La irresponsabilitat absoluta de Torra

Les declaracions de Torra d’aquest diumenge passat arriben a la cúspide de la màxima irresponsabilitat en un dirigent polític. La seva continuïtat al capdavant de la Generalitat en les actuals condicions constitueix un veritable perill per a la societat, perquè les seves paraules lligades al poder que té generen una gran confusió, desordre i comporten perill per al funcionament del país.

És ben legítim protestar pel fet que l’Estat d’alarma signifiqui, a la pràctica, la pèrdua d’autogovern, i converteixi els consellers en delegats dels ministres al comandament. De tota manera, això tindrà un efecte limitat, formalment important, però limitat.

També és legítim considerar que el govern espanyol ve actuant tard i malament, si bé aquesta legitimitat es perd quan es posa com a exemple a la mateixa Generalitat, que ha procedit amb el mateix error d’enfocament amb el qual assenyala Sánchez. Ha començat tard, ha estat passiva en la seva acció esperant que els casos apareguessin, en lloc de buscar des del primer moment la identificació dels portadors, que és la clau de la qüestió en una malaltia que té un període d’incubació llarg de dues setmanes, i en què el portador del virus pot no presentar cap símptoma. En definitiva, ha estat tan imprevisor o més que el mateix Govern espanyol. Per situar un exemple, la policia autonòmica no té les suficients màscares i guants de protecció per dotar els seus membres, i ni de lluny les autoritats disposen dels mesuradors de temperatura necessaris per al control massiu de la població, que ara reclama Torra per a tota Espanya.

En qualsevol cas, el que és absolutament irresponsable és l’alarmisme amb què ha presentat Torra seves tesis, introduint pel mig la mort com un argument i, sobretot, ho és propugnar l’aturada de país, que la gent deixi d’anar a treballar en nom de la salut. Una cosa és limitar els moviments al mínim, i una altra cosa pretendre que les fàbriques i empreses no treballin al llarg de 15 dies. Això òbviament no ho ha fet Itàlia, que viu una condició més difícil que l’espanyola. Si les empreses deixen de treballar al llarg de dues setmanes, una part d’elles ja no tindran continuïtat. Resulta impossible que els empresaris assumeixin aquest cost. I si el que pretén Torra és que ho assumeixi l’estat, és a dir nosaltres mateixos, està generant un cost extraordinari difícil d’assumir: pagar totes les nòmines de les empreses que cessen al llarg de 15 dies, amb una dada agreujant com és que al cap d’aquest temps, el coronavirus continuarà estant present i afectant a la població, encara que la seva taxa de contagi s’hagi reduït sensiblement i se situï a nivell de la italiana, que està per sota de 2, i que per tant continua expandint-se, si bé a un ritme més moderat. El problema no són 15 dies.

Per a una economia exportadora com la catalana, tancar 15 dies és exposar-se a la pèrdua segura de clients que acudiran a altres proveïdors més fiables. Tota una bogeria en què un cop més l’independentisme utilitza una situació tan extrema per jugar la seva pròpia carta de desestabilitzar l’estat. També en aquesta ocasió, Esquerra Republicana ha manifestat ser un soci poc fiable del govern espanyol, perquè el vicepresident econòmic ha defensat en l’entrevista telefònica d’aquest mateix diumenge l’aturada total que propugna Torra.

Es produeix així un conflicte i una gran confusió, perquè mentre el decret llei de Madrid permet els desplaçaments per treballar i manté el transport públic, Torra, que no s’ha referit a aquesta última qüestió, sosté que no s’ha d’anar a treballar.

És clar que un cop més hi pot haver darrere d’aquestes declaracions demagògiques la més absoluta manca d’intenció de realitzar-la, perquè si la tingués, hauria anunciat la reducció en els serveis de transport públic sobre el qual té autoritat plena en serveis dels ferrocarrils i autobusos interurbans.

En definitiva, s’ha obert un conflicte que cal veure com es desenvolupa, però que en qualsevol cas complica encara més la difícil situació en què vivim.