La seva incompetència i irresponsabilitat estan destrossant bona part del país i arruïnant moltes empreses i famílies a causa de la imprevisió i deixadesa en enfrontar el proveïment de l’aigua a Catalunya. Malgrat que l’escàndol és notori, ningú assumeix responsabilitats ni dimiteix, mentre la teòrica oposició del PSC i comuns l’única cosa que fan és passar-se el porró de les complicitats mútues compartint coartades al Parlament, Ajuntament i Congrés de diputats.
Els anuncis tècnics després de la sequera del 2008, que es produiria un nou episodi de manca de pluges, han estat absolutament desatesos. L’actual fenomen va començar fa 40 mesos, però només des d’inici d’enguany ha començat a haver-hi resposta i a prémer el botó vermell de l’emergència. L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) no ha fet les inversions necessàries, encara més, acumula una escandalosa tresoreria de 600 milions d’euros. Potser és que la seva vocació rau a convertir-se en un banc, en lloc de servir aigua als catalans. A més les inversions en els anys passats han caigut d’una manera escandalosa. I les conseqüències es multipliquen pel sector agrari, òbviament, però també per a la indústria. Només en una àrea industrial estratègica com el Baix Llobregat, de l’ordre d’un miler d’empreses poden veure’s afectades per les restriccions, i no són petites perquè concentren el 15% de l’ocupació de la comarca.
El mal ara en gran part ja està fet i del que es tracta és que no es converteixi en catastròfic. Si no plou prou els nivells d’emergència se situaran en fase 2 i 3, el que significa que pràcticament l’aigua es concentrarà en el consum domèstic.
La dessaladora del Tordera, afectada per l’insuficient subministrament elèctric, té com a horitzó teòric el 2027, però anirà molt més enllà si no es resol ràpidament el problema de l’energia. Els anys 2025 i 2026 poden ser extraordinàriament crítics per a Catalunya. Tota aquesta tragicomèdia té aspectes ben curiosos.
Per exemple, Madrid també pateix problemes de manca de precipitacions entre el 1991-2020. A Catalunya la mitjana anual es va situar, pel que és règim de pluges del país, en 644,1 l/m². Però a Madrid només van ploure 493,3 l/m². Però allà no hi ha restriccions i aquí sí. La diferència rau en el fet que a la Comunidad de Madrid s’han fet les inversions necessàries, mentre l’ACA a Catalunya ha comès un greu pecat d’omissió. Un exemple escandalós d’aquest fet és la dessalobradora i la bassa de reg de Sant Boí. Van ser concebudes per utilitzar l’aigua regenerada de la depuradora del Prat per eliminar l’excés de sal que conté i d’aquesta manera poder regar al Parc Agrari del Baix Llobregat sense danyar el terreny per excés de sal.
També tenia una altra missió important, mantenir el cabal ecològic del Llobregat fins a la seva desembocadura. El 2009 es van dur a terme les proves instrumentals del final de l’obra, però la planta no s’ha arribat a inaugurar. No ha funcionat mai, hi ha 13 milions d’euros inutilitzats. Ni el ministeri de Medi Ambient, en l’actualitat ministeri per a la Transició Ecològica, i l’ACA no saben ni contesten perquè aquesta inversió efectuada i tan necessària fa anys que està aturada. Fa tant de temps que està acabada, que ara difícilment es podria posar en funcionament sense noves inversions. Encara més, possiblement la tecnologia hagi quedat superada i junt amb aquest fet hi ha el de la bassa del polígon de les Salines concebuda per emmagatzemar l’aigua de la dessalobradora. L’excavació està feta, formigonada si bé en mal estat. Però la coberta impermeabilitzant està incompleta i molt deteriorada i no serveix per a res. És un exemple sagnant de com s’han gestionat les infraestructures hídriques a Catalunya.
Ara, l’Ebre anega diverses parts de la seva conca a causa de l’intens règim de precipitacions, molt possiblement els embassaments per sota de Saragossa hauran d’obrir comportes per abocar aigua a mesura que l’elevat nivell vagi descendint. Quina paradoxa, perquè, mentrestant, la Generalitat i el ministeri per la Transició Ecològica continuen afirmant que no hi pot haver transvasament de l’Ebre, un mot equívoc, perquè de fet l’aigua no es detrauria del cabal de l’Ebre, sinó de l’excedent de la comunitat de regants.
Els col·legis professionals d’enginyers de camins, agrònoms, industrials i els d’economistes de Catalunya han presentat de forma detallada la seva proposta de la portada des del Consorci d’Aigües de Tarragona a l’Abastament d’Aigües Ter-Llobregat. Es tractaria d’una canonada de només 65 km paral·lela a l’AP-7, d’un diàmetre d’1,4 metres i de molt ràpida realització per la naturalesa de l’obra si es du a terme per la via de la urgència. El pressupost és de 275 milions d’euros sense IVA ni expropiacions i permetria portar 1,5 m³/segon. És una solució mínima, urgent i necessària que podria ser molt superior si s’invertís el que fa anys que ja s’hauria d’haver dut a terme de millorar l’eficàcia dels regadius de les terres de Lleida i del baix Ter, substituint el reg per anegament per altres de més eficaços, com el reg localitzat i per aspersió. No tenim un problema d’aigua, tenim un greu problema d’infraestructures hídriques, que no és el mateix. No és la natura que ens castiga. Són els nostres propis governants.
I per acabar-ho d’adobar, el preu de l’aigua es multiplicarà i creixerà en fases successives. L’ACA, la que durant anys ha estat dormint a la palla, pujarà el cànon en un 40%. I així passarà, de recaptar 464 milions d’euros a 612 milions, 150 milions més que sortiran de les nostres butxaques i que només és un començament, perquè totes les infraestructures que ara es volen fer, excepte aquelles que puguin portar aigua de l’Ebre, tenen uns costos creixents perquè és energia pura i dura, aplicació d’electricitat per aconseguir aigua potable. Tot plegat és un desastre del qual només estem començant a percebre les primeres conseqüències.
Loading ...
