La realitat és que no tenen força per assolir la independència

Un excel·lent treball publicat per l’especialista en estadística electoral de La Vanguardia, Carles Castro, aporta una radiografia molt il·lustrativa de la realitat que viu Catalunya i la bombolla en la qual està instal·lada la política per una sèrie de circumstàncies coincidents.

L’evidència és que amb les xifres de les últimes eleccions al Parlament, les que precisament fa servir l’independentisme per deixar constància de la seva força perquè supera el 50% dels vots, pesa una altra realitat que no pot ser negligida. Aquests vots traduïts sobre el conjunt de l’electorat representen poc més d’una quarta part de la població. Això és degut al fet que en les passades eleccions, l’abstenció va arribar al seu màxim en tota la seva història electoral assolint el 46,4%. Per tant, només poc més d’1 de cada 4 catalans va optar per la independència, i la xifra dels que ho van fer en contra va ser pràcticament equivalent. La diferència entre uns i altres és de només d’un 0,6% a favor dels independentistes. Amb aquest gruix de població favorable no es pot construir un nou estat ni afrontar les dificultats i problemes que aquest trànsit significa. El fet que l’independentisme es negui a mirar-se al mirall de la realitat i constati que no ha aconseguit eixamplar les seves rengles és una feblesa insuperable.

Perquè, observant les eleccions des del 1980 i considerant com un mateix agregat els vots que eren nacionalistes en el passat i que ara són independentistes, resulta que els vots obtinguts el 2021 se situen en la banda més baixa de tota aquesta llarga sèrie. Han estat el 27,1%. Només el 2006, amb un 25,4%, i a les primeres eleccions de 1980, amb un 24,5%, es van assolir resultats més baixos.

A aquest primer fet inqüestionable se li afegeix un segon que demostra, des d’una altra perspectiva, aquesta feblesa electoral. En els anys que l’independentisme ha crescut més i l’abstenció s’ha reduït als seus valors més baixos, el 2012, el 2015,i el 2017, els vots no independentistes encara han crescut més i li han guanyat sempre la partida; és a dir, quan la independència s’inflama els contraris a ella encara s’encenen més i en un grau superior.

Mentre que en les eleccions del 2021, com ja s’ha dit, la diferència entre uns i altres era del 0,6% favorable a la independència, el 2017 els contraris van guanyar per més de 4 punts de diferència, igual que el 2015, mentre que el 2012, el primer any d’arrencada independentista, també van obtenir el triomf els adversaris per 1,8 punts. Només l’any 2005 i el 1999, i sobretot el primer any, el 1980, les diferències a favor en aquest cas dels contraris al nacionalisme, van ser més grans. Mentre que el 1980, el 1984 el 1992, el 1995 la victòria va ser clarament pel nacionalisme. Queda clar, per tant, que la força que s’oposa a una formulació o l’altra, la nacional o la independentista, acostuma a ser la que s’endú més vots. El que passa és que la seva fragmentació en partits, incompatibles entre ells, és molt més gran i això la impossibilita sempre a ser una opció de govern, excepte en el curt període Maragall-Montilla, en el qual es va articular una majoria entorn del PSC. Però, atenció, per assolir-ho van necessitar que ERC abandonés el camp nacionalista per passar-se a l’altra banda.

La radiografia, per tant, és clara. El nacionalisme ha governat majoritàriament a Catalunya, no només per la seva força electoral, sinó també per la fragmentació i incompatibilitat dels adversaris. A l’inici del procés de l’enfortiment nacionalista hi ha el fet històric de la desaparició d’UCD i el seu partit a Catalunya, Centristes de Catalunya. Aquest fet va comportar que la gran majoria de votants d’aquesta opció alimentessin l’electorat convergent de manera que aquest va créixer d’una forma extraordinària entre 1980 i 1984, significant pràcticament el 30% de la població i a prop de la meitat del vot emès. Aquella capacitat d’atrapar vots de totes bandes, avui ha passat a la història i el procés i els seus dirigents, amb estratègies avui confrontades, han demostrat que són incapaços de col·locar un exemple semblant.

Creus que Pedro Sánchez aconseguirà abaixar el preu de la llum?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.