Pot semblar una sorpresa, però això és el que diuen les dades de l’informe anual del Ministeri de l’Interior 2023 sobre delictes contra la llibertat sexual. Naturalment, el lideratge no és en xifres absolutes, sinó en allò que realment expressa la fotografia de cada territori: el nombre de casos en relació amb la seva població.
En aquest cas, en relació amb cada 10.000 habitants, en el rànquing de delictes en aquesta matèria, el primer lloc l’ocupen les Balears amb 8,8 casos per 10.000 habitants. El segon és Navarra amb 6,9, i el tercer, Lleida, amb 6,2. Per situar una referència d’una província densament poblada com Madrid, aquest mateix valor se situa en 4,5, el mateix nivell que la mitjana nacional. Però és que, a més, el cinquè lloc l’ocupa la província de Barcelona amb 5,5, el novè Tarragona amb 5,3, i en una magnitud similar, Girona.
És a dir, les quatre províncies catalanes estan situades entre les deu primeres espanyoles en casos de violència. Es podria pensar que això és una anomalia d’aquest any, però no és així. Si retrocedim en la sèrie, podem trobar una composició de lloc semblant en tots els casos, fins i tot pitjor. Per exemple, el 2019, Lleida també ocupava la tercera posició, per darrere de les Balears, que sempre encapçalen el rànquing, i de Las Palmas. A més, Girona era la quarta, Tarragona la cinquena i Barcelona la sisena, amb una taxa respectiva de 4,2, 4,0 i 3,9 per a la capital de Catalunya.
Cal dir, a més, que el conjunt de casos ha crescut d’una manera important. De fet, en l’última dècada han passat de 8.900 delictes de violència i abusos sexuals a un total de 21.580. És a dir, s’ha doblat amb escreix. De fet, ja va ser el 2021 quan aquest augment es va produir. Per tant, estem davant d’un fenomen massiu que no troba la resposta adequada en les polítiques que s’estan duent a terme. De fet, és un dels delictes que creix més malgrat que, en xifres absolutes, ja és molt elevat i, per tant, seria lògic pensar en un alentiment del seu creixement.
Per què Lleida i el conjunt de Catalunya encapçalen aquesta dinàmica és motiu de reflexió, ja que, en definitiva, és un territori bàsicament situat sota l’hegemonia del progressisme de la perspectiva de gènere, de les campanyes contínues contra el masclisme, el predomini governamental de polítiques feministes —en molts casos molt agressives—, així com una intervenció a l’escola pública que adoctrina de manera indeguda els menors.
Tot això, segons la teoria progressista, hauria de contribuir a un escenari oposat al que existeix actualment; hauria de reduir les agressions sexuals, però en realitat les multiplica i molt. Això indica clarament que el camí que s’està seguint és l’equivocat, i que les primeres perjudicades són les mateixes dones, que són majoritàriament les víctimes d’aquest tipus de delicte. Encara pitjor, les més perjudicades són les menors, ja que d’aquella xifra global, gairebé la meitat són persones de menys de 17 anys.
De fet, el grup amb una prevalença més gran en funció de l’edat en aquest tipus de delicte són les adolescents d’entre 14 i 17 anys, que se situen per davant del grup que, en principi, es podria pensar que és el més danyat: les joves fins als 30 o 35 anys, que ocupen la segona posició.
Aquí es produeix una altra paradoxa que ni el govern espanyol ni la Generalitat de Catalunya, malgrat el seu departament de feminismes, han donat mai resposta. Mentre que per a les dones adultes, encertadament o no, hi ha un desplegament de recursos, mesures, diners, prevenció, intervenció policial i una administració de justícia a mida, per a les menors d’edat, les més perjudicades, no hi ha pràcticament res.
Un bon govern hauria d’explicar dues coses. Primera, per què després de tants anys de polítiques de gènere i antimasclistes, aquest tipus de delictes s’ha més que doblat i Catalunya ocupa un dels primers llocs. Segona, per què existeix un desequilibri tan gran entre l’atenció i els recursos destinats a les dones adultes i les noies menors d’edat.
Loading ...
