Com marca el cànon del nou PSOE, quan s’acosta una elecció és obligat encetar el meló de la memòria històrica. Si bé, com sempre, és una obertura parcial com ho demostra el cas de la federació dels joves cristians de Catalunya.
El president va visitar la setmana passada els treballs d’exhumació de les persones enterrades a la basílica del Valle. I es va fotografiar envoltat d’ossos.
El govern argumenta que està preocupat per aquelles actituds que neguen la memòria democràtica, en el sentit que qüestionen o minimitzen la repressió franquista i, especialment, perquè això es dona entre la gent més jove. Per aquesta raó està preparant una comissió, no gens menys que interministerial, amb l’aprovació d’experts per aportar idees per fer que la campanya de la seva memòria històrica arribi a tots els joves.
El problema de no deixar els fets històrics en mans dels historiadors i els seus debats, i ser utilitzats pels polítics deriva en el fet que fan del passat una arma electoral del present i el país és qui acaba pagant els costos. En el cas de la memòria històrica aquest fet és particularment flagrant.
No cal sortir de Catalunya per trobar una injustícia i arbitrarietat extraordinària, la comesa amb la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJCC). Aquest moviment juvenil va néixer el 1931, impulsat per Albert Bonetm i va significar una renovació del catolicisme cristià. Amb bona mesura, s’inspirava en la joventut obrera catòlica formada per Joseph Cardijn a Bèlgica. Va ser un gran èxit i entre 1932 i 1936, va aplegar més de 8.000 joves amb activitats de formació, esportives, excursionisme. També va impulsar una secció per gent més jove de 10 a 14 anys que eren els Avantguardistes.
Quan va esclatar la Guerra Civil, el moviment tenia 14.000 afiliats d’entre 15 i 35 anys i 8.000 Avantguardistes. Fora del catalanisme no tenien una especial significació política. Malgrat això, la persecució a la qual la van sotmetre va ser terrible, i durant la Guerra Civil, sobretot en els primers mesos, més de 300 joves van ser assassinats. Eren la majoria d’ells estudiants, treballadors. Joan Roig Diggle, que està en procés de beatificació, tenia 19 anys quan una de les patrulles de control el va detenir i el va matar.
No va ser l’única monstruositat comesa en el bàndol republicà, però aquesta és particularment sagnant per dues raons. La primera per l’extraordinària joventut de les víctimes i la seva absència de la confrontació política. Els van matar senzillament perquè “anaven a missa”. Després, amb el franquisme, la FJCC no es va poder reconstituir i va quedar en el no-res fora del marc de l’Església, que continua recordant-los i valorant el que van significar.
La memòria històrica hauria d’introduir aquests fets, només així seria de tots. Però, és clar, això significaria blasmar la utopia republicana i les bondadoses accions que impregnaven sempre les actuacions de les milícies de la CNT i la FAI, del PSUC i d’ERC, com també significaria recordar el galdós paper que va tenir el PSOE en la percussió de civils.
Per exemple, l’escandalosa qüestió de les txeques, centres de detenció, tortura i assassinat importats de la Rússia bolxevic i que es van estendre a l’Espanya republicana. A Madrid hi havia l’esgarrifosa xifra de 345 txeques, a Barcelona n’hi havia 47 i a la Comunitat Valenciana 55. En aquell conjunt el partit comunista hi tenia un gran pes, així com els anarquistes, però els socialistes, el PSOE i els altres grups afins, controlaven entre Madrid i Barcelona 92 txeques.
El govern vol resignificar Cuelgamuros per donar una explicació de l’horror de la dictadura. Serà una falsedat si al mateix temps no es resignifiquen les txeques de les capitals espanyoles i s’explica, i se situen, elements visuals que donin compte de la terrible i arbitrària repressió que en aquests llocs es va produir, com és necessari que es repari la memòria de la persecució a la qual va ser sotmesa la FJCC. Un acte del Parlament seria una mesura ben necessària.
Si la memòria no s’exerceix en conjunt, no existeix mai possibilitat de reconciliació a la història. Si els alemanys només s’haguessin dedicat a recordar des de la seva perspectiva el conflicte amb França, o si aquest país no s’hagués mogut de declarar-se víctima de les invasions alemanyes, avui la UE no existiria.
L’esperit que guia a Sánchez i a la seva coalició és el contrari del que va fer possible aquella unitat i també la de la Transició espanyola. Sánchez vol viure electoralment a expenses d’encendre cada vegada més el foc d’una Espanya enfrontada.
Loading ...
