Espanya viu una “guerra” referida a Europa i a la cançó que ens ha de representar a Espanya al Festival d’Eurovisió. Qui havia de dir que amb la que estava caient, aquest fos el tema que ha encès el foc a les masses i que, per una vegada, aquestes i la vida política coincideixen.
Espanya viu presonera d’una sèrie de crisis i conflictes que no acaben de trobar solució. Només cal recordar el problema de l’atur estructural de llarga durada, que les bones dades sobre la recent ocupació no poden ocultar, o el fet que després de més de 100.000 morts per covid no s’hagin passat comptes del pe rquè i com s’han produït i, fiscalia inclosa, els partits semblin interessats a passar pàgina quan ha estat i és el desastre més gran després de la Guerra Civil. Citem aquests dos problemes com a exemple d’una llarga llista de qüestions que ens afecten de manera greu, molt greu, la manca de natalitat seria una altra, i que no mouen a cap interès especial per part del gruix de la societat ni formen part de l’agenda política. Però ve el Benidorm Fest per seleccionar la cançó que ha de representar a Espanya a Eurovisió i es munta el gran debat sobre la injustícia o justícia de la cançó guanyadora. Aquí sí que hi ha vibració social i política, aquí sí que hi ha un interès palès.
Tot va començar abans del festival, amb el fet insòlit que dues ministres es pronunciessin sobre les seves preferències, com si no tinguessin altres qüestions sobre les quals decantar el seu pes polític. Una va ser Yolanda Díaz defensant a les tres joves gallegues de les Tanxugueiras, mentre que la inefable Irene Montero confonia la cançó de Paula Ribó, de nom artístic Rigoberta Bandini, perquè creia equivocadament (però això no és una novetat) que es tractava d’una reivindicació feminista perquè parlava de mostrar la “teta”. Ja se sap que a Montero aquest tipus de coses, com la d’emborratxar-se, li semblen feminisme en estat pur. És un problema d’edat i de residència, perquè si hagués conegut El Molino de Barcelona en els anys més rancis del franquisme, ja sabria que mostrar la teta era una pràctica enormement celebrada en aquella època pels representants del patriarcat, aleshores legalment establert. Encara hi havia una tercera posició que defensava l’èxit de Bandini i que venia per la banda oposada de Montero, perquè consideraven, amb raó, que la cançó celebrava la mare i la maternitat, un fet ben escàs en el nostre temps.
Jordi Évole, un periodista simpàtic, d’èxit i un dels representants del poder establert disfressat de disconforme, també exalçava ambdues cançons per raons evidentment progres.
Però, vet aquí que ve el festival i guanya una tercera opció que no estava prevista. La de Chanel, amb una peça de regueton pur i dur, alimentada per una notable exhibició d’arguments personals molt més potents que cantar en gallec o l’exhortació de Bandini. I a partir d’aquí esclata el gran conflicte, amb detractors i favorables, que arriba fins al Congrés dels Diputats.
Per exemple, un personatge com Arcadi Espada defensa Chanel, la cantant guanyadora, a cops de destral, que és el seu instrument d’escriptura predilecta, afirmant literalment que “Un huracanado reguetonazo ha mandado a tomar viento al monjerío (es refereix a Montero) y España irá a Turín con una canción de tetas duras, altas”. I en això estem, en això està la política espanyola. Perquè Podemos, amb el profund sentit d’estat que els caracteritza, ja ha registrat una sèrie de preguntes al Congrés dels Diputats que qüestionen la neutralitat de RTVE pel procediment d’elecció, però ho fan en uns termes que comporten l’acusació o almenys sospita de frau. Home, hauria estat més intel·ligent que s’haguessin limitat a argumentar que la presentada com a mostra representativa de 300 persones, en cap cas pot ser representativa perquè és massa petita, i el marge d’error molt gran, més quan hi ha tantes opcions a escollir, perquè hauria funcionat bé, hauria hagut de tenir una dimensió de l’ordre de 6 vegades més gran que les 300 escasses entrevistes.
Aquesta crítica concreta tindria sentit, com la tindria, que l’anomenat jurat provisional era, sigui dit amb el màxim respecte a les persones que l’integraven, reduït i d’escassa qualitat objectivament reconeguda. Però no, és més fàcil anar amb el garrot i convertir el tema en una qüestió política de primer nivell, en la qual fins i tot CCOO, que demostra que van escassos d’ocupació sindical, hi ha ficat cullerada, exigint que es deixi sense efecte la designació de l’artista guanyadora, cosa que òbviament seria una il·legalitat fragant. Però és interessant constatar com els teòrics representants de la classe treballadora es volen carregar Chanel, que és l’encarnació d’una emigrant, choni, obrera de la música que viu a la Regió Metropolitana de Barcelona, concretament a Olesa de Montserrat.
Per als que no estiguin assabentats de la qüestió, sàpiguen que el negoci d’Eurovisió no radica tant en el cantant que triomfa, que a vegades té continuïtat, però en altres no, com en el negoci dels drets d’autor de la cançó guanyadora i d’alguna més que aconsegueixi una difusió global. Aquí és on està realment el business, i no hi ha dubte que el grup professional que impulsava la cançó de Chanel era molt més ponent que els altres.
Que al Congrés dels Diputats hi hagi qüestions que hagin d’aclarir què ha passat amb el premi, i que al mateix temps no hagi registrat encara ni una punyetera iniciativa per aclarir els 100.000 morts de la covid, diu que més aviat aquest país s’assembla a la caverna de Plató, en la qual els empresonats confonien les ombres que veien reflectides a la paret amb la realitat.
Vivim en un univers Màtrix on la teta i la cuixa es converteixen en signes altament polititzats, mentre que la política real es difumina per sota de la porta. Com escrivia Miró i Ardèvol Crisi, Leticia Dolera i Asimov a La Vanguardia el 13 de desembre, citant al filòsof basc Daniel Inneraty, “les crisis les produïm amb unes pràctiques i amb unes institucions que al seu torn han de resoldre-les. El problema radica en el fet que els mateixos que les originen són els responsables de resoldre-les”. La conclusió d’Inneraty és que “l’agenda d’una societat de risc és una agenda de bojos”, i la conclusió plantejada en forma de pregunta de Miró i Ardèvol era “pot governar-se una societat en la qual impera la bogeria?”.
Loading ...
