De la crisi sanitària que estem vivint no hi ha responsables únics, això és una evidència, però sí que hi ha responsables principals i responsables estratègics. El primer correspon a les administracions. Ni el govern espanyol, ni el català, ni el de la ciutat de Barcelona estan ni de lluny a l’altura d’una gestió, no ja bona, sinó acceptable.
Però sent els principals responsables, també n’hi ha d’altres que en molt menor mesura tenen un paper en les dificultats de controlar l’extensió del coronavirus. Un cas concret és el dels portadors que han estat informats que ho són, i malgrat aquest fet, desenvolupen la seva activitat habitual, perquè la malaltia no els hi genera símptomes importants. És clar que una part d’aquesta població ho fa per necessitat perquè si no surt a treballar, no ingressa el mínim vital. I aquí tornaríem a topar amb la responsabilitat dels governs. D’una banda, un deficient control de les persones contagiades. D’una altra, no adoptar mesures molt específiques i temporals per a aquells que ho necessiten, de manera que els compensin més o menys no sortir a treballar.
Però hi ha un gruix de responsables estratègics perfectament irresponsables. Es tracta d’un sector de joves, ni molt menys tots, això és evident, que té en la festa nocturna, en la borratxera de cap de setmana, en la disbauxa, l’eix de la seva vida i són incapaços de modificar-ho per responsabilitat. El tancament de bars i restaurants, una mesura molt perjudicial, ha tingut com a efecte la multiplicació de festes als espais públics i privats fora de control que tenen com a protagonistes gent jove. Entre ells s’ha estès la consciència que són immunes als efectes de la Covid-19, cosa que en bona part és certa, malgrat que hi hagi excepcions greus i fins i tot mortals.
Aquesta actitud és portadora d’un important problema moral que pot traduir-se en aquests termes: com a mi no em passa res, m’importa poc la conseqüència dels meus actes sobre altra gent. Aquest problema va més enllà de la pandèmia, per si no fos prou greu, perquè demostra que hi ha tot un sector de persones que és incapaç de suportar “el sacrifici” durant una temporada i no celebrar la nocturnitat i l’alcohol. L’efecte propagador d’aquests joves es manifesta de manera indirecta, porten el virus a la llar, al transport, a la feina, i per tant no es registren bé totes les seves conseqüències, tot considerant que el registre de l’origen dels brots és molt deficient perquè com a molt només identifica una quarta part del total.
O les administracions actuen de manera eficaç per controlar aquestes activitats irresponsables i s’apliquen en el seu grau màxim les penalitzacions per a aquells que atemptin contra la salut pública, o la propagació del virus estarà assegurada.
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
Loading ...
1 comentari. Leave new
Em sap greu dir-ho, però em temo que aquesta incapacitat d’un sector de joves al sacrifici, deixar de reunir-se en aquest temps de pandemia per protegir els altres, és resultat d’haver dimitit en la seva educació. Fruit d’una omissió. Ens toca viure un “temps d’expiació”, com ha escrit Juan José López Burniol en un article recent a la Vanguardia, en referència a la situació política.
Ha faltat una educació decidida i compartida per al bé, per al bé dels altres, per al bé social. Crec que ens vem adormir en els llaurells… És parlava molt de valors… però els joves necessiten més que paraules i performans… Molts s’han trobat amb una educació massa complaent i sense propòsit. Un bonisme còmode. Els infants i joves necessiten i esperen dels adults un nord, que senyali i mostri amb obres, un sentit fort i bell pel qual viure, pel qual valgui la pena l’esforc de l’estudi. No valen els sucedanis ideològics..
Aquesta actitud insolidària per part d’un sector de joves és un senyal que ens hauria de portar a fer autocrítica.