La política d’habitatge a Catalunya viu temps desconcertants. En una escena poc comuna, l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, juntament amb la consellera de Territori de la Generalitat, Sílvia Paneque, i la ministra d’Habitatge del Govern d’Espanya, Isabel Rodríguez, van comparèixer recentment junts per anunciar, amb un èmfasi inusual, la reducció dels preus del lloguer en zones declarades “tensionades”. Segons les dades presentades, els lloguers van baixar un 3,7% en aquests municipis, i fins i tot un notable 6,4% a Barcelona, durant el període comprès entre l’abril i el desembre de l’any passat.
Però darrere de l’optimisme polític i mediàtic s’hi amaga una realitat incòmoda. Simultàniament a aquesta suposada reducció de preus, s’ha registrat un alarmant descens en l’oferta d’habitatges disponibles per llogar: gairebé un 61% menys al conjunt de Catalunya i una reducció que ronda el 80% a Barcelona, en comparació amb el segon trimestre de l’any passat. Una dada contradictòria que desafia frontalment qualsevol lògica econòmica bàsica: si l’oferta cau dràsticament i la demanda es manté constant o creix, els preus haurien d’augmentar.
Tanmateix, des de l’Administració socialista s’insisteix a presentar aquestes dades com un èxit de les seves polítiques reguladores. S’intenta així justificar la intervenció directa sobre els preus, una fórmula que recorda els temps del franquisme, quan es congelaven els lloguers per decret, generant a la llarga greus distorsions del mercat. No sembla importar que l’experiència històrica ja hagi demostrat que el control estricte de preus produeix justament el contrari del que es busca: la reducció de l’oferta i, a mitjà termini, un increment subterrani i fora del control institucional.
Agents de la propietat immobiliària (API) denuncien una realitat que s’allunya notablement del discurs oficial. Segons els professionals del sector, els propietaris han començat a retirar els seus habitatges del mercat, desmotivats per la forta regulació i per la creixent inseguretat jurídica, especialment davant el fenomen de les ocupacions il·legals, en què Catalunya destaca tristament en l’àmbit estatal. Aquest context ha impulsat també una desviació significativa cap al lloguer turístic o de temporada, menys regulat i més rendible.
A aquesta distorsió s’hi afegeix un altre problema habitual: la discrepància entre els preus declarats oficialment davant l’Institut Català del Sòl (Incasòl), mitjançant les fiances, i la realitat que afronten llogaters i propietaris. El que es registra formalment poques vegades coincideix plenament amb les condicions reals del mercat, en què les exigències addicionals de garanties, solvència econòmica, i fins i tot pagaments extraoficials, s’han convertit en la norma oculta.
Aquesta dualitat aprofundeix encara més l’exclusió social. Trobar un habitatge digne i assequible és cada cop més complicat, especialment per a aquells que no poden demostrar una solvència absoluta mitjançant contractes fixos, nòmines elevades o avals personals sòlids. La paradoxa resulta dolorosa: com menys es té, més difícil és accedir a un lloguer.
Però la política actual sembla viure en una bombolla pròpia, un univers “Matrix” en què la realitat importa menys que les aparences. L’anunci oficial de reducció de preus xoca frontalment amb el dia a dia de milers de catalans que veuen com el seu dret a un habitatge digne es converteix en una meta inabastable.
Així, mentre els nostres polítics celebren xifres qüestionables, la crisi habitacional s’agreuja. S’imposa, per tant, una reflexió urgent sobre la necessitat de recuperar la credibilitat política i, sobretot, de promoure solucions estructurals reals: un augment efectiu de l’oferta d’habitatges, polítiques clares de protecció contra ocupacions il·legals i una regulació equilibrada que incentivi en lloc de penalitzar el propietari honest.
Catalunya, i especialment Barcelona, no necessiten més números maquillats ni rodes de premsa conjuntes amb missatges triomfalistes. Necessiten una política d’habitatge coherent, realista i veritablement compromesa amb les persones, lluny de l’oportunisme polític que, fins ara, tristament, continua sent la norma.
Loading ...
