Si l’estudi dut a terme per l’Institut de Mètriques i Avaluació de la Salut (IHME) de la universitat de Washington publicat per The Lancet l’encerta, la població de la terra mai arribarà als anunciats 10.000 milions d’habitants, sinó que abans començarà a reduir-se la població de manera que al final el planeta tindrà el doble de gent gran que de nens. La Xina per exemple es veurà molt afectada per la política històrica del fill únic, de manera que perdrà el 65% dels joves entre 20 i 24 anys. La previsió de l’estudi és que el món arribi al seu màxim el 2060 amb 9.700 milions d’habitants i que, a partir d’aleshores, es vagi reduint fins als 8.800 el 2100. Però, aquesta població es concentrarà sobretot en la població més gran de 50 anys. Mentre que es reduirà en les edats més joves.
La disminució es produirà especialment perquè l’Àfrica haurà efectuat una transició demogràfica, que comportarà una important reducció del nombre de fills per dona. Malgrat aquest fet, aquest continent serà el més jove i demogràficament més potent del món, de manera que a finals del present segle dels 10 països més poblats, 5 seran africans, Nigèria, República Democràtica del Congo, Etiòpia, Egipte i Tanzània. Mentre que perdran posicions els que ara ocupen un lloc més destacat, com Brasil, Bangladesh, Rússia i el Japó. Mantindran una posició equivalent a l’actual Indonèsia i els EUA. La Xina deixarà de ser el país més poblat del món perquè perdrà una part important dels seus habitants i serà superada per l’Índia, que tindrà un decreixement menor situant-se al voltant del miler de milions d’habitants. Les caigudes de població es generalitzaran a partir del 2050 i seran particularment intenses a Àsia.
Aquest estudi contradiu els pronòstics de l’ONU que preveuen 11.000 milions d’habitants per al 2100. Aquesta perspectiva a llarg termini assenyala que, amb una visió tant local com global el problema al qual s’encamina el món no és només d’impacte ambiental de la seva població, sinó del seu envelliment asimètric i dels canvis geoestratègics i polítics que es produiran. En aquest context, Europa sotmesa a una notable decadència demogràfica, quedarà a l’albir de la pressió africana i especialment també del nord d’Àfrica, que mantindrà la vitalitat demogràfica fins ben entrat aquest segle. El cas d’Espanya serà particularment dramàtic perquè la seva població passaria de 46 milions d’habitants a 23 milions amb l’afegit que a més seria una població clarament envellida.
Ja va sent hora que Catalunya, Espanya i la mateixa Europa posin els llums llargs i s’adonin que la seva actual civilització té tots el número de durar molt poc si no altera canvis importants, que no només tinguin en compte el canvi climàtic, sinó la necessitat de rejovenir la seva població. En definitiva, la caiguda de l’Imperi Romà no va ser tant producte d’accions agressives de les poblacions dels anomenats bàrbars, com de la continuada despoblació del territori i les successives onades de pobles de més enllà de la frontera, que pacíficament van anar ocupant territoris i parts de la societat.