El canal HBO té en emissió un documental excel·lent de David Trueba, “La Sagrada Família”, que és un repàs de les principals èpoques de Pujol i de la seva actuació. Els dos primers capítols es dediquen a la seva activitat fins a arribar al govern de Catalunya, i els dos següents al seu treball com a president de la Generalitat i, d’una manera especial, al conjunt de problemes econòmics que l’han envoltat d’ençà que va reconèixer que tenia una deixa a fora d’Espanya, equivalent a 600.000 euros actuals, i lliurada pel seu pare en previsió de si algun dia tenia problemes a causa de la seva activitat política, com ja havia succeït al passat amb el seu encarcerament.
Aquella deixa finalment feta pública mai havia estat declarada al fisc. Sobre aquest fet s’hi afegeixen les sospites, avui judicialitzades en un procediment que no sembla tenir fi, que darrere la figura del president hi hagués hagut una acció sistemàtica de la seva família dirigida a l’enriquiment personal, d’aquí el nom de la sèrie.
El documental és francament bo. El fons d’arxiu està ben escollit, articulat i narrat, i la multitud de personatges que aconsegueix reunir amb declaracions és més que notable. De Felipe González a Prenafeta, passant per molts dels periodistes que han escrit sobre Pujol. Aquí es fa notar el predomini dels que procedeixen d’El País, junt amb qui va ser durant molts anys director d’El Periódico, Antonio Franco, que configuren un elenc crític històricament amb Pujol i amb tot el que significava.
També la presència dels fiscals que van dedicar gran part de la seva activitat a encausar-lo, José María Mena i José Jiménez Villarejo, sense aconseguir-ho. El resultat del conjunt és el que cal valorar. És equilibrat i expressa una bona aproximació del que ha estat l’activitat de Jordi Pujol, de la seva visió no es determina cap perspectiva indulgent, però tampoc incorre amb la fàcil culpabilització. De fet, les imatges amb què acaba la sèrie deixen obertes totes les opcions, que comencen, com no pot ser d’altra manera per la presumpció d’innocència. No només del president, que sembla la més evident, sinó la de tots o majoria de membres de la família.
Aquest tipus de narració no ha agradat a tothom, perquè voldrien en realitat un linxament de la persona de Jordi Pujol. Els odis que la seva figura ha generat i manté vius, fins i tot en persones de comportaments i aparences temperades amb altres qüestions, és simplement espectacular.
És lògic que així sigui perquè estem davant d’una figura històrica, d’un dels grans “homenots”, per utilitzar el qualificatiu de Josep Pla, de la política catalana del segle XX i per aquest fet de períodes històrics molt més amplis, i impulsor d’una nova mena de nacionalisme català, més adscrit en la figura del seu creador al Comunitarisme, que a l’estàndard nacionalista habitual..
Com es pot mesurar la importància d’un personatge polític sense caure en una excessiva parcialitat? Segurament hi ha cinc factors que permeten determinar-ho:
- L’obra realitzada.
- Les idees, la concepció política que ha aportat i el seu desenvolupament posterior; les idees tenen conseqüències.
- Naturalment, la gestió, què ha fet en concret i sobretot les grans decisions i també en el dia a dia.
- La durada, perquè és més fàcil tenir encert si es governa uns pocs anys que estant durant més de dues dècades exposat a l’escenari públic.
- I per últim, el llegat, allò que queda i que en bona part servirà per ser recordat.
Aplicant aquests criteris, els polítics catalans del segle XX (en les dues dècades del cicle del tercer mil·lenni no cal fer cap esforç de diagnòstic perquè no hi ha cap) són bàsicament tres: Cambó, Prat de la Riba i Jordi Pujol.
Cambó va estar molts anys al peu del canó i va ser un home polifacètic, no només polític, encara que aquesta fos la seva principal dimensió. Va estar molt poc temps al govern, concretament al de Madrid, i va fer una bona feina.
Prat de la Riba ha deixat un llegat i una concepció impagable i també una obra exemplar, però dissortadament la seva vida va ser curta.
Jordi Pujol pot exhibir nivells màxims en pràcticament tots els capítols, afavorit per una qüestió essencial en política, la durada: més de 20 anys com a president de Catalunya. Això ha fet que la seva obra, idees i gestió es multipliquessin. I també que tingués més possibilitats d’error perquè aquest és proporcional al temps d’exposició.
Però, és difícil trobar un altre personatge amb un haver tan sòlid, si bé el seu llegat presenta una feblesa i una important ombra. La feblesa és que mai es va preocupar de forjar-lo, més enllà de que la seva gestió li comportés utilitat a curt termini. Potser les seves memòries són l’única excepció i realment no estan a l’altura del personatge.
Per tant, si els que venen darrere no el reconstrueixen, el llegat serà una feblesa, no ja de Jordi Pujol, sinó del mateix país, vers un dels seus dirigents que han passat a la història. L’ombra és prou coneguda, i és la que assenyalàvem a l’inici d’aquest article, la que aborda “La Sagrada Família” amb un fet inqüestionable: es podran fer les presumpcions que es vulgui, però està lluny d’haver-se demostrat, i la dilació del procés judicial ho constata, cap mena de culpabilitat en la corrupció. I en tot cas, a un home que pertany a la història positiva del nostre país, el mínim que se li pot concedir és el que tothom té: la presumpció d’innocència.
I un excurs necessari: els grans homenots que han bastit el que avui és Catalunya i els homenots a seques, quasi tots han procedit si ens atenim a aquells cinc factors al que convencionalment podem qualificar com de dreta o de centre. Precisament el que avui està desaparegut a Catalunya, un país políticament habitat per una sola espècie, les citades esquerres, o progressistes, com es vulgui. Té alguna relació aquest fet amb la davallada catalana actual, i la seva preeminència passada?
Loading ...
