L’avís de la consellera i portaveu del govern, Meritxell Bundó, sobre un possible ajornament de les eleccions del 14-F, té un especial relleu donada la seva funció oficial i el buit de poder que impera en una Generalitat sense president, i en la que per a major escàndol el vicepresident amb funcions de president té vetat el fet de disposar de despatx al Palau de la Generalitat.
La consellera Budó ha advertit de la possibilitat d’endarrerir les eleccions si la pandèmia continua generant importants situacions de risc. No és una consideració menor donat que a partir de gener es pot produir una tercera onada, encara que està per veure la seva força. La vacunació anunciada pel president Sánchez en el millor dels casos encara no hauria tingut capacitat per construir una barrera d’immunitat suficient, però és evident que a hores d’ara JxCat no té un especial interès a concórrer a les eleccions, i el fet que Puigdemont no hagi volgut encapçalar la llista contribueix a agreujar el problema de les seves incerteses electorals.
De fet, el paradigma ha canviat i la independència ja no està en el primer pla de l’agenda. Ara tothom pugna per presentar capacitats de gestió, perquè el primer problema dels ciutadans és sanitari, econòmic i social, i ho és a curt termini. Tant és així que un dels dos candidats de JxCat, Damià Calvet, subratlla la prioritat de gestionar les competències de la Generalitat. ERC confia en el fet que les enquestes la donen clarament com a força guanyadora, però pot tenir un problema perquè si de l’agenda electoral queda difuminada la qüestió de la independència, i es focalitza en la gestió, ERC ho té tot per perdre, perquè els seus departaments que en són els responsables (Sanitat, Serveis Socials, Família, Hisenda, Ensenyament), fan una gestió realment molt desastrosa. L’última crítica, que ha donat lloc a un terratrèmol al departament de Chakir Al Homrani ha estat l’escàndol provocat pel col·lapse en la petició dels ajuts pels autònoms i la seva absoluta insuficiència. Ara a aquest fet se n’hi afegeix un altre: els ajuts de la Generalitat al sector de l’hostaleria són molt insuficients. Al País Basc s’estan lliurant entre 3.000 i 4.500 euros per establiment. Es pot dir: és que tenen el concert!, però és que Castella i Lleó, que pertany al règim comú de finançament com Catalunya, en lliura 3.500, mentre que a Catalunya aquesta xifra se situa entre els 700 i 1.500 euros. Aquests recursos no surten del pressupost de la Generalitat, sinó dels recursos extres aportats pel govern espanyol, sobre els quals no hi ha transparència pel que fa a la seva destinació, ni de moment control parlamentari. Si a les xifres se li afegeix un coeficient relacionat amb el cost de la vida, el resultat encara seria pitjor per a les empreses catalanes. I és que el govern català ha actuat de manera irresponsablement injusta en decretar el tancament o restriccions de rams d’activitat concrets sense establir prèviament una compensació proporcionada al lucre cessant. No es pot privatitzar el cost social de la pandèmia, amb l’agreujant que les ajudes no acaben mai d’arribar.
Per tant i en aquest sentit, les eleccions són una capsa tancada subjecta a la variable d’una població cada vegada més indignada amb els governants i els polítics, i també pel factor sempre difícil de ponderar a priori de l’abstenció.
Les enquestes en aquest moment treballen sobre un estàndard de participació del 65% que és menor que el corresponent als anteriors comicis, però que encara no cau a nivells escandalosos, cosa que succeiria a partir del 60% en avall. L’abstenció pot ser simètrica, és a dir, afectar més o menys per igual a totes les opcions, o acarnissar-se amb algun dels dos grans camps en conflicte, i aleshores els resultats poden ser molt diferents.
En aquesta perspectiva d’incertesa, més les adversitats que li ha sorgit a JxCat amb la presència d’altres competidors, com és el PDeCAT, fan que no resulti gens improbable que per poc que pugui el govern de Catalunya ajorni les eleccions malgrat la dificultat que té una decisió d’aquesta mena.
les eleccions són una capsa tancada subjecta a la variable d’una població cada vegada més indignada amb els governants i els polítics Share on X