La llei de l’eutanàsia, aprovada ahir al Congrés dels diputats, presenta nombroses zones d’ombra i anomalies jurídiques, que poden portar amb facilitat a la seva inconstitucionalitat total o parcial. De moment ja estan garantits els recursos del PP i de Vox, però també instàncies socials demanen que el més alt tribunal declari inconstitucionals articles concrets. Fins i tot és possible que hi hagi la petició de suspensió cautelar de la llei fins que el tribunal no resolgui.
En aquest sentit, el CERMI (Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat), ha demanat al Defensor del Poble que presenti recurs d’inconstitucionalitat donat que la llei “produeix un senyalament innecessari que fa pensar que l’eutanàsia és una pràctica o prestació particularment connectada amb determinades persones amb discapacitat, quan hauria de ser estrictament neutra sense consideracions d’aquesta mena, que suposen discriminació indirecta prohibida”. El Defensor del Poble és una altra instància que està jurídicament legitimada per presentar un recurs d’aquesta mena.
La llei espanyola també presenta una greu omissió perquè no està vinculada a les cures pal·liatives, ni a la seva millora. Espanya, d’acord amb l’Atles de Cures Pal·liatives d’Europa, presenta una situació molt deficient i se situa al mateix nivell dels pitjors països de l’est d’Europa, com és el cas de Geòrgia o Moldàvia. Aquests i altres problemes són fruit de que la seva tramitació va ser duta a terme per la via urgent i sense obrir consultes ni acceptar compareixences, ni cap esmena dels partits de l’oposició, un fet insòlit en legislacions d’aquesta responsabilitat. Això ha fet que sigui una llei poc ponderada i molt ideològica, un defecte que ja va patir la llei Celaá d’ensenyament i que és una característica bastant comuna en la normativa que genera el govern Sánchez.
Els problemes que es plantegen els metges són diversos. Els responsables de família consideren que segurament ells seran un dels primers esglaons als quals se li presentaran casos d’aquests, i assenyalen la dificultat de diferenciar entre una realitat objectiva i un desig de morir circumstancial. Aquest fet es veu agreujat perquè la majoria de govern no va voler incorporar a la llei, per raons que es desconeixen, que els equips d’atenció psicològica i psiquiàtrica participessin en el procediment.
El metge, i també el malalt, vulgui o no l’eutanàsia, es trobarà enfrontat a un canvi radical de paradigma. Fins ara es donava per descomptat que el metge treballava per evitar la mort, i ara s’accepta que el pugui acompanyar matant-lo. El canvi és radical, i la mirada dels metges que assumeixin aquesta possibilitat sobre el malalt no serà la mateixa, i la del malalt sobre el metge tampoc. Si hi hagués l’opció estesa de les cures pal·liatives, aquesta situació seria molt més clara, però amb el plantejament espanyol, molts metges es trobaran en la tessitura de tenir una llei que permet posar fi a la vida de la persona i no podrà oferir altra alternativa que continuar el patiment, perquè les atencions pal·liatives són obertament insuficients. Aquesta és una forma evident d’empènyer cap a la mort. També, d’assenyalar que hi ha persones que tenen una vida que no es digna de ser viscuda, i en lloc de cercar la resolució de la circumstància es decreta la mort de la persona com la solució. És un canvi de Paradigma extraordinari, sobretot per les vides més dependents i fràgils. És allò de llençar l’aigua bruta de la palangana amb el nen a dins.
També atorga al metge una potestat quasi judicial, com és la de decidir si una persona que no està en condicions d’expressar-se, però ha fet un testament vital anys enrere demanant l’eutanàsia o morir sense dolor, se li ha d’aplicar l’eutanàsia, una decisió que segons la llei quedaria vetada als familiars. Tot aquest marc pot ser font de litigis, injustícies i fins i tot de mort de persones que no volien seguir aquesta via. Un problema addicional és que a diferència de les altres legislacions sobre eutanàsia, en aquest cas, a posteriori, no intervé el pèrit forense que determina la bondat del procediment seguit. Si a aquest fet se li afegeix que legalment serà qualificada de mort natural, la porta queda oberta a abusos i arbitrarietats tràgiques. Només cal pensar què hauria passat a les residències en la primera onada de la Covid-19 amb aquesta llei en funcionament.
Loading ...
