L’Església a Catalunya viu els seus pitjors moments des de la fi de la guerra civil. La situació és comparable a la d’aquella gran ferida postconciliar, en la qual un gran nombre de sacerdots religiosos i religioses van abandonar les seves files per secularitzar-se, al mateix temps que una part dels que romanien en ella, van introduir interpretacions del Concili Vaticà II que van crear confusió i van minvar la religiositat popular pel seu rebuig a aquesta. Aquests tres efectes i la incapacitat dels bisbes per reconduir la situació van crear una minva de la qual mai s’han recuperat. Ara les causes són diferents, però les conseqüències pel que fa a la seva debilitat són superiors.
Ara les circumstàncies són diferents, i el problema és un altre.
D’una banda hi ha un envelliment llargament anunciat, però mai corregit, de la institució eclesial, que intenta resoldre amb mesures de caràcter organitzatiu, que en cap cas aborden les causes que ocasionen aquella situació, i que no són altres que les que provoquen que les estructures diocesanes i de les congregacions religioses, especialment les dedicades a l’educació, no aportin els fruits necessaris. Són més aviat iniciatives sorgides de determinats grups i parròquies, d’organitzacions que no estan alineades en el que podríem anomenar l’estructura oficial, les que encara contribueixin amb saba nova al catolicisme català. Hi ha un fort desequilibri entre els recursos estructurals que disposa l’Església com a institució, i els resultats que obté. Això és una evidència per a qualsevol observador extern mínimament objectiu, però pel que es veu no és percebut així pels responsables d’aquesta gran organització.
L’altre gran problema que viu l’Església a Catalunya és la seva naturalesa contracultural. No perquè ella vulgui, sinó perquè la ideologia i la cultura hegemònica és totalment contrària al plantejament catòlic. Aquesta situació podria tenir en teoria dues sortides diferents. Una, la d’assumir el fet contracultural amb la vocació de transformar-se en alternativa. Seria el més lògic, perquè aquest tipus de resposta és la que ha caracteritzat al cristianisme des del primer moment. Però el camí triat sembla que és un altre, més aviat el que fa és negar-se a assumir aquesta condició de contracultura, considerar-se erròniament part de l’establishment i presentar un perfil baix que eviti conflictes amb el poder, amb els mitjans de comunicació, i amb un determinat i bel·ligerant sector de l’opinió política. El camí triat és més aviat el de confondre amb el paisatge, amb la pretensió de nedar a la piscina i sortir sec, oferint com a principal benefici a la societat la seva condició de gran ONG, encara que aquesta no sigui la missió primordial, ni hagi demostrat que li proporciona major atractiu, i menor bel·ligerància entre els que el rebutgen.
En aquest context la figura del bisbe Novell, era una excepció.
Era dels pocs bisbes de Catalunya que en els seus textos abordava des de la perspectiva catòlica qüestions com l’avortament, el matrimoni homosexual, l’eutanàsia, o l’orfandat política dels catòlics, com a conseqüència que cap dels partits amb representació parlamentària o gairebé cap d’ells, oferia un mínim que fos acceptable des d’aquell punt de vista. Novell, el bisbe més jove d’Espanya, també va destacar, perquè va ser dels que més decididament van abordar la necessitat d’evangelitzar, introduint en la seva petita i envellida diòcesi de Solsona, totes aquelles metodologies d’evangelització que han estat provades i han aportat resultats. Els que segueixen aquesta qüestió a tot Espanya, tenien en aquest bisbe una clara referència, tot i que les seves opinions molt definides al voltant del referèndum sobre la independència de Catalunya, i les persones empresonades, han resultat polèmiques, i li han ocasionat problemes i rebutjos a Espanya. S’oblida en tot cas, què Novell es va oposar rotundament en el seu moment, al fet que s’instal·lessin banderes independentistes en els campanars de les esglésies de la seva diòcesi. Altres bisbes, que mai s’han pronunciat sobre aquell tema polític, han seguit en aquesta qüestió el mètode de l’egipci d’adoptar la postura de perfil, per no guanyar-se la repulsa de la seva feligresia independentista.
La veu de Novell era certament incòmoda, però semblaria que aquesta condició, més que ser un defecte, hauria de ser una característica de la veu catòlica, en una societat tan profundament descristianitzada, perquè si en ella, el missatge institucional de l’Església no provoca mai una reacció, vol dir que alguna cosa profunda falla en el discurs públic eclesial.
Es desconeixen les causes de la renúncia del jove bisbe, i aquest dèficit informatiu no és sa perquè el que fa és donar peu a tota mena d’interpretacions, que aprofundeixen en el descrèdit eclesial, i desanimen als mateixos catòlics.
La crua realitat és que ara, en pocs mesos, Catalunya ha perdut dos bisbes, molt diferents i dotats d’una gran singularitat.
Un perquè ha renunciat, l’altre el bisbe de Terrassa, perquè ha estat elevat, si és que es pot dir així, a la diòcesi de Sevilla que té més rellevància formal. Sáez Meneses també era singular, no tant perquè participés d’un discurs que generés controvèrsia, com per la seva gran tasca pastoral, que el va portar a constituir un seminari propi, i alimentar-lo amb un mínim de vocacions, que és una de les grans debilitats de l’Església actual.
No són els dos únics bisbes que marcaven un possible camí en el llanguiment de l’Església a Catalunya, però la realitat és que no n’hi ha molts més, i que el panorama que ja era crític, ha empitjorat sensiblement, i no es resol, òbviament, reduint el nombre de parròquies o de diòcesis. En tot cas sí que és necessària una organització i aquesta ha de ser conseqüència d’una moguda interna que doti una altra vegada de vitalitat a l’Església.
La crua realitat és que ara, en pocs mesos, Catalunya ha perdut a dos bisbes, molt diferents i dotats d'una gran singularitat Click To Tweet
