El problema polític clau a Espanya és la partitocràcia; és a dir, la transformació de la democràcia en un règim de partits convertits en finalitats en si mateixes, en lloc de configurar els canals privilegiats a través dels quals l’opinió dels ciutadans arriba i configura el poder i les seves decisions.
Els partits convertits en fins en si mateixos significa que tot es redueix a una lluita pel poder de la cúpula dirigent en un moment determinat, que té com a missió alimentar als seus quan ha guanyat o bé donar-los perspectives de victòria quan no ocupa el govern.
En aquest joc, on a més els partits tenen un nombre molt limitat d’afiliats, la ciutadania queda al marge i és percebuda en molts casos com un destorb o com una massa a manipular. La causa fonamental, si bé no única, d’aquesta situació, és la llei electoral amb llistes tancades i bloquejades.
Cal assenyalar que els partits estan encantats amb aquesta fórmula tan imperfecta de representació
Cal assenyalar que els partits estan encantats amb aquesta fórmula tan imperfecta de representació, que pràcticament ha estat liquidada de tot el món occidental. I l’encanteri és compartit pels nous partits, aquells que venien a reformar-ho tot, o a conquerir el cel. És lògic, és el millor negoci per a les seves cúp.ules.
Ara Feijóo, que presenta el PP com un partit reformista que vol millorar la qualitat institucional del país, presentarà, com a element estrella d’aquest projecte de “pla de qualitat institucional” a la reunió que es du a terme a Cadis, la iniciativa que governi la llista més votada.
Aquest plantejament de qualitat institucional no en té res.
La combinació de les llistes tancades i bloquejades amb aquest afegit accentuaria la partitocràcia fins a límits extraordinaris i tindríem governs amb una mínima representació legalment democràtics, però legítimament impresentables.
Feijóo no aposta per la qualitat institucional, sinó per intentar assegurar-se un argument per governar, donat que Sánchez té un espai de pacte molt més gran que ell. Aquesta és la veritat crua i pelada.
Si el PP vol guanyar-se la imatge d’un renovador de la vida política espanyola, de la millora de la qualitat institucional absolutament necessària, ha de començar per liquidar les maleïdes llistes tancades i bloquejades.
Ho ha de fer eficientment contemplant que la Constitució exigeix la proporcionalitat en el sistema electoral, però en aquest món tot està inventat.
És possible dotar de poder real el vot ciutadà, és a dir que l’elecció del diputat depengui d’una circumscripció en la qual l’elector tria directament qui vol, en lloc de votar a una llista de la qual desconeix la major part de membres. D’aquesta manera el diputat ha de respondre davant el seu electorat perquè és ell qui li donarà o no la continuïtat a l’escó.
Alemanya té un model que combina la proporcionalitat amb l’elecció directa de diputats
Alemanya té un model que combina la proporcionalitat amb l’elecció directa de diputats. Ho fa per mitjà d’un doble vot, un que és purament proporcional i serveix per elegir diputats d’acord amb les llistes de cada partit. I l’altre és per circumscripcions personals, com si fos un sistema majoritari on l’elector opta per la persona que més li interessa.
Si com a mínim la meitat del Congrés és elegit per aquesta segona fórmula, la representativitat queda totalment millorada i la partitocràcia posada en evidència. I si el sistema alemany no agrada, que l’adaptin o que utilitzin qualsevol dels altres que existeixen i que fan possible que el poder el tingui el ciutadà i el seu vot, i no el partit polític.
Els partits estan encantats amb aquesta fórmula tan imperfecta de representació, que pràcticament ha estat liquidada de tot el món occidental Share on X
Loading ...
