La decidida obertura política propiciada per l’actual Govern de coalició PSOE-UP per negociar amb el Govern independentista de la Generalitat era necessària i urgent. L’actitud del Partit Popular (enroc i judicialització) ha agreujat la crisi i l’ha abocat a convertir-se en crònica, amb erosió de les institucions de l’Estat, desestabilització d’Espanya i risc d’involució democràtica. És cert, a més, que aquest Govern de coalició necessita per subsistir (per aprovar els pressupostos) els vots d’Esquerra Republicana. Tot això dibuixa un escenari que reforça la voluntat negociadora del Govern d’Espanya dins la llei, la qual cosa deixa fora de pacte el referèndum d’autodeterminació, la relació confederal i l’amnistia, però permet l’acord transaccional sobre la resta de les matèries (reconeixement nacional, competències identitàries, quantitat límit a l’aportació al fons de solidaritat, agència tributària i consulta sobre l’acord assolit).

Passarà molt de temps abans que hi torni a haver un marc tan favorable perquè el pacte sigui possible. Cosa que exigeix a cada part tenir molt clar allò que l’altra no pot cedir en cap cas, per cenyir-se al que sí que és susceptible de negociació, que és molt. Ara bé, això no significa que la forma com s’ha plantejat d’entrada la negociació sigui, ni de lluny, la millor. Vegem-ho:

El president Sánchez intenta negociar sobre quaranta-quatre temes concrets (política de coses), però el president Torra pretén desviar aquestes qüestions a l’estatutària comissió bilateral Estat-Generalitat, de manera que la taula de diàleg principal –la que concentrarà l’atenció mediàtica– se cenyeixi només als grans temes que l’independentisme vol mantenir electoralment vius, encara que sàpiga que són inabastables. El que els rupturistes volen –però no Esquerra– és situar sota el focus mediàtic el referèndum d’autodeterminació, l’amnistia i la presència d’un relator que confereixi a les converses un perfil d’interlocució de tu a tu entre dos governs sobirans. Busquen, d’aquesta manera, assegurar la fidelitat dels seus seguidors creant la il·lusió que el projecte és viu, encara que es tracti d’un moviment circular, ple de retrocessos, desencants i renúncies.

Atès que correspon al president Torra la iniciativa de convocar eleccions, si la comissió bilateral encarregada de les polítiques concretes estigués ja activada, la seva mera existència podria servir per compensar la prolongada esterilitat del Govern, la seva incapacitat per governar i prendre decisions que millorin la vida de tots els catalans: inversions, transferències i compliments pendents. És a dir, tot allò que el Govern no ha fet durant aquests anys. I, d’aquesta manera, si aconsegueix alguna cosa, caixa!, i si no, bingo!: serà una manifestació més del maltractament històric.

Una negociació així concebuda reforçaria, en cas de consumar-se, un dels corrents de l’independentisme, integrat per aquelles persones que, sense perjudici d’una difusa aspiració sentimental a la independència, no són, de fet, independentistes, però pensen que només s’aconseguiran resultats tangibles del Govern espanyol mitjançant una negociació dura afrontada sota aquesta amenaça.

A més, aquesta negociació conferiria a l’independentisme l’avantatge d’acceptar com una realitat certa el que no passa de ser l’entelèquia independentista més estimada: que l’independentisme representa tot Catalunya, tot el poble català. El diàleg es desenvoluparia només amb un Govern de la Generalitat que, com l’actual, practica, explícitament i tossudament, l’exclusió de l’altre. Una part del país s’imposaria davant l’altra.

Evitar aquestes disfuncions no és tasca fàcil, però la dificultat esdevé insalvable quan es parteix de la idea que el motor fonamental de la negociació –la seva prioritat– no és l’obertura d’un diàleg transaccional sobre les grans qüestions –missió d’Estat–, sinó només assegurar l’estabilitat del Govern central aprovant els pressupostos. Si l’escenari és aquest, pot ser que l’independentisme superi el 50% dels vots en les pròximes eleccions al Parlament, amb tot el que això representaria, i no tant per l’augment dels seus electors, com per la desmobilització dels qui no volen la independència i se sentirien abandonats. A més, també es donaria potser un augment del vot a Vox, sorprenent per la seva dimensió. No és fàcil evitar que això passi, però pot dibuixar-se una resposta amb dues exigències: una, l’agrupació del vot catalanista de centre, amb el decidit suport d’una part de la societat civil; amb la seva dispersió, el mal resultat està cantat. La segona condició passa per articular una fórmula que impliqui, també i directament, tota la societat civil (no només la independentista) en el procés negociador. Aquesta solució pot adoptar diverses formulacions, des d’incorporar una representació en la taula de negociació, qüestió sens dubte difícil, fins a obrir un diàleg amb els partits no representats i les entitats de més representativitat de la societat civil.

Passarà molt de temps abans que hi torni a haver un marc tan favorable perquè el pacte sigui possible.

Publicat a La Vanguardia el 28 de febrer de 2020

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú