans han de resoldre la seva situació “sobiranament”, com si existissin les condicions mínimes per fer-ho. Aquesta postura, tot i que pugui semblar neutral, en la pràctica avala la perpetuació del patiment.
En contextos extrems, la intervenció externa —fins i tot de caràcter militar— no viola necessàriament el dret internacional. Pot ser, de fet, l’afirmació del seu nucli ètic. El principi de la Responsabilitat de Protegir, adoptat per l’ONU el 2005, estableix que quan un Estat falla de manera evident a l’hora de protegir la seva població del genocidi, els crims de guerra, la neteja ètnica o els crims contra la humanitat, la comunitat internacional té la responsabilitat d’actuar.
Els informes de la Missió Internacional Independent de Determinació de Fets sobre Veneçuela, avalada pel Consell de Drets Humans de l’ONU, han documentat des del 2019 patrons de repressió, tortura, desaparicions forçades i execucions extrajudicials comeses per agents de l’Estat veneçolà. Això no és una qüestió de “diferència ideològica”; és una situació que compromet els estàndards més bàsics del dret internacional humanitari.
L’argument que qualsevol forma d’intervenció estaria “contaminada” per interessos econòmics o geopolítics —com el petroli— també resulta simplista.
Sí, els interessos existeixen; poques vegades han estat absents de la política internacional. Però la seva existència no anul·la la legitimitat d’una acció quan aquesta respon a una demanda real del poble oprimit. El criteri central no és la puresa moral dels actors externs, sinó la realitat viscuda per qui és a dins: milions de veneçolans celebren qualsevol possibilitat concreta d’alliberament. Ho fan perquè saben qui és el veritable agressor.
Una lliçó històrica hauria d’ajudar-nos a sortir del cinisme. Si les potències aliades haguessin decidit no alliberar els camps de concentració nazis per respecte a la sobirania alemanya, aquella omissió avui seria recordada com a complicitat. El dret internacional no pot exigir neutralitat davant de crims massius. I encara menys quan aquesta neutralitat es defensa còmodament des de la distància.
Allò que molts presenten com una “defensa del dret internacional” és, en realitat, un exercici de selectivitat ideològica. Se citen principis jurídics no per construir solucions, sinó per justificar la passivitat. Es defensa la “no-intervenció” des de països on la democràcia no està en joc, des d’on és fàcil romantitzar la resistència civil o minimitzar el cost de la inacció.
Però quan la sobirania s’invoca per justificar la misèria, el dret deixa de ser un instrument de justícia i es converteix en retòrica buida. Defensar la legalitat internacional no hauria d’implicar protegir estructures de poder autoritàries, sinó garantir que cap govern —absolutament cap— pugui destruir el seu poble en pau.
No es tracta d’idealitzar les intervencions ni de promoure aventures militars irresponsables. Es tracta de reconèixer que, en contextos com el veneçolà, l’omissió també és una forma d’intervenció. I no precisament neutral. Perquè mentre el món debat principis, milions de vides continuen suspeses en el col·lapse.
El debat sobre Veneçuela necessita honestedat. No es pot continuar disfressant de respecte a la sobirania allò que, en el fons, és comoditat, por o indiferència. La legalitat internacional va ser creada per protegir els éssers humans, no per blindar els seus botxins.
Aquesta lògica té excepcions que el cas de Líbia i Iraq mostren clarament. Només si les conseqüències de la intervenció per alliberar a una població de condicions de misèria i injustícia, poden ser pitjors que el que es vol resoldre, és millor mantenir l’statu quo com a mal menor. Però aquest no és el cas de Veneçuela que ha estat una intervenció quirúrgica i tan limitada que és difícil trobar-hi precedents.
El debat sobre Veneçuela necessita honestedat. No es pot continuar disfressant de respecte a la sobirania allò que, en el fons, és comoditat, por o indiferència. Share on X
Loading ...
