Que un ministre, i a més, el de justícia, tingui un cas personal al Tribunal Constitucional és un fet insòlit, però és la situació en la qual es troba la ministra Pilar Llop. La raó és la següent:
El passat 25 de juny, Llop era presidenta del Senat i, per raó del seu càrrec, va anul·lar una votació que s’havia dut a terme el dia abans. Un fet insòlit per a la pràctica democràtica. A més, en aquesta votació havia quedat derrotat el partit de la després ministra i tractava d’una qüestió de forta repercussió, perquè es tractava de retornar a les perruqueries a l’IVA reduït del 10% en lloc del 21% actual. Aquesta esmena va tenir els vots a favor de tot el Senat, excepte els del grup socialista.
La presidenta Llop va utilitzar l’article 151.5 del Reglament per justificar l’anul·lació del vot emès, i ho va argumentar en el sentit que la votació s’havia dut a terme en contra dels criteris dels serveis jurídics de la Cambra i el vot en contra dels tres representants del grup socialista a la mesa.
Per la seva part, el PP, que ha estat l’autor del recurs al Constitucional, al•lega que els lletrats no van dictaminar en contra perquè si hagués estat així la tramitació de la votació no s’hauria pogut dur a terme. Ja tenim aquí l’embolic que, en teoria, hauria de ser fàcil de resoldre. Seria suficient que es fes públic l’informe dels lletrats, que és la base de l’argumentació de les dues parts ara en litigi. Però aquest fet no s’ha produït i ara resulta que el recurs del PP ha estat acceptat pel Tribunal Constitucional, que l’ha admès a tràmit. Cal dir que, a més, de no fer públic l’informe dels lletrats, una determinada ombra plana sobre Pilar Llop. Quan va prendre aquesta decisió li quedaven poc més de 10 dies per deixar de presidir el Senat, i el 10 de juliol el president Sánchez la va escollir com a ministra de Justícia. En altres termes, quan va anul·lar la votació ja podia saber que seria ministra i que, per tant, deixava el Senat.
En tot cas, estem davant una pràctica poc recomanable en la democràcia. Anul·lar votacions l’endemà que aquesta s’ha produït, per raons pretesament tècniques, no és una pràctica sana, però que dissortadament forma part d’una forma d’operar que el PSOE ve reiterant. Cal recordar que, al seu torn, Batet, la presidenta del Congrés, va suspendre l’activitat parlamentària innecessàriament amb motiu de la pandèmia i per la part de l’executiu, Sánchez ha quedat desprestigiat després que els dos estats d’alarma fossin declarats inconstitucionals.
Tot això en un país que tingués una sòlida tradició democràtica hauria tingut fortes repercussions en l’opinió pública. A Espanya, com a molt, es transforma en una anomalia més. Però, per si no fos prou, el govern espanyol abusa de la figura menys democràtica que té com a executiu, que són els decrets llei. Sánchez té la dubtosa valoració d’haver estat el president que ha acumulat més mesures d’aquest tipus en menys temps. Segons les dades que ofereix la web del Congrés, des de principi de legislatura ha utilitzat el real decret en 48 ocasions, malgrat que aquesta fórmula està limitada per la Constitució a casos “d’extraordinària urgència i necessitat“.
Loading ...
