La reobertura de Notre Dame, complint el termini fixat per Macron de cinc anys per a una complexa reconstrucció, ha requerit un esforç humà, tècnic i artístic descomunal. Aquest esdeveniment s’ha convertit en un acte religiós i també polític de primera magnitud. El mateix president electe dels Estats Units, Donald Trump, hi va ser present, ocupant un lloc destacat entre els caps d’estat, proper al que ocupava l’esposa del president Joe Biden, que va delegar en ella la seva representació. Prop de 40 caps d’estat hi van assistir, incloent-hi tant presidents de repúbliques com monarquies coronades.
L’acte va adquirir un caràcter extraordinari per la seva rellevància internacional i per l’interès del mateix Macron a destacar el significat de la Catedral de París en la seva triple dimensió: religiosa, cultural i com a símbol nacional. La dimensió religiosa va ser l’eix central de l’esdeveniment, mentre que la seva importància cultural rau en el fet que Notre Dame és un element icònic de la cultura europea, tant en el seu sentit popular com en la seva expressió més elevada. A més, per a França, la catedral és un símbol essencial de la seva identitat, evocant tant la seva glòria passada com la seva capacitat per impulsar el present. Aquest caràcter popular es reflecteix en el fet que Notre Dame és el lloc més visitat del país, fins i tot per sobre d’emblemes com el Museu del Louvre o la Torre Eiffel.
Un exemple d’aquesta rellevància simbòlica el trobem en Jean-Luc Mélenchon, líder de l’esquerra francesa (La França Insubmisa), que, malgrat la seva declarada laïcitat, va reconèixer la importància de l’esdeveniment. Va declarar, davant la pregunta de si hi hauria acudit com a president de França: «Sí, encara que sóc laic, vaig plorar quan Notre Dame va cremar. És una obra que pertany a tota la humanitat». Aquest gest mostra una sensibilitat i comprensió que transcendeixen les barreres ideològiques.
Per això, resulta tan cridanera l’absència total de representació espanyola. Les institucions polítiques d’Espanya, incloent-hi els Reis Felip i Letícia, van decidir no assistir a l’esdeveniment, malgrat haver estat convidats, i no van oferir cap explicació. Aquesta absència és estranya i inexplicable, considerant les dimensions religiosa, política i cultural de l’esdeveniment, a les quals també s’hi suma la seva popularitat. Si la Casa Reial busca projectar la imatge d’una institució que no dona explicacions, s’equivoca, perquè ha de raonar davant la societat espanyola, a la qual representa, per què no hi va ser present, encara més quan hi van acudir caps d’estat de països més llunyans. El contrari no deixa de ser un «tic» absolutista, o bé que la justificació es presumeix que no serà ben rebuda.
Aquesta absència també afecta les relacions de bona veïnatge amb França. No assistir a un esdeveniment tan significatiu com la reobertura de Notre Dame representa un menyspreu no només a Macron, sinó també a la sensibilitat popular francesa. A més, es percep com una manca d’interès cap a una manifestació cultural que simbolitza l’esforç per reconstruir una de les grans catedrals d’Europa. Aquest comportament resulta inacceptable, especialment perquè no s’ha donat cap explicació racional. Aquest silenci dona peu a interpretacions especulatives, com la possibilitat que els Reis responguin a una sensibilitat —diguem-ho així— pròpia de la progressia, cosa que, sigui certa o no, debilita una institució fonamental de l’Estat en un moment de profunda crisi institucional i política a Espanya.
Per la seva banda, l’absència del Govern d’Espanya té la seva lògica, donat el seu conegut antagonisme envers tot allò relacionat amb el cristianisme, ja sigui en la seva dimensió religiosa o cultural. En aquest context, el representant previst, el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, del partit de Yolanda Díaz, també vinculat als comuns d’Ada Colau, pertany a una tradició política, la d’Iniciativa per Catalunya, que ha mostrat un antagonisme militant envers el cristianisme, a diferència, cal dir-ho, del seu predecessor polític, el PSUC.
Aquesta situació reflecteix una desconnexió preocupant entre les institucions espanyoles i una part significativa de la ciutadania que sí que reconeix el valor simbòlic de Notre Dame. Si la Casa Reial buscava consolidar el seu prestigi institucional, el que ha passat ha tingut l’efecte contrari, debilitant la seva imatge. El silenci absolutista de la Zarzuela, amb respostes com «Mai es donen raons de per què s’accepta o es rebutja una invitació», ha generat un dany que es podria haver evitat amb una explicació adequada.
En resum, tant l’absència del Govern com la de la Casa Reial en un esdeveniment de tal transcendència evidencien una preocupant manca de sensibilitat envers els valors culturals, religiosos i populars que Notre Dame representa. Aquesta actitud no només erosiona la imatge de les institucions espanyoles, sinó que també planteja seriosos dubtes sobre la seva capacitat per connectar amb una societat diversa i amb un context internacional que exigeix més compromís.
