L’Agència de Salut Pública de Barcelona, presidida per la regidora de Salut i moltes més coses, Marta Villanueva, ha presentat l’informe corresponent a l’any 2022. És un pou d’informació, segurament més enllà de la voluntat dels seus autors, pel que diuen i també pel que no diuen, a condició de no conformar-se amb el resum executiu i la nota de premsa que l’Agència publicita.
La primera constatació és que Barcelona encara no s’ha recuperat de la gran mortalitat que va provocar la covid el 2020 i que va representar una reducció dels anys d’esperança de vida. Encara anem per sota de la situació del 2019 i amb molta sort potser en acabar enguany l’anivellem.
Aquest sol fet hauria d’haver estat titular als mitjans de comunicació perquè mostra dues coses. La primera, els estralls mortals de la covid a la ciutat de Barcelona que haurien d’haver generat un dol i un propòsit d’esmena que mai s’ha produït. D’altra banda, mostra com ens costa recuperar el cim que havíem assolit el 2019. Ara l’esperança de vida en els homes està en vuitanta-dos anys, 5,5 anys més en les dones. El 2019 la xifra per a aquestes era de 88,1 anys, i pels homes de 82,4. Aquesta diferència de dècimes aplicada al conjunt de la població és una multitud d’anys de vida perduts.
La segona característica de l’informe és que està molt marcat per la ideologia colauista. No hauria de ser així perquè es tracta, en teoria, d’una qüestió estrictament tècnica: les dades sobre la situació de la salut, la seva evolució i els factors que influeixen en ella. Però des de la progressia del conglomerat Colau-PSC no hi ha cap àrea que estigui lliure de la colonització ideològica, fins a arribar a situacions que oscil·len entre les “precioses ridícules” i la inutilitat.
Per citar-ne una: l’informe dona per a cada qüestió informació separada d’homes i dones, cosa que està molt bé perquè permet observar diferències de molt interès. Però, ai las! s'”oblida” de donar les dades conjuntes i, per tant, ens quedem amb les ganes de conèixer les referències del conjunt dels habitants de Barcelona. Fora que et posis a calcular per a cada dada grup i el respectiu pes demogràfic d’homes i dones i la valoris tu. És una pràctica anòmala, difícil de trobar fora dels àmbits de la progressia de la nostra ciutat.
Una de les seves conseqüències negatives és que es fa molt difícil comparar les xifres de Barcelona en relació amb les altres ciutats, siguin d’Espanya, siguin d’arreu, perquè aquestes sí que expressen les seves magnituds referides al conjunt de la població. Aquest biaix ideològic es reprodueix moltes vegades al text.
Per exemple, es passa de puntetes sobre el dèficit vegetatiu, conseqüència dels molt pocs naixements i la conseqüència que té lligat amb la immigració el procés de substitució de la població, de manera que en part de les cohorts de població de l’edat de més gran activitat, dels 25 als 45 anys, si es referís als homes ja n’hi ha pràcticament tants d’autòctons com d’immigrants. Aquest aspecte té conseqüències sobre la salut perquè implica canvis substancials amb molts paràmetres vinculats amb ella.
Presta una gran atenció, i serà bo parlar-ne, a les malalties de transmissió sexual en el marc de la salut sexual i reproductiva, però ignora l’elevada taxa d’avortaments que es donen a la ciutat i que formen part d’aquest capítol, i la baixa taxa de fertilitat que tenen les dones a Barcelona, sobretot les nascudes aquí.
Una manifestació més de les moltes que es troben al text del biaix ideològic, la té aquesta interpretació de les dades: Les dones viuen 78,8 anys amb bona salut i els homes només 74,6. 4,2 anys menys. Qualsevol lector interpretaria aquestes xifres dient que les dones tenen més anys de vida amb bona salut que els homes. Sembla evident. Però no, el que es diu és que les xifres constaten que, tot i que viuen més temps, viuen amb menys qualitat de vida. Això no és cert, el que caldria dir és que com viuen més anys, bastants més que els homes, van perdent més qualitat de vida, però aquesta condició la retenen durant més de quatre anys que els homes.
Al principi constatàvem que l’informe és un pou d’informació no sempre volguda i que caldrà anar explotant. Conformem-nos a assenyalar ara una altra dada que segurament també mereixeria titulars. No es registra cap millora ambiental en la qualitat de l’aire excepte la provocada per la covid i les obligades i extenses interrupcions de l’activitat econòmica, que ja s’estan recuperant per acostar-nos als nivells previs de 2019. Però és que, a més, donat que el principal impacte sobre la qualitat de l’aire són els vehicles, avui en circulen menys per Barcelona que fa una dècada, la qüestió és: durant el llarg període de govern Colau-Collboni i la bandera de la lluita pel medi ambient, quina conseqüència ha tingut, si amb menys vehicles continuem amb nivells de contaminació que no són acceptables?
Loading ...
